Aquell Est no tant llunya

-Text del 22 de Juny, des de Kazan-

Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.

Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.

D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.

Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.

Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.

I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.

Aquells paisos petitets del nord

Despres d'uns dies aixi emprenyadors amb nuvols plujosos passatgers alternats amb soleiades de minuts, vaig superar amb mes o menys exit i sense mes caigudes la travessa per Eslovaquia i Polonia i les seves curioses carreteres. Un paisatge mes tranquil amb aquests aires post sovietics que t'hi acabes acostumant, pobles sense placa, esglesies diferents i brutes igual que les voreres plenes d'ampolles i plastics. Camps fins a l'horitzo, nius de cigonyes als pals de telefon al costat de les cases i iaies assentades en un tamboret que venen dos o tres pots de maduixes acabades de collir al costat de la carretera.Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!
A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...

Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.