Tot marxant de Noruega

Avui al matí ha marxat la Montserrat. Per fer una mica de temps i com que és l'últim dia, hem decidit anar a fer un cafè per esmorzar. Però aquí a Noruega això no és fàcil. No hi ha bars, ni llocs on seure i fer un cafetó tot llegint el diari. I tampoc fa sol. Normalment. Però avui sembla que la sort em vulgui donar una empenteta en aquest dia que continuo sol el viatge, i que vulguis o no, em fa sentir aquell nus a la panxa... doncs avui hem trobat una botigueta que s'assemblava molt a una cafeteria típica de casa nostra, i a on a més hi feien cafè de cafetera i hi havia croissants. Totalment utòpic per un català aquí a Noruega. Jo he sortit a la terrasseta amb el meu cafè amb llet i el platet amb el croissant amb una llargimeta als ulls. I és que a sobre, fa sol. I és que aquestes són les coses que valores quan passes tants dies menjant de fogonet; són les coses que valores quan comences a conèixer Noruega. I la Montserrat m'ha convidat.

Avui comenco a tirar cap al nord -encara més-, cap a la terra dels Sami, una ètnia que es reparteix al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Antigament vivien nòmadament amb els seus rens i els tipis, aquelles tendes que tenen els indis de les pel.lícules. Resulta que aquí al nord de Noruega (també) els tenen. Avui en dia, alguns Sami també tenen rens i tipis, però els que hem vist estan enfocats de cara al turisme.

La meva intenció és acabar d'arribar a la frontera de Rússia el més aviat possible, en un o dos dies. Noruega és molt bonic i m'hi podria estar un mes més sense aborrir-me gens, però els visats no perdonen i m'he d'afanyar si vull veure quelcom més que el tren transiberià abans d'arribar a Mongòlia. No m'agraden aquestes presses -perdó pels que treballeu cada dia, je...- però de moment les fronteres existeixen i les fem servir.

Deixo enrere aquest país llarg com un dia sense pa, i car com el pa que surt del Jorba si la Rosa no et coneix de res i fas cara de tenir diners. Què dic! Molt més car! Ahir vam anar a fer una pita amb la Montserrat i el Heine -un noi alemany que volta per Tromsø-: més de 10 € la pita. I no és estrany. I no era un lloc turístic. I la resta de coses, regla de tres. Tot és ultra-extra-mega caríssim.

Per sort, les nostres estades a les granges i a cases de gent han reduït les despeses. Aquí a Tromsø, la ciutat més gran del nord de Noruega, vam estar fent wwoofing a la granja del Roger. Semblava un acudit: "Un suec, una americana, una canadenca i dos catalans es troben a una granja d'un norueg...". Hem descobert moltes coses. Com que els americans realment tenen pistoles a casa i que segueixen religiosament la visita setmanal al McDonald's i al Burger King. I que no fan servir els fogons, sinó el microones. I que els suecs, que són la rialla dels noruegs, se'n riuen dels finlandesos, i així tots se senten bé -no sé de qui se'n riuen els finlandesos...-, i el Roger, de la granja, ens ha ensenyat a cultivar patates, maduixes i pastanagues, que és el que poden fer aquí. I sent orgullosos com són, diuen que les maduixes són les millors de tot noseon, ja que els hi toca la llum les 24 hores -que no el Sol-. Cosa curiosa, aquí fertilitzen amb algues del mar i herba fermentada. I l'important no és regar -que què??-, sinó tapar el sòl amb plàstics i teles per donar-li més calor. A més, aquest any ha sigut molt fred, i els ha glacat a més de 2'5m per sota de terra, que es veu que es molt. Diuen que des de l'any 1930 no glacava tant profund. Ja deia jo que aquí feia molt fred... Collons, que cap dia hem passat dels 10 graus C!

Els catalans també hem explicat les nostres coses, i els hi hem intentat fer entendre que el català és una llengua, igual que el norueg. I els hi hem explicat coses de casa, costums, i també els vam fer truita de patates i pa amb tomàquet. Van dir que els agradava. Fins i tot ens van penjar una estelada a la casa. Si, si. Una estelada. No em pregunteu com va arribar, però allò feia goig, amb aquells paisatges... et feia sentir una mena de rum rum ben estrany a la panxa.

