M'ha costat una mica trobar aquest local de motos al mig de Perm, als Urals russos. Al final, despres de molt preguntar, trobo aquest garaig, truco a la porta i em surt un noi jove. Em mira amb aquesta cara seria que fan els russos quan et parlen per primer cop i llavors veu la meva moto. Se li escampa un somriure d'orella a orella a la cara, em fa entrar, "coffee?" i m'explica que just ahir estaven parlant amb el seu amic motorista de la gent que viatja amb YBR 125, la meva moto. I va i avui arribo jo, amb la Gitaneta. Aixi que li ha fet molta gracia, i jo si li he de fer cas i escriure al blog, no em queda mes remei que escriure sobre ell!
Doncs, senyores i senyors, ja estic a Russia. Altre cop. Si, si, i senyores i senyors, ja he passat per Mongolia. Mongolia! Un any i dos mesos parlant de vaig a Mongolia, vaig a Mongolia, i pam, vist i no vist! Evidentment, aquests dies em sentia que debia un bon escrit al blog sobre la gran, eixuta i salvatge Mongolia, i com mes hi pensava mes complicat se'm feia posar tot aquest pais, canvis de vida i cagarrines en un sol escrit. Molt dificil.
Aixi que Mongolia. La sintesis es 11 dies, dos dels quals a la ciutat barbara d'Ulan Bator que combina dels edificis envidriats d'alt estandard empolsegats pels carrers que queden sense esfaltar, i els 9 dies restants resseguint els caminots de Mongolia pel paisatge llunatic cap a l'oest, direccio a l'Altai rus.
Vaig a ajudar al xavalin a canviar les pastilles de frenu, que resulta que tambe les tenia gastades. Ja deia jo que feia un soroll estrany...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Russia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Russia. Mostrar tots els missatges
dilluns, 29 d’agost del 2011
dilluns, 8 d’agost del 2011
Ahir a la nit vaig arribar a Irkutsk un altre cop, despres de passar uns dies a la illa d'Olkhon, al Baikal. Aquest cop, pero, arribo a les 10 de la nit i quan vaig al lloc amb ordinadors i internet, ja estava tancat. Casum, ara no puc trobar un CouchSurfing per dormir... amb aixo que decideixo fer una passejadeta, a veure si apareix alguna idea. A la primera cantonada passo una terrassa, on hi ha un noi d'uns trenta anys fumant un puret i parlant per telefon, i aixi que passo gemega: "Help?" Jo que me'l miro, i no se si esta parlant amb mi. I em repeteix "Help?". I jo, doncs, si, es clar... Com li havia de dir que necessitava un lloc amb internet, a les 10 de la nit. Em pregunta si tinc laptop, i jo si, pero el WIFI no em funciona, perque... "Dona'm l'ordinador. Soc programador de xarxes electroniques. Aqui a aquest cafe hi ha internet". Bingo. Agafa l'ordinador, tecleja quatre coses, apareix el Google, em paga el cafe i em dona el telefon per si el Couch Surfing no dona resultat. I despres encara te la barra de dir que no enten perque venim a Russia a viatjar, que es tant perillos i tanta gent dolenta! Vaig trobar lloc per dormir.
A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.
Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.
Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.
Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.
De Kazan als Urals.
I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!
A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.
Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.
Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.
Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.
De Kazan als Urals.
I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!
Despres de preguntar a aquell home amb la pell recremada del sol i les dents mig desfetes on podia trobar un bon lloc per plantar la tenda, m'he dirigit cap al llac Gran Kuyaix, que es troba a la banda asiatica dels Urals. Ostres, quin bon lloc. Avui es dilluns hi s'hi poden veure totes les restes del cap de setmana: fogueres apagades amb una pila de llenya al costat ben a la vora del llac, l'herba aixafada de les tendes i el tipic raco amb una muntanya de deixalles que els que les deixen no se pas qui pensen que les vindra a buscar. I es aixo el que fan molts russos de la ciutat, muntar un campament en un dels molts llocs preciosos enmig de la gran natura que els envolta.
De Kazan vaig marxar tot cofoi amb la meva roda nova, direccio a l'est, per les meves carreteres secundaries. I de seguida que surto de la ciutat, torno a trobar aquest paisatge que he anat gaudint des de que vaig topar per primer cop amb el riu Volga, un paisatge ondulat governat per camps d'herba o de cereal fins a l'infinit, puntejat per pobles amb les seves mesquites i de tant en tant, un assentament rural (pobles molt grans que fan la funcio de ciutat per aqui al mig, pero sense infraestructures de ciutat i amb pinta de poble). A mi que ja m'agradava el Pla de Bergus alla a sobre Els Caus, aqui hi navego amb aires tranquils.
Ara es temps de segar l'herba, i als camps hi ha molta gent amb forques i dalles que fan piles d'herba, imagino que per assecar-la. A les carreteres hi abunden els camions i remolcs arrebossats d'herba a mes no poder que van deixant traça a la carretera com aquell conte de les molletes de pa.
Com sempre, a mi em fa gracia aquesta part etno-linguisitca (toma paraulota m'acabo de patillar), i ja des de Kazan, capital de la Republica de Tatarski, s'hi podia apreciar aquesta barreja etnica. Cartells bilingues, mesquites i gent mes morena de pell que no l'entenc pas quan parlen entre ells. Aixi doncs, la cambrera d'un cafe una mica atrotinat m'assegurava que ella es 100% tatar mentre em regalava un cartronet amb el dibuix del Kremlin de Kazan per donar-me bona sort a la carretera. No gaire mes al nord pero a un mon dues hores mes enrere -aqui el canvi horari es directament de dues hores!- hi ha la Republica d'Udmurtia, on els udmurts son una gent que parlen una llengua de la branca fino-ungaresa, i em va fer l'efecte que tambe tenen aquell color palid de pell i el ros que es pot veure en paisos com Finlandia i Estonia. I despres em vaig dirigir a la Republica de Bashkiria, amb Ufa com a capital... pero imagino que no cal seguir; un pais molt variat, vaja.
