Aquells paisos petitets del nord

Despres d'uns dies aixi emprenyadors amb nuvols plujosos passatgers alternats amb soleiades de minuts, vaig superar amb mes o menys exit i sense mes caigudes la travessa per Eslovaquia i Polonia i les seves curioses carreteres. Un paisatge mes tranquil amb aquests aires post sovietics que t'hi acabes acostumant, pobles sense placa, esglesies diferents i brutes igual que les voreres plenes d'ampolles i plastics. Camps fins a l'horitzo, nius de cigonyes als pals de telefon al costat de les cases i iaies assentades en un tamboret que venen dos o tres pots de maduixes acabades de collir al costat de la carretera.Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!
A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...

Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.

Trauma post-Alpi o la plana nord europea

Abans d'ahir vaig sortir dels Alps. Si, durant el dia vaig començar a deixar enrere les muntanyes mes altes, per passar entre congostos de parets altes i finalment acabar desembocant a la plana on hi ha situat Viena. I llavors va ser quan em vaig adonar dels llocs preciosos per on havia passat, aquesta magnifica ruta que havia creat travessant els Alps, la grandesa de viatjar entre muntanyes, el seu anar fent. I la gracia afegida d'haver fet aquesta travessa sense haver planejat la ruta i nomes intentant esquivar les carreteres grosses.

La primera sensacio estranya ja la vaig tenir quan m'acostava a les afores de Viena. Els cotxes neguitosos, apretant per darrere per poder avançar. Quines presses! Feia dies que no ho veia. Llavors comencen els monocultius de cereals i girasols. Camps immensos que pugen i baixen les terres ondulades. S'han acabat, doncs, els prats petits i enfilats de darrere cada casa, els petits tractors voltejant l'herba, les rengleres de llenya tallada i ben ordenada i els homes vells apilant l'herba amb la forca.

Les carreteres petites i recurvades i els paisatges, un cop a la plana, els trobes a faltar. A Suissa m'havia de contenir per no parar cada 10 minuts a fer una foto preciosa, i fins i tot m'enfadava de no poder assaborir mes temps tot el que veia. Si... tot aixo s'ha acabat, els revolts, els cims i els cotxes tranquils!

A Viena ni la veig, i vaig directament cap a Bratislava, la capital d'Eslovaquia. I aixi entro al mon aquest que en diem de l'Europa de l'Est, mes deixadot, amb carreteres apedaçades com un puzzle i gent que sembla que estigui enfadada. I quan entres, doncs et xoca una mica. Despres vas veient que no n'hi ha per tant, tot es molt mes barat i la gent nomes sembla que estigui enfadada.

I per acabar de posar nom al trauma post-Alpi, avui he decidit que que cony, que aniria a fer un menu per dinar d'aquests que anuncien per la carretera de 2'75 eurus. Que ja esta be de fer el tirat. I paro a un baretu d'aquests de poble, i em demano un plat que no entenc ben be que es. I au, ja el tens. Un bon fetge! Com m'agrada -de poc! Pero amb el menjar no s'hi juga, i m'ho acabo menjant. Quan acabo amb la batalla, plou a bots i barrals. Espero a que afluixi, i llavors torno a la carretera, sota un plugim... i em comença a venir un atac de cagalera d'aquella forta, que et fa pensar en el plat de dinar. I per adobar-ho, resulta que a les carreteres d'Eslovaquia hi posen oli per que quan plou s'hi facin aquelles sanefes de colors petrolifers a l'aigua. Es clar, jo aixo no ho he vist fins que nosaltres ja estavem a terra, despres de passar una rotonda fent esqui sobre oli de carretera i per terra al voral. M'aixeco, i estic be, cagum, la primera caiguda! I no s'acaba aqui, perque la cagalera continuava apretant, i molt, i he de correr a treure el fetge mentre encara estic amb el xoc de l'aterrissada, llavors es fot a ploure com un boig... i em passa pel cap de tot, i sobretot em cago amb tots els eslovaquians i eslovaquianes, que me'ls imagino de bon mati tirant oli a les carreteres...