Hem visitat les Lofoten i la Dàlia, una amiga de la Montserrat que està vivint-treballant allà. I ens ha donat casa, cotxe i ens ha portat a llocs on anar. Les Lofoten són una mica el súmum de Noruega. Un conjunt d'illes i penínsules amb muntanyes de 1.000 m que s'enfilen a la vora del mar. I una carretereta que va de punta a punta. Amb les autocaravanes d'Alemanya corresponents per l'època de l'any. I ciclistes. I gent fent autoestop. Això sí, és preciós, però quan fa sol. Un dia. Un dia de Sol és el que hem tingut. Ens ha sigut suficient per poder veure el Sol de Mitjanit, cosa que no havíem pogut fer en els 15 dies que portem per sobre el cercle polar àrtic. Molt bonic. Veus com a tres quarts i cinc minuts de dotze tots els habitants de les autocaravanes que passen la nit encarades al nord surten del llit amb les seves càmeres per immortalitzar aquest moment tant esperat aquí al nord. Jo també ho vaig fer, no fotem. No sempre es pot veure el Sol a mitjanit.
I ara que fa sol, cosa molt poc habitual, és moment que deixi pas a un altre usuari de la biblioteca de Tromsø per fer servir l'ordinador. I cap amunt! Cap a Rússia... a ensenyar el meu jersei nou -ja no tant-, que ja ha provocat algunes que altres rialles. Per cert, ja tinc un destí a Rússia. Es diu Grishino, i és una "ecovillage" -el nom sona bé- que m'han acceptat per anar-hi a treballar a canvi de lloc per dormir -i potser menjar!-. Pel que sembla, hauré de treballar a l'hort i ajudar amb la construcció de cases de palla. I espero aprendre rus. Només una mica. Si us fa gràcia, tenen pàgina web i tot: www.grishino.ecology.net.ru.
I si tot va bé i trobo algun ordinador rus amb lletres llatines, ja sabreu quelcom més de mi ben aviat.
M'en vaig a prendre el Sol.

Cròniques d'autoestopista: Bergen-Tromsø

Ruta de Bergen-Tromsø.

