Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos

Tot marxant de Noruega

Avui al matí ha marxat la Montserrat. Per fer una mica de temps i com que és l'últim dia, hem decidit anar a fer un cafè per esmorzar. Però aquí a Noruega això no és fàcil. No hi ha bars, ni llocs on seure i fer un cafetó tot llegint el diari. I tampoc fa sol. Normalment. Però avui sembla que la sort em vulgui donar una empenteta en aquest dia que continuo sol el viatge, i que vulguis o no, em fa sentir aquell nus a la panxa... doncs avui hem trobat una botigueta que s'assemblava molt a una cafeteria típica de casa nostra, i a on a més hi feien cafè de cafetera i hi havia croissants. Totalment utòpic per un català aquí a Noruega. Jo he sortit a la terrasseta amb el meu cafè amb llet i el platet amb el croissant amb una llargimeta als ulls. I és que a sobre, fa sol. I és que aquestes són les coses que valores quan passes tants dies menjant de fogonet; són les coses que valores quan comences a conèixer Noruega. I la Montserrat m'ha convidat.

Avui comenco a tirar cap al nord -encara més-, cap a la terra dels Sami, una ètnia que es reparteix al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Antigament vivien nòmadament amb els seus rens i els tipis, aquelles tendes que tenen els indis de les pel.lícules. Resulta que aquí al nord de Noruega (també) els tenen. Avui en dia, alguns Sami també tenen rens i tipis, però els que hem vist estan enfocats de cara al turisme.

La meva intenció és acabar d'arribar a la frontera de Rússia el més aviat possible, en un o dos dies. Noruega és molt bonic i m'hi podria estar un mes més sense aborrir-me gens, però els visats no perdonen i m'he d'afanyar si vull veure quelcom més que el tren transiberià abans d'arribar a Mongòlia. No m'agraden aquestes presses -perdó pels que treballeu cada dia, je...- però de moment les fronteres existeixen i les fem servir.

Deixo enrere aquest país llarg com un dia sense pa, i car com el pa que surt del Jorba si la Rosa no et coneix de res i fas cara de tenir diners. Què dic! Molt més car! Ahir vam anar a fer una pita amb la Montserrat i el Heine -un noi alemany que volta per Tromsø-: més de 10 € la pita. I no és estrany. I no era un lloc turístic. I la resta de coses, regla de tres. Tot és ultra-extra-mega caríssim.

Per sort, les nostres estades a les granges i a cases de gent han reduït les despeses. Aquí a Tromsø, la ciutat més gran del nord de Noruega, vam estar fent wwoofing a la granja del Roger. Semblava un acudit: "Un suec, una americana, una canadenca i dos catalans es troben a una granja d'un norueg...". Hem descobert moltes coses. Com que els americans realment tenen pistoles a casa i que segueixen religiosament la visita setmanal al McDonald's i al Burger King. I que no fan servir els fogons, sinó el microones. I que els suecs, que són la rialla dels noruegs, se'n riuen dels finlandesos, i així tots se senten bé -no sé de qui se'n riuen els finlandesos...-, i el Roger, de la granja, ens ha ensenyat a cultivar patates, maduixes i pastanagues, que és el que poden fer aquí. I sent orgullosos com són, diuen que les maduixes són les millors de tot noseon, ja que els hi toca la llum les 24 hores -que no el Sol-. Cosa curiosa, aquí fertilitzen amb algues del mar i herba fermentada. I l'important no és regar -que què??-, sinó tapar el sòl amb plàstics i teles per donar-li més calor. A més, aquest any ha sigut molt fred, i els ha glacat a més de 2'5m per sota de terra, que es veu que es molt. Diuen que des de l'any 1930 no glacava tant profund. Ja deia jo que aquí feia molt fred... Collons, que cap dia hem passat dels 10 graus C!

Els catalans també hem explicat les nostres coses, i els hi hem intentat fer entendre que el català és una llengua, igual que el norueg. I els hi hem explicat coses de casa, costums, i també els vam fer truita de patates i pa amb tomàquet. Van dir que els agradava. Fins i tot ens van penjar una estelada a la casa. Si, si. Una estelada. No em pregunteu com va arribar, però allò feia goig, amb aquells paisatges... et feia sentir una mena de rum rum ben estrany a la panxa.