Be, passat el trauma, ha sortit el sol. Nosaltres estem be; jo cap rascada, i a la moto del cop se li ha arreglat el comptequilometres que s'havia espatllat a l'ultima caiguda. I he anat a parar a un camping al costat d'un llac, on tothom fot fogueres per aqui i per alla i sembla un concurs de veure qui posa mes alta la musica del cotxe. Es el que dic, que costa una mica d'entendre al principi. Es una altra manera d'anar fent.

Man-Russia en moto!

Aixi que arriba el Juny, i torno a empaquetar la motxilla que encara estava a mig desmontar a sobre el llit de l'habitacio. Aquest cop, pero, no pas sol. Jo i la meva moto. ""Nosaltres". Carrego els trastos sobre la meva petita moto, la YBR125. I es que aquesta es l'espina que tenia mes clavada des de que vaig començar aquesta mena de viatge, la de “com seria viatjar amb la moto”? Ja no valien excuses de “quina por les carreteres russes”, “hi haura esfalt per alla a dalt?”... despres de la toma de tacto fent autoestop, anar en moto nomes podia ser un plaer.

I be, doncs aixo, un plaer. Una aventura, un anar descobrint. Dormir en tenda i fer el menjar amb el fogonet no es nou. Pero tota la resta, si. I no nomes un viatge amb moto, sino els Alps. Suissa, Austria. Aixi que tot plegat, resulta que es bonic.

Vaig marxar de casa sense saber quina carretera agafaria. De fet, imagineu fins a quin punt que, a l'Eix, vaig decidir si tirar cap a Berga o cap a Girona. L'unic que tenia clar es quines no volia agafar, les autopistes -i no per ser catala, que tambe, sino per que la meva moto no passa dels 100km/h. Tambe vaig decidir que volia evitar passar per Alemanya -i no pels E.Colis, que tambe, sino perque ja hi havia passat tot baixant-, doncs vaig decidir tirar direccio al nord d'Italia.

I aqui he anat a parar, al final, passant pel mig dels Alps i creuant, de moment, 8 colls de mes de 2.000 metres d'altitud – que pels moteros, aixo d'anar a fer un coll es una mica semblant a pujar un cim pels excursionistes: pujada dura amb revolts molt tancats, patiment (“ai que peta el motor”), llarg cami per davant i arribada amb abraçades i foto final. I llavors baixar i encarar les paelles, que tampoc es facil. En fi, i que el que semblava ser una ruta aixi a l'atzar, ha acabat sent el paradis de les motos: bars moteros amb cartells “Motards welcome”, desfilades de grups fent-se senyals amb els dits i peus, hotels amb parquing gratuit per a les motos... un bon lloc per anar a espetegar.

O sigui, que en general molt be. Suissa es espectacularment bonic, com tothom diu, tenen rao. A mi m'ha sorpres que conreen vinyes penjades de les muntanyes, que jo no se com carai fan la verema, si amb escales o grampons. A Austria estan segant l'herba aquests dies, i no se si es per que plou o per que toca, l'airegen i l'assequen durant el dia. Fa goig de veure tanta activitat de gent als camps i la importancia de l'herba en aquests paisos.

I jo anar fent. Vaja, nosaltres. Cada dia estimo mes a la meva moto. Tota petitona ella, amb el seu motoret, i vinga carregada com un ruc i a fer colls de 2.500m. Ole. I l'endema mes. I llavors me la miro quan parem a algun prat a dormir al mig de Suissa, i penso, quins collons! M'ha portat fins aqui! On estaves abans de que ens coneguessim? Comhe pogut viure tant temps sense tu?

Si, si, en general, m'agrada.

Les fotos aqui!

Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos

El circ d'Estocolm.

S'acaba la meva estada a Estocolm, una estada marcada pel món del circ i la seva gent. Per l'Arnau i el seu petit gran món del circ. Per a molts de nosaltres, ens és difícil imaginar, senzillament, que hi hagi gent que es dediqui a estudiar circ. Algunes de les persones que, en el meu camí cap a Estocolm, els hi deia que anava a veure un amic que estudiava circ, em miraven amb cara de que els hi estava prenent el pèl. Encara és més difícil comprendre la realitat: no només estudien circ, sinó que és una manera de veure la vida, un modus vivendi, el que els empeny a llevar-se cada dia per perfeccionar la posició d'aquell dit petit del peu que queda arronsat quan és l'hora d'arribar a terra després del salt. I és el què els uneix i fa que tota una colla de francesos, algun suís, algun noruec i algun catalanet es traslladin a viure en una ciutat freda i cara com vindria a ser Estocolm.