Quan el Jordi, un català instal.lat a Utrecht que va viure un parell d'anys a Noruega, em va dir fa un parell de setmanes que de Bergen a Tromsø, al nord de Noruega, hi ha aproximadament unes 3 hores d'avió, vaig comencar a dubtar de la possibilitat de fer aquest trajecte fent autoestop. Molts Noruegs també farden de que si agafes Noruega en un mapa, la retalles, claves una xinxeta a Oslo i deixes que el país pengi de la capital, de cap per avall, el nord d'aquest llaaarg país arriba a Roma o a Barcelona. Per sort, no ho vaig provar, m'hagués acollonit. I vam decidir tirar endavant, carretera enllà, i veure què passava amb el hitchhiking de llarga distància. Quatre dies i mig més tard, arrivàbem a casa del Roger, a Svarvaren, un conjunt de cases a 30 km al nord de Tromsø. Mil vuit-cents quilòmetres més amunt de Bergen; per sobre el cercle polar àrtic. Estem realment cofois d'haver aconseguit arribar, i fent autoestop tot el camí. La Montserrat diu que creu que ha fet més quilòmetres en aquests 5 dies que en tota la seva vida a dins de la seva Volkswagen Transporter.
Tot i comencar el viatge a Bergen sota la l'aigua, vam veure que érem afortunats d'estar fent autoestop a un país tant preparat per fer vida en dies de pluja. Vam descobrir les boniques parades de bus per casualitat la primera mateixa nit (que és de dia). Casetes de fusta, amb teulada genial, parets i bancs. La meva tenda nova hagués fet pena al seu costat, així que vam decidir fer nit a la parada. I genial. De les quatre nits, tres en casetes de fusta -una tenia tauletes i tot-; l'altre a la tenda: la pitjor de totes. Per sort el fogonet -també nou- ens va ser útil, i va calmar la meva "ràbia" envers aquest país tant ben preparat que m'ha fet comprar una tenda en va.
Hem fet jornada complerta amb hores extres d'autoestop. Ens llevàvem al matí, esmorzar i de pet a la carretera. Dinar ho fèiem en algun lloc on els cotxes es negaven a agafar-nos. Pa i formatge marró de la granja de l'Erik. I al vespre, quan estàvem cansats, buscàvem el lloc per dormir. La gràcia d'aquest país és que no se't fa fosc (ara), i no has de córrer mai per buscar un lloc per dormir. I quina tonteria agafar el frontal...
La veritat és que ha sigut una miqueta dur... Els trajectes aquí a Noruega són eterns. Llarguíssims. Hem agafat una vintena de cotxes, alguns dels quals ens han transportat durant 4 o 5 hores. Etern. I a sobre el mapa... una misèria. Crec que és per això que aquí a Escandinàvia s'han inventat una mesura: la milla -escandinava- que, curiosament, equival a 10 km. Deu,no és borma. Així suposo que els aixeca la moral: no és el mateix que et faltin 20 milles per arribar que 200 km, no? Són molt llests aquests vikings.
Durant el trajecte no hem visitat moltes coses, ni ciutats. Molta carretera, això sí. Hem tingut sort amb alguns conductores que ens han fet una mica de guies, ens han explicat històries de la zona o ens han convidat a algun cafè. També vam escoltar un llibre en Norueg. Sí, tenen els llibres gravats en CD's: els posen a la ràdio del cotxe i quan han arribat a casa seva -nou hores més tard-, s'han llegit el llibre sobre el Rei Artur.
Això sí, paisatges els que vulguis. Hem travessat els fiords del sud amb els ferris tant típics d'aquí, amb la vegetació que vindria a ser semblant a la de ribera dels nostres Pirineus. A vegades, amb aquest paisatge, no saps si estàs veient el mar o un llac. Qualsevol llac pot ser enorme, i els fiords molt estrets, una vintena de metres. Ara per ara, només ho sé diferenciar per si hi ha algues o no. I costa de creure, però l'aigua del mar a vegades és blau turquesa, com la de Formentera. Si no fos perquè vaig amb el forro, barretina i no sona el "Tonight, tonight", em tiro de cap a l'aigua. Les muntanyes, ben aprop de mar, nevades encara, per la primavera que està essent molt freda aquest hivern. I muntanyots granítics ben erosionats per les glaceres, arrodonits com còdols, que m'han fet pensar en el Roc. I ple de Cervinos. Aquests noruegs es passen molt amb el paisatge. Avui dèiem que això de ser tant bonic no pot ser bo; al final no ho gaudeixes prou.
Ah, i per últim em volia cagar una mica -no gaire, ja ho vam fer prou durant el trajecte- amb els collons de guiris que hi ha aquí a Noruega: danesos i anglesos amb les seves autocaravanes. Són una plaga. Tots cap al Cap Nord. I el pitjor de tot: no paren mai als autoestopistes. Ja sé que hi ha gent que li costa, que no tothom li agrada. Però quan n'has vist passar unes 300 i tots fan un "no, no" amb el cap fent morritus amb els llavis, comencen a fer ràbia. I quan saps que t'han hagut d'haver vist uns tres cops a la carretera (anàvem a la mateixa velocitat de creuer) a tres llocs diferents i no et paren, ja comences a menysprear-los. En fi, i al final decideixes que els noruegs, iraquians i polonesos són gent molt més maca que els de les autocaravanes, i que l'únic que faré és reivindicar-ho al blog perquè aquells que tenen autocaravanes -papes i tiets...- no segueixin l'exemple d'aquests centre europeus i agafin a la gent maca i bonica que volta pel món fent autoestop.

Primeres impressions de Noruega

On és Lygra?
Les fotos de Noruega.