Aprop de Izhevsk em sorpren trobar-me de cop amb aquelles estructures de ferro que fins ara nomes havia vist a les pel.licules: molins de petroli, o com se diguin. Home, jo me'ls imaginava mes grans, pero el fet es que aquesta part occidental dels Urals esta plena de molinets d'aquests que van bombejant, amunt i avall. Em va fer la sensacio que els pobles d'aqui al mig de Russia estan mes cuidadets; potser son les cabres i vaques que tenen al voltant de les cases, que els hi mantenen l'herba tallada a ras, pero crec que al ser una regio rica en petroli fa que els carrers estiguin mes ben asfaltats, les cases mes polides, pintades, recobertes de fusta amb detalls.
Una cosa que em comença a passar sovint ara que estic mes lluny de la capital es que la gent quan sent o em pregunta d'on soc i d'on vinc, els hi fa molta gracia i es volen fer fotos amb mi, em graven en video... i evidentment a mi tambe em fa gracia. Aixi doncs, tot i ser timidot, començo a tenir una bona col.leccio de fotos posant amb Tatars, Bashkiris o noies repijetes amb ulleres de sol de vacances.
I per acabar de sortir dels Urals, em fico per una zona que pel que em diu la gent que vaig trobant pel cami, es una zona bastant peculiar: passo per Karabaix, un poble que la UNESCO va declarar-lo el lloc mes brut i contaminat del mon, i despres em moc per una zona en la que em recomanen no banyar-me al riu, ja que fa uns anys hi va haver un espetec com a Txernobil i ara tenen un riu radioactiu. De peixos verds amb tres ulls no n'he vist cap.
I ara que acabo d'escriure aixo ja em trobo, ara si, a Siberia.Ai, la somniada Siberia...! Ahir vaig tornar a canviar l'hora altre cop (nomes una) i estic emocionat perque m'he trobat amb dos motoristes austriacs que venen de Mongolia que m'han omplert d'informacio i ganes, aixi que avui tambe estic desvetllat. Aqui ja no hi ha carreteres secundaries, i em toca seguir l'autopista marcada al mapa en direccio Omsk, que acaba sent una carretera d'un carril per banda farcida de camions en linia recta pel mig de camps d'herba i cereal. I de tant en tant, algun viatger.
dijous, 4 d’agost del 2011
Amb uns ulls diferents
Avui al mati he tingut una passejada pels carrers d'Irkutsk amb sol acabat d'aixecar i aquell airet de nit fresca. Irkutsk es una ciutat mes aviat petitona, que no arriba al milio d'habitants, i aqui a Russia aixo sembla un poble. A mes, te un encant especial, tranquil, agradable, com la gent de per aqui al mig de Siberia. Somrient, amb cases baixes i de fusta al nucli antic, polida i neta com ja acoustuma a ser mes cap aqui a l'est.
Doncs si, Irkutsk, aquesta ciutat en la que ja s'ensuma l'aire del Baikal, a menys de 200km enlla, a tiro de pedra. Irkutsk, aquell punt que fa tant temps que somiava, aquell lloc mes a l'est que m'havia proposat arribar. I resulta que es encantadora.
Els ultims dies de viatge han sigut una cursa contrarrellotge, contraquilometres. No vaig sobrat de dies del visat rus, i si vull tornar a sortir cap a Europa sense problemes bastant importants, no em puc distreure a tornar cap a l'oest. A mig cami de Siberia, a l'altura d'Omsk, decideixo fer via per intentar arribar el mes aviat possible a Irkutsk i gestionar la visa, i aixi guanyar temps per tornar mes amb calma. Amb aixo, que em trobo amb un altre motorista pel cami, en Magnus, un suec de 55 anys que amb la seva BMW de 800cc i 85 cavalls de potencia travessa Russia per anar fins a Mongolia. Ell tambe va sol, i als dos ens va be tirar endavant plegats. Per cert, a davant jo, amb la meva motoreta obrint pas. I es aixi quan m'endinso en aquest mon que encara no havia descobert, el del moto turista. On no es te en compte les ciutats, sino els quilometres correguts, on el que importa es com de lluny pots arribar cada dia i no les coses boniques que pots veure. En el que es valora si t'agrada un pais o no tot creuant-lo per la carretera general fent 600, 800 o 1000km diaris i mirant a banda i banda de la carretera. I el que mes em rebenta es quan em diuen que estic boig perque no vaig preparat, tot fent notar que no tinc kit de reparacio multi-hai-flinker, inlfadors de pneumatics o rodes de recanvi Off-road amb GPS, i em fot gracia veure que alguns d'aquests motards si que van molt ben preparats travessant Russia i dient "Thank you" en un cafe al mig de Siberia. Thank you... Total, que m'apunto a aquest carro per uns dies i m'entristeix haver de travessar volant tot el que m'atrau a quedar-m'hi mes d'una setmana.
Pero a Siberia es pot veure de tot. Contrariament al que pensava, com de costum, aquells boscos tant frondosos i infinits nomes els veig durant uns 200km, i els paisatges son variats, una mica. Entre Omsk i Novasibirsk el paisatge es summament monoton, planuria infinita de prat d'herba i alguns aiguamolls. A partir de Novasibirsk, el paisatge es comenca a ondular i li dona un toc d'alegria, amb alguns boscos de bedolls, sempre presents a Russia, pi roig i fins i tot un avet que deu ser d'aqui perque jo no havia vist mai -soc un bioleg ben documentat!-. Unes aguiles enormes i juganeres acostumen a sobrevolar la caretera, i una em dona una imatge de National Geographic quan em caca una libelula davant de la roda.
I com mes a l'est, menys gent i paisatges mes espectaculars. Llacs, rius enormes. Cotxes que ens avancen tot pitant i algun que ens demana parar per fer-nos fotos plegats. I anar fent quilometres.
I avui tiro cap a la illa de Olhon, a 400 km d'irkutsk, que es troba a un riba del Baikal. Pel que tothom diu, sembla que es un lloc precios, i que deu estar farcit de motxileros amb tendes que fan la volta al mon. Quatre dies alla, mentre espero que estigui llest el visat per a Mongolia, i llavors recollir-lo en aquest petit consulat de Mongolia, on ja nomes la gent de dins, m'ha fet entrar unes ganes boges d'anar d'una vegades per totes a aquest pais tant repetit, nomes al veure'ls ser amables, somrients i senzills.
dilluns, 25 de juliol del 2011
Aquell Est no tant llunya
-Text del 22 de Juny, des de Kazan-
Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.
Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.
D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.
Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.
Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.
I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.
Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.
Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.
D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.
Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.
Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.