M'he allotjat al pis que està a les afores d'Estocolm, a tres quarts d'hora en metro, per ser exactes, del centre d'Estocolm. Entre això i les meves super ganes de visitar els llocs turístics de la ciutat, podríem dir que la meva visita a Estocolm ha estat suficient. Suficient per dir que és una ciutat prou bonica, amb catedrals amb la teulada verd-blavosa i molt molt alta i punxeguda. Que té carrers encara prou bonics, estrets i empedrats, i que hi ha aigua per tot arreu, ja que tot plegat són illes i entrants de mar, i a vegades quan no tenia mapa no sabia cap on quedava el mar i cap on la terra. Però parlant d'això, a dins del metro sempre hi ha una rosa dels vents que indica el nord. És curiós veure això a sota terra. Hi ha parcs molt ben parits i ben grans, que fins i tot m'atreviria a dir que no són parcs, sinó parts de boscos que s'han mantingut sense edificar. De tant en tant he pensat en els llibres de l'Stieg Larson i m'ha fet gràcia recordar alguns noms. Per dir "gràcies" es diu tack, que sona igual que en noruec, però s'escriu diferent. I que les afores d'Estocolm és multiracial i hi ha llacs bonics per anar a passejar o pescar.
Jo per aquí he conviscut amb un grup de francesos, entre els quals hi volta el nostre estimat amic de Manresa. De suec poc, però he refrescat quarte paraules que ens va ensenyar el Quinto a l'institut. La meitat d'ells parlen castellà, i l'altre meitat s'han de comunicar amb mi en anglès, cosa que provoca converses quatrilingües -català, castellà, francès i anglès. L'Arnau i cinc d'aquests francesos formen un col.lectiu de balansuà. Entrenen els cinc dies de la setmana a consiciència les disciplines que tenen en comú i per separat. Fa goig veure com s'impliquen en el que estudien. Les converses després de classe sobre com col.locar les mans o hores extres d'entrenament els diumenges a la tarda.
I l'Arnau, per aquells que el coneixem, el de sempre. El que pessiga la tita al noi que està fent la vertical, el que ensenya als francesos a dir "Pim, pam, toma Lacasitos!" o el que ha fet famosa la cançó del Waka-waka a les festes que fan de tant en tant. També fa riure veure com parla francès com un gavatxu i com ja domina l'anglès per parlar de verticals. Pel que fa a la llengua del país, de moment es fa el suec.

I jo divendres marxo cap a Finlàndia altre cop, a veure si enllestim el visat rus!


On és Estocolm? Veure el mapa!

Veure les fotos del circ! -i algunes d'Estocolm.

La Regió Autònoma d´Äland.

Em trobo a Estocolm, a casa de l'Arnau Serra i gaudeixo d'accés il.limitat i gratuït a internet amb un ordinador que té accents altre cop, i fins i tot puc escriure la c trencada -ç!. Avui al matí l'Arnau ha anat a classe de ball i jo he dedicat el meu temps a eixugar i rentar tot el meu equipatge, cosa que era totalment necessària després de tres dies plujosos a la Regió Autònoma d'Äland -i més dies sense accés a rentadores ni dutxes. A més a més, tenint un ordinador d'aquestes característiques no puc desaprofitar l'ocasió d'escriure les poques coses que he après d'aquesta regió autònoma, que com el seu nom indica, mereix un escrit independent de la resta. Tot sigui dit, però, això d'escriure amb teclats sense accents també tenia el seu què, no m´havia de preocupar per si me'n deixava algun..., sí això és una excusa per si em passa en aquest text.