Noruega és molt bonic. Però és que ho és, no és broma. Per dir-ho d'alguna manera, és com estar tota l'estona a Pirineu, enmig de valls d'Ordeses però immenses i salvatges, amb casetes de fusta -reproduccions de les cases de nines-, prats verds amb floretes, boscos de coníferes, parets de granit que t'hi cagues i cascades acollonants que a casa nostra estarien plenes de dumingueros fent-hi fotos. Ah, sí, i tot això al costat del mar, tranquil i pla, com si fos un llac. Realment bonic. I és que a més a més, ens ha fet uns dies de sol esplèndids, que són poc comuns en aquest país. Es veu que bufa el vent del nord que és fresc i sec, i llavors tenen sol per uns dies. Tant bé que fins i tot ens hem banyat.
Ben arribat, m'he dirigit cap a Lygra, una illa a una hora de Bergen, a l'oest de Noruega. Allà m'he trobat amb la Montserrat. Estava fent wwoofing, és a dir, fent de voluntària a una farm on s'hi fa agricultura ecològica. Allà hi hem estat treballant uns dies. Tot molt autosuficient, tant que, la dieta és a base de patates i porros, l'únic que han pogut fer créixer fins ara. La veritat és que el menjar és molt diferent; no només el menjar, sinó la forma de menjar, que potser és el que em costa més de païr. Per esmorzar, a les 8 del matí, mengem una pastarada bullida a base de civada, que complementes amb panses, mòres... Ni cafè, ni torrades. Com trobo a faltar el pa de pagès i els alls. El dinar -lunch, per ser més exactes- és una amanideta que fem amb les herbes que hi ha per fora de la casa -de debò- i pa amb algunes coses. Lleuger. I a les 5 o 6, quan hem acabat de treballar, berenem/sopem, és a dir, "we have dinner". Un bon àpat tot ben cuinat, com si fos un dinar o sopar de casa. I si a tot això li sumem que a les 11 de la nit encara hi ha sol, que durant tota la nit és clar -com si estigués ennuvolat- i que allà a les 4 ja fot sol, podeu comprendre que Noruega ha de ser molt, molt bonic; sinó ja hauria tornat a casa.
Aquí a la granja hi ha altres wwoofers; una noia francesa que porta molt temps en aquesta granja, treballant, aprenent i ensenyant, un noi i una noia americans i amics de l'Erik, el pagès de la granja. Pintem la casa, plantem patates i tallem l'herba que ara creix com mai. I l'Erik ens explica coses de Noruega i els vells costums vikings.
Els noruegs són molt noruegs. Viuen en un país molt (molt) ric, i n'estan orgullosos d'aquest. De vegades et sents una mica inferior, tot i que són molt respectuosos... però veus que et veuen amb certa superioritat. Sobretot quan saben que Catalunya pertany a Spain. A vegades parlant de la crisi (que aquí no existeix), veus que et miren de reüll, tenint la sensació que estan a l'aguait de si els hi saltaràs a la gola o et posaràs a parlar del tema amb tranquil.litat. O et demanen quan cobra més o menys la gent a casa nostra, sabent que ells cobren 3 o 4 vegades més. Però bé, jo no canvio aquest sou per el coi de clima que tenen aquí; a més, no tenen cultura de bar, ni criden ni fan xerinola, i això no té preu. Tot i així, són gent molt maca, s'ha de dir. I els hi agrada Barcelona i Spain.Després d'uns dies a la granja de l'Erik, hem tornat cap a Bergen, a la casa de la Montserrat. Sembla que ha girat el vent, i ha començat a ploure. Avui mateix comencem el viatge cap al nord de Noruega. Volem arribar a les Lofoten. I hi anem fent autoestop. Sembla que ens fotrem ben xops, i ja hem posat totes les coses de la motxilla dins de bosses. La Montserrat m'ha dit que és normal, que aquí la gent quan plou no deixa de fer les coses, siguin dins de casa o a fora. Així que ens integrarem al país, i marxarem cap amunt, temptant la sort. Coi de país, tants diners i tanta pluja...

Cròniques d'autoestopista: Oslo-Bergen

On passa tot això?
Les fotos de Noruega

Viatjar fent autoestop no és fàcil. Ni ràpid. Ni còmode. Més aviat pot arribar a ser molt frustrant i depriment. Ben mirat, viatjar fent autoestop no té cap sentit pràctic; potser podria arribar a tenir un sentit econòmic, és molt barat, però les hores d'espera a la carretera i la infinitat de coses que et passen pel cap quan veus passar tants cotxes de llarg no compensa el que et val un tiquet de bus i la comoditat d'arribar allà on vols anar. I et comences a plantejar què carai hi guanyes desplaçan-te així, quin sentit té passar-te tantes estones a la carretera, els minuts se't fan eterns, busques alternatives... i llavors para un cotxe. "Are you going to Bergen?" "Yes, come in, come in!" I al cap d'un moment tot és genial.