I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.
diumenge, 10 de juliol del 2011
Aquells paisos petitets del nord
Despres d'uns dies aixi emprenyadors amb nuvols plujosos passatgers alternats amb soleiades de minuts, vaig superar amb mes o menys exit i sense mes caigudes la travessa per Eslovaquia i Polonia i les seves curioses carreteres. Un paisatge mes tranquil amb aquests aires post sovietics que t'hi acabes acostumant, pobles sense placa, esglesies diferents i brutes igual que les voreres plenes d'ampolles i plastics. Camps fins a l'horitzo, nius de cigonyes als pals de telefon al costat de les cases i iaies assentades en un tamboret que venen dos o tres pots de maduixes acabades de collir al costat de la carretera.
Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!
A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.
Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.
Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...
Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.
Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.
Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.
diumenge, 16 de gener del 2011
Sota minims
Torno a passar uns dies de transit a la ciutat russa que he escollit com a camp base del meu viatget, Sant Petersburg. Torno al mon de l'internet, dels anuncis i les presses amunt i avall despres de voltar un mes per la Russia rural. Aqui no hi trobo lloc per poder tallar llenya, ni печка per encendre i escalfar la casa, aixi que decideixo treure pols al Cargolet. Fa temps que no plasmo les meves sensacions sobre paper, enmig de tot aquest periode tant esvalotat de Nadals -catalans i russos-, seminaris ecovilarencs i caps d'anys. Totes les sensacions que recullo, pero, conflueixen en el mateix punt que fa tant de temps que esperava: la Russia hivernal.
El tren de Crimea a Moscu em transporta de pet de la tardor ucrainiana al gelid hivern rus. A Moscu, per primer cop, se'm congela el bigoti nomes sortir de l'estacio. Literalment. A -11 ºC, se't congelen els bigotis. Els pels es posen de punta, i l'aire que trec pel nas es solidifica instantaniament al voltant de cada pel; i si et toques el bigoti amb els llavis, punxa molt. I als carrers, hi ha neu i gel a punta pala. M'agrada.
Marxo rapidament de Moscu cap a algun lloc encara mes fred, com es ara Vologda. Alla experimento una d'aquelles situacions que al final del viatge fan riure, pero que vols fondre't quan et passen. Abans d'anar cap a l'ecovila Big Stone, he de fer-me el registre -papeleo visatil-, com cada cop que entro a Russia. Com que som uns xulos, amb la familia de Big Stone decidim que aquest cop ho farem a Vologda (ciutat rural!). Aixi doncs, una amiga de la familia m'ajuda a que un amic seu, de Vologda, em faci el registre a casa seva. Coses que tenen el papeleo, quatre hores mes tard del que ens pensavem, acabem de fer els papers amb l'amic de l'amiga dels meus amics, i acabo implicant a la seva filla russa i rossa i la seva iaia de 82 anys. Tot plegat a 20 sota zero. No vegis quina gracia els hi va fer.
Dades practiques de l'hivern a l'ecovila Балшой Каминь: No pugem dels -25ºC els primers 12 dies, i durant tota l'estada no es passa dels -16ºC. El dia que fa mes fred arribem a -33ºC durant el dia. Normalment al voltant de -30. 40-50 cm de neu. El Cubena, el riu, transitable -caminant per sobre. La neu te la textura de la sal fina, ja que fa tant fred que no s'enganxa. A dins de casa hi ha una temperatura d'uns 17ºC al sostre i de 2ºC al terra.
Experimento coses curioses. Per exemple, ara el bigoti es gela en questio de mig minut, i al cap de 4 minuts tambe la barba i tota la roba al voltant de la boca Vegeu la foto! Aprenc que s'han de mantenir els peus, les mans i el cap calents. Pels peus, em deixen unes botes fetes de llana, anomenades algo aixi com “batinquis”. Son com uns mitjons molt tupits, sense sola, que fan la funcio de bota i que a primer cop d'ull semblen una broma pero acabes descobrint que no hi ha res millor per mantenir els peus calents. Una cosa que em sorpren molt es que la neu no mulla. Fa tant fred que mai es humida. I com que a fora tot es net, nomes hi ha neu seca, pots caminar fora i dins de casa amb el mateix calçat sense embrutar el terra.
Continuem anant a buscar aigua al riu cada dia amb el trineu vermell. Han fet un forat en forma de quadrat al que vindria a ser el terra -o sostre- del riu, per trobar l'aigua. Cada dia, pero, hem de tornar a trencar la capa de gel que es forma per sobre de l'aigua amb un punxo de ferro molt pesat, i despres omplir les garrafes. Al segon dia vaig aprendre que es millor destapar les garrafes a dins de casa i anar al riu amb les garrafes i els taps separats, perque si intentes desenroscar el tap un cop a fora, aquest se t'ha congelat a la garrafa i feinada tens a treure'l. I aquestes son petites coses que vas aprenent a tants sota zero.
Pero aqui la vida continua. Abrigats, pero continua. El vei segueix amb el cotxe atrotinat amunt i avall, el gall segueix cantant a dins de casa. Jo continuo tallant llenya al bosc quan no hi ha altra feina a fer, tot i que em diuen que a menys de -20ºC no puc fer servir la motosserra electrica. Els homes que estan montant la linia electrica nova al costat de la casa tambe treballen a -25 fent forats al terra, i es que en aquesta epoca de l'any es quan es mes facil transitar per els camins que porten als petits pobles de Russia. La Tonya em comentava que a alguns pobles perduts de la Russia siberiana, nomes s'hi arriba sobre rodes a l'hivern. I es que la neu dona sentit a Russia.
Seguim fent баня -banyes-, tot i que ara hem de procurar calçar xancletes al sortir a fora, sino els peus molls se'ns quedarien enganxats al terra gelat. Tambe hem d'anar alerta a tocar coses metaliques amb les mans molles, que ens passaria el mateix. I aixi entenc el perque dels panys de les portes recoberts de draps. El fred tambe dona sentit a les coses. I a mi em segueix fent riure veure com et pots estar cinc minuts en pilota picada a 25 sota zero, sense patir el mes minim. Aixo de la banya es meravellos.