Bé, la Regió Autònoma d'Äland -en realitat la primera "A" porta una sola rodoneta a sobre, però aquest teclat català no té aquesta lletra- és un territori que gaudeix d'una mena d'independència de l'estat al que pertany que crec que és d'interès comú a tots aquests que ens movem en l'àmbit de Catalunya i de les nacions sense estat. Només per començar (ÇÇ!!), quan fas autoestop a les carreteres d'Äland sembla que hagis tornat a marxar de la Unió Europea. Les matrícules dels cotxes d'Äland no tenen la famosa etiqueta blava amb el cercle d'estrelletes i les inicials de l'estat, sinó que només hi posa "Äland", la seva bandera -diferent a la de l'estat, és clar-, tres números i tres lletres. Per tant, és com si no estiguessis a la Unió Europea.

En el "pamfletu" que vaig agafar al port, es defineix Äland així:

ÅLAND

is a demilitarised and neutralised,

Swedish-speaking region with an autonomy scured through international treaties.

Molt bé, doncs a partir d'aquesta informació podeu deduir que a Äland s'hi parla suec i que no hi ha militars -ni n'hi pot haver. Però, a quin estat pertany? La resposta d'un noi que em va agafar fent autoestop va ser aquesta: Malauradament, pertanyem a Finlàndia. Sí, malauradament. Ells també volen la independència. Us vaig comentar que a Helsinki tots els cartells eren bilingües, en suomi i en suec, tot i que només un 5% de la població parlés suec. A Äland tots els cartells estan en suec, l'ensenyament és en suec i els documents oficials són en suec. El suomi, és tractat igual que l'anglès, com a llengua estrangera.

Per tant, Äland pertany a Finlàndia, però no comparteixen llengua, ni matrícules, ni costums, ni bandera ni les ganes de ser el mateix país. I a més, tenen una autonomia -de la que farden bastant- que es veu que és bastant excepcional a Europa, i que diuen que és un exemple de processos d'independència, autonomia i de desmilitarització per a la resta d'estats europeus. Tota aquesta situació té uns fonaments històrics, doncs anteriorment Äland pertanyia Suècia, i després va ser inclòs a la Rússia dels Tsars. Quan va arribar l'època soviètica va recobrar la independènica, però com a part de Finlàndia. I a partir d'aquí, negociacions que han portat a la situació actual. I a tot això, cal afegir que la població d'aquest territori és de 28 mil persones. Poques pero convençudes! Bé, podeu trobar més informació al portal turístic (www.visitaland.com/en) d'Äland, i pels amants de la política, potser podeu visitar la pàgina oficial d'Äland, on hi trobareu enllaços sobre legislacions, aspectes legals i coses d'aquestes.

A part de tot aquest aspecte territorial, Äland és un gran arxipèlag, que es troba -geogràficament- entre Finlàndia i Suècia. La zona està preparada per rebre el turisme d'estiu, que prové majoritàriament de Suècia. Així doncs, les carreteres són boniques, amb carrils bicis que recorren per totes les illes, també connectades per ferris. El paisatge és de bosc combinat amb casetes molt boniques i ben arreglades, amb banderes d'Äland i jardins amb la gespa tallada. Hi ha abundància de roques granítiques vora la mar, i pel que vaig veure a l'oficina d'informació, fins i tot s'hi pot escalar. Hi ha bones comunicacions amb Finlàndia i Suècia i en general, tot ben apadtat al turisme.

Malauradament, la meva estada allí va estar limitada per la pluja i la meva pesada motxilla. Hi va haver un intent de llogar una bicicleta i recórrer l'illa, però just abans vaig comprovar la previsió del temps... i pintava pluja tots els dies. Així que vaig pensar que tu, que l'Arnau té una caseta a Estocolm, llit, dutxa, lloc calent... ah, i és clar, Estocolm, que diuen que és molt macu! I vaig agafar el ferri cap a Estocolm, que per cert, res de barqueta com deia al text anterior, era un ferri de totes totes -bars, restaurants, sauna, discoteca... i seients per dormir i estar sec.

On és Äland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia!