El trajecte de l'aeroport d'Oslo a Lygra -una petita illa a una horeta de Bergen- em va fer una certa gràcia, em va agradar. Bé, he de dir que vaig arribar ben emocionat. Va ser un viatge de dia i mig, però molt ben aprofitat. Des d'un primer moment, em van avisar que fer autoestop a Noruega no és fàcil, doncs es veu que la policia els recomana no agafar a ningú, "perquè hi ha molts polonesos" - deu ser que són molt dolents, i que a més, deuen tenir el costum de viatjar fent autoestop.

A vegades no és el fet d'arribar el que et fa feliç, sinó el què sorgeix en aquests trajectes que comparteixes amb un desconegut que, durant aquella estona, hi pots abocar una confiança molt curiosa que acaba desapareixent al final amb un cop de porta. I em fa feliç veure com la dona que em va treure de l'aeroport, va donar la volta a la rotonda de fora per tornar-me a recollir, i que tot i no voler agafar-me de primeres i mostrar-se molt distant, va acabar reconeixent que estava molt contenta d'haver-me acostat a Oslo. Que se n'alegrava molt que fes aquest viatge que a ella li hagués agradat fer quan vivia a Àustria, i que no va arribar a fer mai. I em deia que sabia que no me n'enpenediria. I també em van fer molt feliç els donuts i la coca-cola que em van donar la dona que abans devia ser rossa i que ara ballava el hula-hop, amb el seu marit filipí i el seu fill amb rastes rosses, quan em van treure d'Oslo.

Però em va fer especial gràcia quan em va parar l'Arild el matí del segon dia a 471 km de Bergen. Un home crec que devia tenir molts diners -tot i que a Noruega tothom és molt ric, de debò-, ja que la seva feina constava en ensenyar a través d'internet com cuidar-se les ungles. Sincerament, si no era per una bona herència, no sé com podia tenir el cotxe que tenia i totes les cottages -cases d'estiu- que tenia en llocs privilegiats. I que ves per on, després d'unes hores de viatge i d'establir confiança em va portar a una de les seves cottages, que segons ell, no podia perdre la oportunitat de veure un lloc com aquell que només alguns poden anar-hi. La veritat és que era molt bonic. Espectacular. I tampoc hi tenia res a perdre, ni tenia pressa. Un cop allà a dalt de les muntanyes, a la cottage de l'Arild, em vaig adonar de la màgia de fer autoestop. D'on era i perquè hi era. I que si hagués comprat el bitllet a l'estació de tren, no hauria menjat donuts, ni cafè ni hauria vist el paisatge llunàtic a només 1000 m d'altura.

I el mateix Arild va parlar amb el conductor d'un tràiler que anava cap a Bergen, i que va acceptar portar-me. I aquest conductor, amb barba i cabells ben grisos, va acabar parant el camió al mig del túnel més llarg d'Europa perquè pogués fer la foto que ningú més a Spain pot tenir. I em va explicar la vida de cada un dels 30 túnels que vam passar per arribar a Bergen. I que em va dir que fer de camioner "is not a job; It is a life style", des de darrere de les seves ulleres de sol i sota la gorra negra amb la marca de Norway 2010.

Doncs és per això que faig autoestop, i és per això que estic content quan puc arribar a Lygra, a la granja on hi ha la Montserrat, amb un munt de sensacions molt positives a sobre.

Ah, sí, i això el segon dia, és clar.

Curiositats d'Utrecht

Vet aquí algunes coses que em van fer gràcia d'Utrecht...

• La gent porta rellotges.
• No hi ha geires normes establertes per anar amb bici, però et poden renyar segons com ho fas.
• Els camions porta vidres són quadrats (no tenen el triangle per apalancar els vidres), i enganxen els vidres al costat de la caixa.
• Cada casa té un jardí, molt arregladets, petits i tot apretat.
• Quan fa sol la gent munta terrassetes a fora casa amb qualsevol cosa i fa barbacoes per tot arreu.
• Tothom va en bici.
• Hi ha gallines lliures pels parcs i en gàbies als jardins de la gent.
• Quan una bici i un cotxe tenen un accident, sempre és culpa del cotxe.
• Les motos van pel carril bici i sense casc.
• Quan fan un forat de més de 30 cm a terra, els hi surt sorra de platja.