Tal i com demanava l'Urbici, vam fer el “prorup”, banyar-nos a l'aigua del forat del riu. La sensacio es forta, com tantes coses de Russia. La historia te una mica de ritual: despullar-se dins de casa, posar-se les botes de llana, l'abric de pell de 4 quilos i el gorro. I cap al riu. Alla et treus la roba, et suques a l'aigua i surts! Mes que mil paraules. Llavors comença el compte enrere. L'aigua que et cau del cos comença a glaçar, et poses les botes, abric i gorro i a correr. Els genolls, que queden al descobert, comencen a gelar-se. I les galtes. Dins a casa ens espera la печка -el forn- ences, que fa una mena de llit a sobre, molt calent, i que acostuma a ser un lloc molt concorregut aquests dies d'hivern. Salvats.
Pel que fa a les celebracions nadalenques, una mica d'explicacio. Russia es un pais majoritariament ortodox, cosa que comporta que les festes religioses es facin amb un parell de setmanes de retard en comparacio a les nostres. Es a dir, el 25 de Desembre no es celebra res -be, a Big Stone vam cagar el Tio... va cagar vins de Crimea, ves per on-, i per ells el nen Jesus va neixer el 7 de Gener. El Cap d'Any es celebra el mateix dia que nosaltres, pero dues hores mes tard! Els nens van a escola fins al 29 de Desembre i per tant, el Nadal es fa el dia 7 de Gener. Cal fer incis tambe en que el Pare Nadal -i el sopar familiar i regals- no venen per Nadal, sino que ho fan per Cap d'Any. Aixi doncs, aquest dia es un dia molt familiar.
Per altra banda, la Tonya i l'Ivan fan el Seminari d'Hivern -al voltant del 23 de Desembre- a l'ecovila, on es cel.lebra el dia mes curt de l'any i el començament de la nova temporada amb els dies mes llargs. Focs, menjar, pastissos, danses i cants tradicionals. Ve gent de fora a Big Stone i son uns dies mogudets amb molta vida social.
El Nadal -rus-, despres de Cap d'Any, el vaig a cel.lebrar a un altre ecovila, Blagadats, a la regio de Yaroslavl', amb la Tonya i la Masha, que imparteixen el seminari de Nadal. Mes danses i cants tradicionals amb la gent del poble -per primer cop participo en ensenyar als russos com es fan les seves danses tradicionals-, on tambe hi fem una mena de Caramelles a la russa pero amb el mateix fons.
Dies molt bonics a Blagadats, on als vespres la Masha treu la гармошка -garmoshca, l'acordio rus- i m'ensenyen a ballar picant amb els talons a terra i a seduir a les femelles, o recollint mocadors amb les dents per mostrar les meves habilitats de matxo alfa.
I aixi torno a SPB, on els carrers patinen molt, les voreres s'han fet estretes i a les teulades hi ha treballadors que tiren gel i neu daltabaix de forma controlada.
Propera estacio, Estonia.
dijous, 25 de novembre del 2010
De cami a Ucraina.
Els quinze dies sol a la casa del poble de Shilikovo i el meu visat em motiven a emprendre de nou el cami. Aquest cop cap al sud, en direccio a Ucraina i amb l'objectiu basic de coneixer el Mar Negre i la pinturesca peninsula de Krimea. Abans de marxar, pero, tot llegint la Lonely Planet m'animo a visitar algunes de les ciutats que hi ha de cami a Ucraina, cosa que va com anell al dit si continuo viatjant amb autoestop: trajectes curts -com el dia- i fent nits a les ciutats russes, on el Couch Surfing funciona de meravella i gaudeixo de llocs comfortables, visites guiades i molt bona gent.
Abans de tot, dir que els quinze dies sol a casa han sigut molt bonics i agradables: la convivencia amb un gat es facil i es sap fer entendre be; descobreixo que si a l'hora de fer lipioshques s'hi posa massa soda, el pa agafa un gust amarg que el fa incomestible; m'arrebosso per primer cop a la neu en pilotes tot fent una banya i si a tot aixo hi sumem que podia tenir acces a internet cada dia i que el Fredi i la Pili es van comprar un bonus de 400 minuts per parlar per l'Skype, no estava ni aborrit ni em sentia sol.
Pero el fet es que decideixo agafar altre cop la motxilla i fer dit cap al sud. De la regio de Vologda a Ucraina hi queden unes ciutats que les guies les engloben dins del nom de l'Anell d'Or. Aquestes ciutats tenen una certa importancia historica, en molts casos degut als assentaments que alguns Tzars van fer-hi abans de que es declares Moscu com a capital de les Russies, i que per tant s'hi pot visitar algunes -o moltes- esglesies i monuments tot bonicois, aixi com tambe els seus Kremlins.
L'autoestop continua funcionant, pero a curtes distancies per no temptar una nit a la intemperie: 150 o 200km cada dia son suficients per visitar Vologda -ciutat molt rural i autentica russa, amb molt aire sovietic encara-, Yaroslavl', una ciutat gran que aquest any fa 1000 anys que va ser fundada, i que per tant es celebra arreu; Rostov, un poblet amb un Kremlin bonic a la vora d'un bon llac, i finalment arribar a Moscu, la gran capital. Fer dit em continua soprenent, doncs em vaig trobant competencia al llarg del cami: alguns cops hem arribat a ser tres persones al llarg d'un carrer aixecant el brac, i un altre cop una noia amb la cabellera rossa se'm va posar nomes a 5 metres de mi, fent autoestop. Es clar, contra aixo no hi ha res a fer: a ella la recullen en 3 minuts i jo faig nit en aquesta ciutat perque ningu em recull. Tambe veig una avia que aixeca el brac demanant que pari algun cotxe a l'altre banda de la vorera, pero em fa mandra treure la camera i no li faig cap foto.
Durant aquests dies tambe em familiaritzo amb tot tipus de transport public de les ciutats i m'adono que com mes lluny de Moscu, mes d'estar per a casa es aquest tipus de transport. A vologda, per exemple, els autobusos son de tots colors i mides, diferents tipus d'autobusos per tot arreu, no hi ha un model per a la ciutat. A vegades tinc la sensacio que els arrepleguen un a un de diferents ciutats que ja no els volen, i el fet de veure el cartell de "sortida d'emergencia" en alemany em confirma aquesta hipotesi. Tambe aprenc a fer servir els marshutkes, unes furgonetes mes o menys habilitades que funcionen mig com a autobus mig com a taxi. Aquestes furgonetes tenen un recorregut establert, pero son especials perque poden parar a tot arreu, alla on tu els hi demanis. Tambe es curios que es paga directament al conductor -que va buscant el canvi mentre avanca els altres cotxes...!- i em sorpren que la gent que va darrere la furgoneta passi els diners als altres passatgers del davant perque els hi faci arribar al conductor. Sempre penso que a Barcelona el conductor no veuria ni un duro.