Rosses no russes o Helsinki

Un dels tòpics -tema que tant m'agrada- que es confirma a la capital de Finlàndia -o Suomi en Finès- és que hi ha moltes noies rosses. Potser de nois també n'hi ha molts, però no es fan veure tant. Arribo a la civilitzacio europea, no per moltes ganes, sino per obligacions papelistiques molt comunes en viatges trasfronterers. La meva estada a Helsinki es basa en l'obtencio d'un nou visat per a Russia, cosa que em porta a patejar-me la ciutat d'un canto a l'altre a fi d'aconseguir llocs d'acces lliure a internet, localitzar el palau que fa d'embaixada russa a Helsinki i altres gestions d'aquest tipus. La ciutat es bastant bonica tot s'ha de dir: edificis macus i parcs amb pedres granitiques que son bastant tranquils. Hi ha tramvies per tota la ciutat que li donen aquell atractiu dels carrers que convinen l'asfalt amb les vies. El mar es prou aprop del centre, i a mes hi ha un bareto que hi pots pendre un cafe tot mirant el mar i que si en demanes un altre et donen 5 centims d'Euro i no has de pagar res. Es diu Regatta, per si mai hi aneu, tot i que la oferta no se si continuara sent valida molt temps mes.

El tema del visat el tinc una mica encallat, tot i que sota control. I no es per la dificultat d'haver-ho de gestionar en una ciutat que no es la meva ni per que es tracta de l'embaixada russa. Resulta, doncs, que he de prolongar la meva asseguranca de viatges -necessaria per aconseguir el visat-, pero l'estimada Mapfre encara esta mig de vacances, i a part de fer horari d'estiu, la noia que m'ha de gestionar aquesta prolongacio no torna fins dimarts vinent. Tot plegat m'ho he pres amb calma, pero sembla ironic que sigui la part mes propera a mi la que m'ho posa dificil en una situacio com aquesta.

Tambe he decidit, ja que m'he d'estar aqui gairebe tot un mes, aprendre i gaudir una mica d'aquest pais. Aixi doncs, ja en se algunes coses. Resulta que a Suomi hi tenen dues llengues oficials, el Fines o Suomi i el Suec. Tant sols el 5% de la poblacio parla suec, sobretot a la costa mes propera a Suecia, pero tot i aixi els cartells son bilingues a tot arreu. Be, vull apuntar que al nord, a Lapland, tambe s'hi parla Sami -que no Suomi- tal i com vaig descobrir a finals de Juny mentre em movia pel nord del continent. El Sami es la llengua d'aquesta "minoria" -que diuen els finesos-, dels Sami, un grup etnic que viu -o que prove- del territori del nord de Finlandia, Noruega, Suecia i Russia, i que tenen la seva propia llengua, pero que tambe van ser molt reprimits i desplacats culturalment i etnicament fa unes decades. Actualment estan reconeguts, tot i que en pots apreciar alguna mena de rebuig encara, segons com, i potser es per aixo que els cartells no son trilingues.

L'Anna, una dona galesa que m'ha acollit a casa durant un dia, m'ha explicat que el Suomi es una llengua una mica especial, doncs no pertany al grup "indoeuropeu", al qual pertanyen totes les llengues llatines, les anglosaxones, germaniques i eslaves (com el rus i algunes d'Europa de l'est). La veritat es que no en tinc gaire ni idea de si es diuen aixi o no aquestes llengues, doncs l'Anna m'ho va explicar rapidament i la meva culturilla envers aixo es -de moment- minca, aixi doncs perdoneu si explico alguna cosa incingruent. M'ho podeu rectificar amb algun comentari. El que si es cert es que el Suomi no pertany a aquest grup tant gros de les llengues indoeuropees, i que per tant es una llengua molt diferent i que sona prou be i de manera curiosa. El Sami i l'Hungares pertanyen al mateix grup que el Suomi, i es veu que hi ha gent que opina que el Basc tambe n'es part, pero no se sap del cert. Diuen que es una llengua molt dificil perque te molts "casos" -les paraules canvien el final o el principi segons la funcio de la paraula a la frase-, uns 14 diuen. Per sort, jo m'he tirat al rus, que nomes en te 9.