No hi anéssiu mai perquè en aquesta botiga...

Perdoneu la broma.

Utrecht

On és Utrecht?

Les fotos d'Utrecht.

La Queralt està molt bé a Utrecht, no patiu. La Queralt viu en una ciutat tranquil.la i molt, molt bonica. I a més hi fa el que li agrada, música. Està envoltada de gent com ella que també viu de, amb i per la música. Què més es pot demanar? Una mica més de sol, potser, en un país com Holanda; tot i que des de que vaig arribar, ha fet un sol espeterrant. Així que jo, de moment, no demano res més.
Utrecht m'està sorprenent molt. És una ciutat molt cuidada, bonica és la paraula. El casc antic de la ciutat és d'aquests típics holandesos que es veuen a les postals: canals d'aigua pel mig dels carrers tots peatonals, amb les seves cases de no més de dos pisos al voltant, també totes maques. De tant en tant t'hi trobes alguna esglesiota d'aquestes que a mi m'agraden tant, però que tot sigui dit, hi queden molt bé allà al mig. I a més, aquesta és la zona més viva de la ciutat, plena de comerços, bars, terrasses... i fa que la teva vida l'hagis de fer en aquest paisatge tant pintoresc.
I tothom es mou tranquil.lament i en bicicleta. Perdoneu la obvietat de la percepció, però m'ha sorprès molt la importància que tenen les bicicletes en aquest lloc. Tota la ciutat es mou al voltant de les biciletes, tothom va en bicicleta, sense bicicleta no ets res. No patiu, que ja en tinc una.
Bé, aquesta sopresa que m'he endut a l'arribar aquí també té a veure amb que jo no me'n recordava que aquí s'anava en bicicleta, per tant la sorpresa va ser doble. Tot i així, trobo acollonant que hi hagi pàrquings de bicis enoooormes per tot arreu, em sorprèn que al matí es formin embussos de bicicletes pels carrils bicis i em fa molta gràcia que quan la Queralt i els seus amics acaben de sopar en algun lloc, cadascú agafa el seu cavall per anar al pub del costat i marxem tots cavalcant pels carrers de llambordes d'Utrecht. La bici i el seu amo, junts a tot arreu.

Aquí tot és molt verd. Fora de les ciutats està ple de camps de vaques i de cabres, que viuen a l'aire lliure. És bonic perque no s'hi veuren granges, tot i que un home que em va agafar amb el cotxe em va comentar que a aquest tipus de ramaderia a l'aire lliure li costa competir amb la ramaderia intensiva de països com Rumania i la República Txeca. Espero que no tanquin les vaques en granges, més que res que s'arruïnarien comprant màquines tallagespes.
Els camps d'ordi i de blat aquí s'han convertit en camps immensos de planter de flors i verdures, tot ben alineat al costat de l'autopista.

I bé, només dir-vos que ja estic de viatge, tant temps fent-me el pesat en que marxo... doncs ja hi sóc. La Queralt m'ha acollit molt bé a casa seva; tinc habitació pròpia i matalàs de matrimoni. No sé si tornaré a dormir tant bé. Arribar aquí va fer riure, doncs l'avió que havia d'aterrar a Eindhoven va acabar aterrant a Weeze (Alemanya), perquè es veu que a Holanda hi havia molta boira -tot i que a Alemanya també. Un cop allà Ryanair ens va deixar a tots a l'aeroport alemany esperant un suposat bus que ens havia de dur a Eindhoven. Com podeu suposar, l'aeroport estava col.lapsat -era molt petit i hi anaven tots els avions d'Eindhoven- i no va arribar cap bus, com a mínim abans que jo decidís marxar fent autostop. I res, en un matí m'havia plantat a Utrecht, havia fet una birra en un bar de camionerus i em va portar un home que anava cada any a l'Illa Roja de Pals. Jo crec que tot ha començat prou bé.