Per primer cop em comenco a fixar en aquestes esglesies ortodoxes que tenen les teulades en forma de ceba, de colors daurats, verds o lluents. Normalment s'agrupen al voltant o dins del Kremlin, que es la part mes antiga de la ciutat que acostuma a estar enmurallada. La Luba em va portar a visitar una esglesia per dins, a Yaroslavl', i m'adono que no tenen altar ni bancs. La gent es queda dreta per alla al mig de l'esglesia durant la missa, mentre algu mig amagat entre els pilars recita alguna cosa en rus antic.
A mesura que vaig baixant cap al sud, el fred comenca a apretar de debo. Aixi que arribo a Moscu que ja estem sota zero tot el dia. Al voltant de cinc sota zero. Abans d'arribar a la capital, la gent dels pobles pels que he anat passant m'avisen de dues coses: que Moscu no es Russia i que es mooolt perillos. Afortunadament no m'ha passat res dolent a Moscu, pero si que m'adono que la capital no te res a veure amb la resta del pais, es un mon apart. Evidentment, el grau de "modernisme" -es a dir, voreres ben asfaltades, senyalitzacio ben posada, gent mudada i fashion- es molt mes elevat, i aqui la banya i els blinis -plat nacional- han sigut substituits pel metro i el Macdonalds. Tinc la sensacio que la resta de Russia es com el traster d'una casa per la gent de Moscu, sense importancia i com una part secundaria del pais.
Hi ha neu a Moscu i gent que treu el gel de les voreres, pero aquesta ciutat no s'atura. Els embussos son diaris i descomunals. El metro es molt bonic, marbre i llums de candelabre. I en general, tot es gegant. Quan arribo vaig a parar a un lloc amb estatues sovietiques immenses, que em fan pensar que estic al centre. Els cambrers del bar on ho pregunto riuen una mica quan em senyalen les afores de la ciutat al mapa de la Lonely, i jo no em vull ni imaginar que hi pot haver al centre de Moscu. La Placa Roja tambe es molt gran, pero hi estan instal.lant una pista de patinatge al bell mig, i com que fa molt fred, amb la Jenya decidim tornar per dins del centre comercial mes antic -i car- de Moscu. Per coses gegants, tambe vaig a parar a una mena de comunitat hippi que viu al 24e pis d'un immens bloc de pisos, i per primer cop m'enfilo tant amunt sense cordes.
I des de Moscu agafo un tren que em treu d'aquesta gran urbe i del seu pais que no se'l sent seu fins a Kiev, la capital d'Ukraina. De moment poques coses us puc dir. Hi ha molts mes cotxes nous i com els que volten per Manresa, els Sputnik son mes dificils de veure. Tambe s'hi veuen bastants blocs sovietics amb insignies i tot, pero a diferencia de Russia, les parets i baranes estan plenes de papers enganxats anunciant quelcom. Ah, i aqui els cotxes piten a totes hores.
divendres, 5 de novembre del 2010
Как дому.
Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.
Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.
Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.
Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.
Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.
Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.
I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.
I anar esperant el fred…
Les fotos de Big Stone de tardor.
Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.
Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.
Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.
Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.
Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.
I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.
I anar esperant el fred…
Les fotos de Big Stone de tardor.
dilluns, 6 de setembre del 2010
SantPeterburginant o tornant a la civilització.
He canviat el paisatge del prat de davant la caseta per un edifici gris-groguenc amb finestres petites, i el gruac! dels corbs pel conegut soroll dels cotxes que es cola pel tunel que fa d'entrada al nostre edifici. Escric des de Sant Petersburg, ciutat que ja comenca a ser massa normal per a mi i a on ja m'hi comenco a orientar sense haver d'obrir un mapa com un guiri qualsevol. He deixat enrere el poblet que m'ha marcat, a part de les meves entranyes, les meves mans, que ara encara presenten duricies a llocs que no hagues imaginat mai que n'hi podrien arribar a sortir. I he arribat al mon de la civilitzacio, dels preus, el diner, la rentadora i l'aixeta amb aigua calenta. Del menjar a la botiga del costat. I amb tot aixo, les converses que ja no recordava, sobre la crisis, la historia de quelcom o els problemes a nosequina part del mon. 
La tornada amb autoestop em va fer adonar que he apres a comunicar-me en rus mes del que em pensava, i que ara em puc moure bastant solet si els altres hi posen paciencia i bon humor. Com la gent que et para fent autoestop. Et regalen te, sopars, mes te, et desitgen molt bona sort... L'arribada a SPB va ser digne d'inici de pel.licula de por. A la una de la nit, en Sergey, que em va oferir el seu cotxe de la feina per no dormir sota la pluja torrencial, em va portar al lloc on aparcaria el vehicle que ens va conduir plegats al nostre desti: un parquing a la zona del port. Sense llums. Amb portes de ferro metal.liques que les obria un noi amb una gorra vermellosa, molla de la pluja. I a dins del parquing, un gos immens que em recordava a les ienes del "Rey Leon" lligat amb una cadena a prova de la seva forca. La situacio era clara: Les dues de la nit, plovent a bots i a barrals, un parquing amb un gos ferotge i sense llum, i jo dormint sol dins d'un cotxe que ni tant sols era de l'home amb el qual ens haviem conegut una mica mes de 7 hores abans, i al que ara hi dipositava tota la meva vulenrabilitat. Resultat esperat: la fi del Nil o l'inici de la pel.li Les mafies del port de SPB; resultat final: dormo i sec, em llevo i no plou, pero perdo la barretina intentant marxar d'alla cap a algun lloc il.luminat.
A partir d'aqui, Sant Petersburg. Va, us la descric una mica, que val la pena i tot. Es una ciutat que te uns quants milions mes d'habitants que Barcelona, crec que uns 6 milions, pero no ho se del cert. A mi aquesta ciutat em recorda BCN, una ciutat capital cultural plena de frikisme de tot tipus, que es creuen la ciutat capital cultural del pais -i que potser ho son i tot. Al carrer, doncs, la gent va ben mudada -alguns no- i veus les noies amb les minifaldilles i les botes fins a mitja cuixa, les ulleres de mosca ultratomica. Els nois joves van en grups de 3 i porten aquests pantalons estrets dels turmells pero amples de la cintura i ensenyen els calcotets de color rosa. I porten el pentinat a l'estil llepat de vaca.