L'altre dia, l'Eeva, l'Alejandro i la Virpii, que tambe m'han acollit a casa (el Couch Surfing es molt util), em van ensenyar per internet algunes tradicions tot curioses que tenen aqui a Finlandia. Una d'elles es una carrera que anomenen, en angles, Carry Wife, i que es tracta d'una carrera d'obstacles -fang, barreres, aigua- en la que els homes han de portar les noies a coll-i-be fins al final, tant rapid com puguin. La cosa ja es graciosa, pero ho es mes si us dic que la tecnica mes eficient es la que la noia es posa de cap per avall penjada com un mico a l'esquena de l'home! Feu-hi un cop d'ull al Iutuf, val la pena.
L'altra tradicio graciosa son els partits de futbol que s'organitzen en els terrenys pantenegosos del nord, on el fang arriba als genolls, que es la gracia. Ara no en recordo el nom -catxis!-, pero us podeu imaginar com arriba a ser de divertit, sobretot si n'hi ha que juguen disfressats de dona o en pilotes.
Be, doncs la tornada a Europa ha sigut... be, Europa, es Europa. Gent molt educada, ben vestida i tot molt ben senyalitzat. Conduccions prudents i que no excedeixen gaire el limit de velocitat. Quan vaig a comprar al supermercat amb una noia ella carrega la meitat de les bosses i no he d'obrir les portes a ningu. Trobo accessos gratuits a internet a les biblioteques municipals i coses d'aquestes. La veritat es que he vist que m'estava acostumant molt be a Russia, i que m'hi sentia molt a gust.

Per fi he pogut esbrinar com se senten els finesos dins del mon escandinau, ja que com us vaig dir quan estava a Noruega, la gent de Finlandia era la mes menyspreada per la resta de nord-europeus: basicament, deient que eren uns deprimits i aborrits. Be, doncs resulta que els Finlandesos tambe se n'enriuen dels Suecs. La riota es original: diuen que "tots" els suecs son "gays". Be, doncs amb aixo, aquests dies s'esta fent forca famos per aqui a dalt un anunci d'una beguda finlandesa on hi surt un noi que representa que es gay i suec. Quines coses de pensar.
Ah, i tot mirant al mapa hi descobert que hi ha un poble que es diu Nokia. No es una casualitat, doncs es el lloc on es va crear la famosa marca de telefons, i que fins ara ha sigut una empresa ben important dins de l'economia finladesa. Fins ara, ja que ahir van canviar el director autocton del pais per un d'america, cosa que es noticia a tot el pais.

Pero com he dit, he decidit aprofitar aquest dies aqui, aixi que avui m'he mudat a Turku, una ciutat situada a la costa sud de Finlandia i molt propera, per mar, a Estocolm. Des d'aqui tinc previst agafar un barquet cap a Äland, una illa que hi ha entre Finlandia i Suecia, que pertany a Finlandia pero hi parlen suec. Sembla que aquesta illa es bonica i que ara no hi haura gaire turisme, aixi que aprofitare aquests ultims dies de bon temps per estar per alla -em mereixo unes vacances despres d'aquests dies de feina a Helsinki- abans d'acabar de travessar aquest petit tros de mar que em separa d'Estocolm i de l'Arnau.
Arnau, que vinc!


On es Helsinki, Turku i Åland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia.

Tot marxant de Noruega

Avui al matí ha marxat la Montserrat. Per fer una mica de temps i com que és l'últim dia, hem decidit anar a fer un cafè per esmorzar. Però aquí a Noruega això no és fàcil. No hi ha bars, ni llocs on seure i fer un cafetó tot llegint el diari. I tampoc fa sol. Normalment. Però avui sembla que la sort em vulgui donar una empenteta en aquest dia que continuo sol el viatge, i que vulguis o no, em fa sentir aquell nus a la panxa... doncs avui hem trobat una botigueta que s'assemblava molt a una cafeteria típica de casa nostra, i a on a més hi feien cafè de cafetera i hi havia croissants. Totalment utòpic per un català aquí a Noruega. Jo he sortit a la terrasseta amb el meu cafè amb llet i el platet amb el croissant amb una llargimeta als ulls. I és que a sobre, fa sol. I és que aquestes són les coses que valores quan passes tants dies menjant de fogonet; són les coses que valores quan comences a conèixer Noruega. I la Montserrat m'ha convidat.