Hem visitat les Lofoten i la Dàlia, una amiga de la Montserrat que està vivint-treballant allà. I ens ha donat casa, cotxe i ens ha portat a llocs on anar. Les Lofoten són una mica el súmum de Noruega. Un conjunt d'illes i penínsules amb muntanyes de 1.000 m que s'enfilen a la vora del mar. I una carretereta que va de punta a punta. Amb les autocaravanes d'Alemanya corresponents per l'època de l'any. I ciclistes. I gent fent autoestop. Això sí, és preciós, però quan fa sol. Un dia. Un dia de Sol és el que hem tingut. Ens ha sigut suficient per poder veure el Sol de Mitjanit, cosa que no havíem pogut fer en els 15 dies que portem per sobre el cercle polar àrtic. Molt bonic. Veus com a tres quarts i cinc minuts de dotze tots els habitants de les autocaravanes que passen la nit encarades al nord surten del llit amb les seves càmeres per immortalitzar aquest moment tant esperat aquí al nord. Jo també ho vaig fer, no fotem. No sempre es pot veure el Sol a mitjanit.
I ara que fa sol, cosa molt poc habitual, és moment que deixi pas a un altre usuari de la biblioteca de Tromsø per fer servir l'ordinador. I cap amunt! Cap a Rússia... a ensenyar el meu jersei nou -ja no tant-, que ja ha provocat algunes que altres rialles. Per cert, ja tinc un destí a Rússia. Es diu Grishino, i és una "ecovillage" -el nom sona bé- que m'han acceptat per anar-hi a treballar a canvi de lloc per dormir -i potser menjar!-. Pel que sembla, hauré de treballar a l'hort i ajudar amb la construcció de cases de palla. I espero aprendre rus. Només una mica. Si us fa gràcia, tenen pàgina web i tot: www.grishino.ecology.net.ru.
I si tot va bé i trobo algun ordinador rus amb lletres llatines, ja sabreu quelcom més de mi ben aviat.
M'en vaig a prendre el Sol.

Primeres impressions de Noruega

On és Lygra?
Les fotos de Noruega.

Noruega és molt bonic. Però és que ho és, no és broma. Per dir-ho d'alguna manera, és com estar tota l'estona a Pirineu, enmig de valls d'Ordeses però immenses i salvatges, amb casetes de fusta -reproduccions de les cases de nines-, prats verds amb floretes, boscos de coníferes, parets de granit que t'hi cagues i cascades acollonants que a casa nostra estarien plenes de dumingueros fent-hi fotos. Ah, sí, i tot això al costat del mar, tranquil i pla, com si fos un llac. Realment bonic. I és que a més a més, ens ha fet uns dies de sol esplèndids, que són poc comuns en aquest país. Es veu que bufa el vent del nord que és fresc i sec, i llavors tenen sol per uns dies. Tant bé que fins i tot ens hem banyat.
Ben arribat, m'he dirigit cap a Lygra, una illa a una hora de Bergen, a l'oest de Noruega. Allà m'he trobat amb la Montserrat. Estava fent wwoofing, és a dir, fent de voluntària a una farm on s'hi fa agricultura ecològica. Allà hi hem estat treballant uns dies. Tot molt autosuficient, tant que, la dieta és a base de patates i porros, l'únic que han pogut fer créixer fins ara. La veritat és que el menjar és molt diferent; no només el menjar, sinó la forma de menjar, que potser és el que em costa més de païr. Per esmorzar, a les 8 del matí, mengem una pastarada bullida a base de civada, que complementes amb panses, mòres... Ni cafè, ni torrades. Com trobo a faltar el pa de pagès i els alls. El dinar -lunch, per ser més exactes- és una amanideta que fem amb les herbes que hi ha per fora de la casa -de debò- i pa amb algunes coses. Lleuger. I a les 5 o 6, quan hem acabat de treballar, berenem/sopem, és a dir, "we have dinner". Un bon àpat tot ben cuinat, com si fos un dinar o sopar de casa. I si a tot això li sumem que a les 11 de la nit encara hi ha sol, que durant tota la nit és clar -com si estigués ennuvolat- i que allà a les 4 ja fot sol, podeu comprendre que Noruega ha de ser molt, molt bonic; sinó ja hauria tornat a casa.
Aquí a la granja hi ha altres wwoofers; una noia francesa que porta molt temps en aquesta granja, treballant, aprenent i ensenyant, un noi i una noia americans i amics de l'Erik, el pagès de la granja. Pintem la casa, plantem patates i tallem l'herba que ara creix com mai. I l'Erik ens explica coses de Noruega i els vells costums vikings.
Els noruegs són molt noruegs. Viuen en un país molt (molt) ric, i n'estan orgullosos d'aquest. De vegades et sents una mica inferior, tot i que són molt respectuosos... però veus que et veuen amb certa superioritat. Sobretot quan saben que Catalunya pertany a Spain. A vegades parlant de la crisi (que aquí no existeix), veus que et miren de reüll, tenint la sensació que estan a l'aguait de si els hi saltaràs a la gola o et posaràs a parlar del tema amb tranquil.litat. O et demanen quan cobra més o menys la gent a casa nostra, sabent que ells cobren 3 o 4 vegades més. Però bé, jo no canvio aquest sou per el coi de clima que tenen aquí; a més, no tenen cultura de bar, ni criden ni fan xerinola, i això no té preu. Tot i així, són gent molt maca, s'ha de dir. I els hi agrada Barcelona i Spain.Després d'uns dies a la granja de l'Erik, hem tornat cap a Bergen, a la casa de la Montserrat. Sembla que ha girat el vent, i ha començat a ploure. Avui mateix comencem el viatge cap al nord de Noruega. Volem arribar a les Lofoten. I hi anem fent autoestop. Sembla que ens fotrem ben xops, i ja hem posat totes les coses de la motxilla dins de bosses. La Montserrat m'ha dit que és normal, que aquí la gent quan plou no deixa de fer les coses, siguin dins de casa o a fora. Així que ens integrarem al país, i marxarem cap amunt, temptant la sort. Coi de país, tants diners i tanta pluja...