SPB tambe te molts canals i ponts, sembla Venecia pero a lo grande. No hi ha gondoles, i el que hi volten son embarcacions motoritzades que expliquen coses als turistes que ara ja es cobreixen amb mantes. Tambe hi ha molts palauets, i la famosa Hermitage, que es un museu molt gran. L'atractiu turistic es anar a veure un dels ponts llevadissos que s'obren a les 2 de la matinada, i que es un dels principals responsables de que en Sergey no em pogues portar a casa dels Kulyasov i hagues de dormir al parquing amb el gos rabios, doncs part de la ciutat -illes- queda parcialment incomunicada -o dificilment comunicada-.
El Pere el Gran, va ser un rei rus que va fundar SPB, fa poc mes de 300 anys. A mi em cau be aquest rei, doncs pel que m'han explicat era una mica excentric i tenia idees d'excentrics; aixi doncs, va pensar que podia fundar aquesta ciutat en un lloc com aquest, ja que aixi Russia tindria una entrada directa al mar Europeu -com no hi havien pensat abans?!-, tot i que el terreny era molt molt pantenegos i per tant dolent, i la gent se li va posar en contra. Tambe era molt treballador i va viatjar per Europa sense dir que era el rei de Russia i treballant com un home mes per aprendre coses d'Europa, que pel que es veu debia creure que era interessant i potser millor. Tambe es veu que va portar molts arquitectes italians a construir edificis, i en general, va procurar que SBP fos la ciutat europea de Russia. Jo crec que ho va aconseguir. Aixi doncs, el nom de la ciutat significa "la ciutat del Pere" -tot i que en altres epoques li van canviar el nom per Stalingrad o Leningrad.
Aqui a la city tambe parlem dels preus i d'aquestes coses. L'altre dia en Ribas em va enviar un mail i em deia que els preus pujaran a Catalunya degut als incendis de Russia. Doncs la Dasha, la germana petita, m'ha explicat que l'сгушонка -la llet condensada- ha passat de valdre 20 rubles a 66 rubles, i la Tonya ens va dir que a Vologda es dificil trobar llet o els derivats. Pero tambe m'han dit que es degut a que ara les fabriques fan especulacio amb els aliments. Jo els hi he dit que no especulin gaire, que a casa nostra... bum, bum. Per cert, que aqui a Russia es veu que no hi ha hagut gaire crisi economica perque la gent no acostuma a tenir hipoteques; si, aixo tambe ho veus perque la gent no te targetes SIM al mobil que els xupa els diners del banc, tothom -o molta gent- te targetes d'aquestes que han d'anar carregant. Si n'hi ha, se'ls gasten; sino, senyals de fum.
Els problemes de Russia -em diuen que- son basicament les carreteres i l'alcohol. Realment veuen molt Vodka, i es normal veure gent al carrer altrenant tragos de vodka amb suc de pressec, i cada dia acostumes a veure algu molt borratxo pel carrer, pero del pal que no sap ni caminar. I al poble de Shilikovo, alguns veins tambe bebien de tant en tant, i llavors et venien a saludar tot efusivament. I les carreteres, tambe son un desastre. No se com es que no us ho havia dit abans. Hi ha uns forats, uns bonys i unes irregularitats generals que si et pillen anant rapid, destrosses el xassis. Pero realment un desastre. Aixo les grans carreteres, es clar. Perque per arribar al poble, ni te cuento. Aquests 4x4 que tenen els pixapins de BCN, no hi arriben pas.
I avui tot parlant amb una noia que ha estat fa poc a Navarra fent voluntariat, m'ha fet molta gracia quan m'explicava com de xocant va ser a l'arribar a Espanya que cap home no els va ajudar a transportar les maletes, ni els obria la porta. I que ara que torna a ser aqui realment s'adona de com de ben educats son els homes russos. I que esperaven trobar homes tocant la guitarra i dones ballant flamenco sota el sol d'estiu, i clar, a Navarra el que van fer va ser aprendre paraulotes: gilipollas, de puta madre, puta mierda... i a beure calimotxo sota la pluja. M'ha agradat enriure'ns dels tipics topics que no lliguen ni amb pintura amb la realitat, i compartir aquestes sensacions que en aquest pais em costen d'explicar.
Si tot va be, dema anire cap a l'Europa de les banderes, a veure que hi passa alla.
Per cert, he pujat mes fotos de Big Stone a l'album de Picasaweb. Veure fotos!
On es Sant Petersburg?
La tornada amb autoestop em va fer adonar que he apres a comunicar-me en rus mes del que em pensava, i que ara em puc moure bastant solet si els altres hi posen paciencia i bon humor. Com la gent que et para fent autoestop. Et regalen te, sopars, mes te, et desitgen molt bona sort... L'arribada a SPB va ser digne d'inici de pel.licula de por. A la una de la nit, en Sergey, que em va oferir el seu cotxe de la feina per no dormir sota la pluja torrencial, em va portar al lloc on aparcaria el vehicle que ens va conduir plegats al nostre desti: un parquing a la zona del port. Sense llums. Amb portes de ferro metal.liques que les obria un noi amb una gorra vermellosa, molla de la pluja. I a dins del parquing, un gos immens que em recordava a les ienes del "Rey Leon" lligat amb una cadena a prova de la seva forca. La situacio era clara: Les dues de la nit, plovent a bots i a barrals, un parquing amb un gos ferotge i sense llum, i jo dormint sol dins d'un cotxe que ni tant sols era de l'home amb el qual ens haviem conegut una mica mes de 7 hores abans, i al que ara hi dipositava tota la meva vulenrabilitat. Resultat esperat: la fi del Nil o l'inici de la pel.li Les mafies del port de SPB; resultat final: dormo i sec, em llevo i no plou, pero perdo la barretina intentant marxar d'alla cap a algun lloc il.luminat.