Avui comenco a tirar cap al nord -encara més-, cap a la terra dels Sami, una ètnia que es reparteix al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Antigament vivien nòmadament amb els seus rens i els tipis, aquelles tendes que tenen els indis de les pel.lícules. Resulta que aquí al nord de Noruega (també) els tenen. Avui en dia, alguns Sami també tenen rens i tipis, però els que hem vist estan enfocats de cara al turisme.

La meva intenció és acabar d'arribar a la frontera de Rússia el més aviat possible, en un o dos dies. Noruega és molt bonic i m'hi podria estar un mes més sense aborrir-me gens, però els visats no perdonen i m'he d'afanyar si vull veure quelcom més que el tren transiberià abans d'arribar a Mongòlia. No m'agraden aquestes presses -perdó pels que treballeu cada dia, je...- però de moment les fronteres existeixen i les fem servir.

Deixo enrere aquest país llarg com un dia sense pa, i car com el pa que surt del Jorba si la Rosa no et coneix de res i fas cara de tenir diners. Què dic! Molt més car! Ahir vam anar a fer una pita amb la Montserrat i el Heine -un noi alemany que volta per Tromsø-: més de 10 € la pita. I no és estrany. I no era un lloc turístic. I la resta de coses, regla de tres. Tot és ultra-extra-mega caríssim.

Per sort, les nostres estades a les granges i a cases de gent han reduït les despeses. Aquí a Tromsø, la ciutat més gran del nord de Noruega, vam estar fent wwoofing a la granja del Roger. Semblava un acudit: "Un suec, una americana, una canadenca i dos catalans es troben a una granja d'un norueg...". Hem descobert moltes coses. Com que els americans realment tenen pistoles a casa i que segueixen religiosament la visita setmanal al McDonald's i al Burger King. I que no fan servir els fogons, sinó el microones. I que els suecs, que són la rialla dels noruegs, se'n riuen dels finlandesos, i així tots se senten bé -no sé de qui se'n riuen els finlandesos...-, i el Roger, de la granja, ens ha ensenyat a cultivar patates, maduixes i pastanagues, que és el que poden fer aquí. I sent orgullosos com són, diuen que les maduixes són les millors de tot noseon, ja que els hi toca la llum les 24 hores -que no el Sol-. Cosa curiosa, aquí fertilitzen amb algues del mar i herba fermentada. I l'important no és regar -que què??-, sinó tapar el sòl amb plàstics i teles per donar-li més calor. A més, aquest any ha sigut molt fred, i els ha glacat a més de 2'5m per sota de terra, que es veu que es molt. Diuen que des de l'any 1930 no glacava tant profund. Ja deia jo que aquí feia molt fred... Collons, que cap dia hem passat dels 10 graus C!

Els catalans també hem explicat les nostres coses, i els hi hem intentat fer entendre que el català és una llengua, igual que el norueg. I els hi hem explicat coses de casa, costums, i també els vam fer truita de patates i pa amb tomàquet. Van dir que els agradava. Fins i tot ens van penjar una estelada a la casa. Si, si. Una estelada. No em pregunteu com va arribar, però allò feia goig, amb aquells paisatges... et feia sentir una mena de rum rum ben estrany a la panxa.