A partir d'aqui, Sant Petersburg. Va, us la descric una mica, que val la pena i tot. Es una ciutat que te uns quants milions mes d'habitants que Barcelona, crec que uns 6 milions, pero no ho se del cert. A mi aquesta ciutat em recorda BCN, una ciutat capital cultural plena de frikisme de tot tipus, que es creuen la ciutat capital cultural del pais -i que potser ho son i tot. Al carrer, doncs, la gent va ben mudada -alguns no- i veus les noies amb les minifaldilles i les botes fins a mitja cuixa, les ulleres de mosca ultratomica. Els nois joves van en grups de 3 i porten aquests pantalons estrets dels turmells pero amples de la cintura i ensenyen els calcotets de color rosa. I porten el pentinat a l'estil llepat de vaca.
SPB tambe te molts canals i ponts, sembla Venecia pero a lo grande. No hi ha gondoles, i el que hi volten son embarcacions motoritzades que expliquen coses als turistes que ara ja es cobreixen amb mantes. Tambe hi ha molts palauets, i la famosa Hermitage, que es un museu molt gran. L'atractiu turistic es anar a veure un dels ponts llevadissos que s'obren a les 2 de la matinada, i que es un dels principals responsables de que en Sergey no em pogues portar a casa dels Kulyasov i hagues de dormir al parquing amb el gos rabios, doncs part de la ciutat -illes- queda parcialment incomunicada -o dificilment comunicada-.
El Pere el Gran, va ser un rei rus que va fundar SPB, fa poc mes de 300 anys. A mi em cau be aquest rei, doncs pel que m'han explicat era una mica excentric i tenia idees d'excentrics; aixi doncs, va pensar que podia fundar aquesta ciutat en un lloc com aquest, ja que aixi Russia tindria una entrada directa al mar Europeu -com no hi havien pensat abans?!-, tot i que el terreny era molt molt pantenegos i per tant dolent, i la gent se li va posar en contra. Tambe era molt treballador i va viatjar per Europa sense dir que era el rei de Russia i treballant com un home mes per aprendre coses d'Europa, que pel que es veu debia creure que era interessant i potser millor. Tambe es veu que va portar molts arquitectes italians a construir edificis, i en general, va procurar que SBP fos la ciutat europea de Russia. Jo crec que ho va aconseguir. Aixi doncs, el nom de la ciutat significa "la ciutat del Pere" -tot i que en altres epoques li van canviar el nom per Stalingrad o Leningrad.
Aqui a la city tambe parlem dels preus i d'aquestes coses. L'altre dia en Ribas em va enviar un mail i em deia que els preus pujaran a Catalunya degut als incendis de Russia. Doncs la Dasha, la germana petita, m'ha explicat que l'сгушонка -la llet condensada- ha passat de valdre 20 rubles a 66 rubles, i la Tonya ens va dir que a Vologda es dificil trobar llet o els derivats. Pero tambe m'han dit que es degut a que ara les fabriques fan especulacio amb els aliments. Jo els hi he dit que no especulin gaire, que a casa nostra... bum, bum. Per cert, que aqui a Russia es veu que no hi ha hagut gaire crisi economica perque la gent no acostuma a tenir hipoteques; si, aixo tambe ho veus perque la gent no te targetes SIM al mobil que els xupa els diners del banc, tothom -o molta gent- te targetes d'aquestes que han d'anar carregant. Si n'hi ha, se'ls gasten; sino, senyals de fum.
Els problemes de Russia -em diuen que- son basicament les carreteres i l'alcohol. Realment veuen molt Vodka, i es normal veure gent al carrer altrenant tragos de vodka amb suc de pressec, i cada dia acostumes a veure algu molt borratxo pel carrer, pero del pal que no sap ni caminar. I al poble de Shilikovo, alguns veins tambe bebien de tant en tant, i llavors et venien a saludar tot efusivament. I les carreteres, tambe son un desastre. No se com es que no us ho havia dit abans. Hi ha uns forats, uns bonys i unes irregularitats generals que si et pillen anant rapid, destrosses el xassis. Pero realment un desastre. Aixo les grans carreteres, es clar. Perque per arribar al poble, ni te cuento. Aquests 4x4 que tenen els pixapins de BCN, no hi arriben pas.
I avui tot parlant amb una noia que ha estat fa poc a Navarra fent voluntariat, m'ha fet molta gracia quan m'explicava com de xocant va ser a l'arribar a Espanya que cap home no els va ajudar a transportar les maletes, ni els obria la porta. I que ara que torna a ser aqui realment s'adona de com de ben educats son els homes russos. I que esperaven trobar homes tocant la guitarra i dones ballant flamenco sota el sol d'estiu, i clar, a Navarra el que van fer va ser aprendre paraulotes: gilipollas, de puta madre, puta mierda... i a beure calimotxo sota la pluja. M'ha agradat enriure'ns dels tipics topics que no lliguen ni amb pintura amb la realitat, i compartir aquestes sensacions que en aquest pais em costen d'explicar.Si tot va be, dema anire cap a l'Europa de les banderes, a veure que hi passa alla.
Per cert, he pujat mes fotos de Big Stone a l'album de Picasaweb. Veure fotos!
On es Sant Petersburg?
dimarts, 31 d’agost del 2010
Redireccionant!
Fa uns dies recordava el que havia escrit fa temps en aquest blog, el primer escrit que vaig fer. Alla parlava dels Caus, de com m'hi sentia a gust, amb la terra, el lloc i la manera de fer. Des d'alla imaginava com seria el meu viatge, i desitjava que les circumstancies em portessin a llocs tant bonics i tant tranquils com els Caus, llocs on es viu amb la terra i per la terra... M'agrada viure als llocs i endinsar-m'hi per coneixer la gent, la manera de fer, el temps i les verdures que hi poden creixer. Els veins i les paraules que fan servir. Descobrir els petits racons d'aquest lloc. I sembla que tot arriba quan un ho vol. Despres d'un temps de donar-hi voltes, he decidit dedicar mes temps a Russia i a l'ecovillage Big Stone. I a Mongolia ja hi arribare. Al cap i a la fi, com em va dir l'Ivan, Mongolia no es moura de lloc. Tot plegat, pero, no es una tasca facil, doncs els visats no perdonen. Aquesta decisio em porta a fer-me de nou un visat rus i a afrontar tota aquesta peripecia que aixo comporta -i que tots els que viatgem n'acabem parlant. Aixi doncs, ben aviat em mudo a Helsinki (Finlandia) amb la intencio de de fer-me el nou visat i poder tornar a entrar a Russia.
Aqui a Big Stone m'hi he tirat cosa d'un mes i mig. Ara es un poblet ben tranquil; ha arribat el fred -per a mi- i la pluja, i la majoria de veins han marxat cap a les seves respectives ciutats despres d'haver passat un estiu d'allo mes caloros al poble de tota la vida. Ja no ens anem a banyar al riu cada dia, i nomes hi baixem per omplir les garrafes d'aigua que farem servir per rentar els plats. Big Stone m'agrada. I l'estil de vida. I la gent que m'hi acull, per descomptat. La Tonya i l'Ivan son uns amants de la vida rural i tradicional. Aixi doncs, l'electricitat es una cosa existent pero que utilitzem d'allo menys: els treballs els fem a ma. De moment, amb les nostres mans, hem fet una taula molt ben parida, un porta genial i ja soc capac de tallar amb la serra sense que em quedin estelles. I esberlant llenya estic fet un hacha.
A sota de la petita pica que tenim dins de casa hi tenim una galleda. "Vidro" es el que he de dir quan trec la galleda a fora per buidar l'aigua, i aixi evitar que un altre es renti les mans i mulli tot el terra. A sobre hi ha un petit diposit de 4 o 5 litres que serveix per abocar l'aigua a la pica. I al costat, les garrafes que hem omplert al riu. Estic convencut que em rento les mans amb una setena part d'aigua de la que feia servir a casa nostra per rentar-me-les. Deixeu-vos estar de campanyes de conscienciacio per estalviar aigua. Anem a buscar l'aigua al riu.
La familia Kulyasova tambe te uns quants pomers silvestres que sobreviuen a cada hivern. Aquest any, tot i el fort estiu que ha fet, tenim moltes pomes. Es bonic veure com l'Ivan i la Tonya aprofiten tots i cadascun dels recursos que la natura els ofereix. No malgastem ni una sola part de les pomes. Despres de tallar-les, del cor en fem suc -manualment- i de la resta en podem fer melmelada, "compota" o be les assequem per mantenir-les durant l'hivern. Les triadues que sobren del cor que exprimim, les assequem per fer-ne te. I el que pugui arribar a fer-se malbe, es dona de menjar a les gallines.
Aixi podeu imaginar quines son les ganes que tenen de que arribin els bolets, que aquest any ja van tard degut a la sequera; i de l'escorca dels troncs que esberlo en farem torxes per celebrar els solsticis tal i com feien tradicionalment; i mengem herbes i liquens, que barregem a la sopa. I es coneixen totes i cadascuna de les propietats de les plantes per guarir-se les malalties. I celebrem les festes de la mel i del pa tot encenent la "pitxca" -un bon forn- i cuinant pa i pastissos per tota la setmana.Aquestes son algunes de les coses que em fan decidir a quedar-me mes temps aqui. A ells els agrada tenir voluntaris que els ajudin a costruir les cases que tenen a mig fer o a tallar pomes, i a mi m'agrada ser util i aprendre d'una vida una mica mes aprop de la natura que ens envolta. I tinc ganes de veure com pot ser un hivern a Russia, en cases de fusta i vestits amb abrics que pesen mes de 6 quilos.
De fet, temps es el que tinc, i si els visats em deixen, Russia dona molt de si. Aixi que propera estacio: Helsinki and the Visa's Peripecia.
Fotos de Big Stone
On es Big Stone?
dilluns, 23 d’agost del 2010
Plats i olles.
Quan, ara ja fara mes d'un mes, vaig entrar a Russia per la porta de dalt de tot, vaig comencar a notar quelcom que era definitivament diferent al que vivim -o viviu- a casa nostra, a Catalunya, a Europa. Homes i dones, russes i russos. La relacio que hi ha entre ells. El dia que vaig arribar al primer ecovillage que he estat em va sorprendre enormement -i em va costar d'acceptar la situcio- que l'Olga, l'unica noia que hi havia entre nosaltres, ens servis el dinar un per un a tots els "homes" que estavem assentats a la taula. Llavors no vaig gosar preguntar. Mes endavant, vaig anar veient que aqui a Russia, les persones que tenen penis son Homes, i les que no, Dones. I cadascu te el seu paper. I he de dir que ningu se sent superior o inferior, simplement diferents. Gairebe dos mesos despres d'estar per aquest pais, ara per a mi es totalment normal obrir la porta a una noia, carregar amb la seva motxilla quan anem de cami a casa o obrir les llaunes de llet condensada amb l'obrellaunes. Perque "estic fet tot un home". A vegades em fa gracia pensar que si em comportes aixi a casa nostra, m'enduria mes d'un moc o un "ja puc jo sola!".
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.
Les fotos de l'Ecovillage Big Stone
On es Big Stone?
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.
I jo de moment continuo aqui en aquest poblet. Russia comenca a fer respecte al seu nom, i en deu dies he passat d'anar sense samarreta a lluir el jersei que amb tant d'amor alguns em van regalar. Comenca a fotre fred, algunes nits glaca i plou dia si dia no. Els pollancres han comencat a canviar el color de les fulles i avui amb el vent ja en queien les primeres. Nomes em vaig a banyar al riu quan acabo de tallar la llenya que preparem per a l'hivern, que per molt que l'olor d'home sigui tant masculina, tanta tanta segur que no es agradable per menjar. Ni tant sols per a l'Anyia. Eccs, quines frases! I de tant en tant anem caminant al poble del costat a comprar llet i derivats o altres productes, a una hora de cami. I aprenc a tallar fustes de manera correcta, a assaborir el menjar que l'hort ens dona i a fer les coses manualment. I rus, aprenc rus!
Be, Ona, el gall fa en rus: Cuccaricu!
Ah, per cert, aqui no tenim incendis -ni n'he sentit a parlar-, pero estic segur que si n'arribes algun, els homes de la casa seriem els ultims en salvar-nos.Les fotos de l'Ecovillage Big Stone
On es Big Stone?
dimarts, 27 de juliol del 2010
A la russa.
Al cap i a la fi, Russia i casa nostra s'assemblen en moltes coses.
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?
I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia
On es l'ecovillage Big Stone?
I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?
I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia
On es l'ecovillage Big Stone?
I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...
dijous, 8 de juliol del 2010
Benvinguts a Russia!
On son Murmansk i Grishino?
Les primeres fotos de Russia.
Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!
Nil-Нил
Les primeres fotos de Russia.
Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!
Nil-Нил
Subscriure's a:
Missatges (Atom)