Hem visitat les Lofoten i la Dàlia, una amiga de la Montserrat que està vivint-treballant allà. I ens ha donat casa, cotxe i ens ha portat a llocs on anar. Les Lofoten són una mica el súmum de Noruega. Un conjunt d'illes i penínsules amb muntanyes de 1.000 m que s'enfilen a la vora del mar. I una carretereta que va de punta a punta. Amb les autocaravanes d'Alemanya corresponents per l'època de l'any. I ciclistes. I gent fent autoestop. Això sí, és preciós, però quan fa sol. Un dia. Un dia de Sol és el que hem tingut. Ens ha sigut suficient per poder veure el Sol de Mitjanit, cosa que no havíem pogut fer en els 15 dies que portem per sobre el cercle polar àrtic. Molt bonic. Veus com a tres quarts i cinc minuts de dotze tots els habitants de les autocaravanes que passen la nit encarades al nord surten del llit amb les seves càmeres per immortalitzar aquest moment tant esperat aquí al nord. Jo també ho vaig fer, no fotem. No sempre es pot veure el Sol a mitjanit.
I ara que fa sol, cosa molt poc habitual, és moment que deixi pas a un altre usuari de la biblioteca de Tromsø per fer servir l'ordinador. I cap amunt! Cap a Rússia... a ensenyar el meu jersei nou -ja no tant-, que ja ha provocat algunes que altres rialles. Per cert, ja tinc un destí a Rússia. Es diu Grishino, i és una "ecovillage" -el nom sona bé- que m'han acceptat per anar-hi a treballar a canvi de lloc per dormir -i potser menjar!-. Pel que sembla, hauré de treballar a l'hort i ajudar amb la construcció de cases de palla. I espero aprendre rus. Només una mica. Si us fa gràcia, tenen pàgina web i tot: www.grishino.ecology.net.ru.
I si tot va bé i trobo algun ordinador rus amb lletres llatines, ja sabreu quelcom més de mi ben aviat.
M'en vaig a prendre el Sol.

Cròniques d'autoestopista: Bergen-Tromsø

Ruta de Bergen-Tromsø.

Quan el Jordi, un català instal.lat a Utrecht que va viure un parell d'anys a Noruega, em va dir fa un parell de setmanes que de Bergen a Tromsø, al nord de Noruega, hi ha aproximadament unes 3 hores d'avió, vaig comencar a dubtar de la possibilitat de fer aquest trajecte fent autoestop. Molts Noruegs també farden de que si agafes Noruega en un mapa, la retalles, claves una xinxeta a Oslo i deixes que el país pengi de la capital, de cap per avall, el nord d'aquest llaaarg país arriba a Roma o a Barcelona. Per sort, no ho vaig provar, m'hagués acollonit. I vam decidir tirar endavant, carretera enllà, i veure què passava amb el hitchhiking de llarga distància. Quatre dies i mig més tard, arrivàbem a casa del Roger, a Svarvaren, un conjunt de cases a 30 km al nord de Tromsø. Mil vuit-cents quilòmetres més amunt de Bergen; per sobre el cercle polar àrtic. Estem realment cofois d'haver aconseguit arribar, i fent autoestop tot el camí. La Montserrat diu que creu que ha fet més quilòmetres en aquests 5 dies que en tota la seva vida a dins de la seva Volkswagen Transporter.
Tot i comencar el viatge a Bergen sota la l'aigua, vam veure que érem afortunats d'estar fent autoestop a un país tant preparat per fer vida en dies de pluja. Vam descobrir les boniques parades de bus per casualitat la primera mateixa nit (que és de dia). Casetes de fusta, amb teulada genial, parets i bancs. La meva tenda nova hagués fet pena al seu costat, així que vam decidir fer nit a la parada. I genial. De les quatre nits, tres en casetes de fusta -una tenia tauletes i tot-; l'altre a la tenda: la pitjor de totes. Per sort el fogonet -també nou- ens va ser útil, i va calmar la meva "ràbia" envers aquest país tant ben preparat que m'ha fet comprar una tenda en va.
Hem fet jornada complerta amb hores extres d'autoestop. Ens llevàvem al matí, esmorzar i de pet a la carretera. Dinar ho fèiem en algun lloc on els cotxes es negaven a agafar-nos. Pa i formatge marró de la granja de l'Erik. I al vespre, quan estàvem cansats, buscàvem el lloc per dormir. La gràcia d'aquest país és que no se't fa fosc (ara), i no has de córrer mai per buscar un lloc per dormir. I quina tonteria agafar el frontal...
La veritat és que ha sigut una miqueta dur... Els trajectes aquí a Noruega són eterns. Llarguíssims. Hem agafat una vintena de cotxes, alguns dels quals ens han transportat durant 4 o 5 hores. Etern. I a sobre el mapa... una misèria. Crec que és per això que aquí a Escandinàvia s'han inventat una mesura: la milla -escandinava- que, curiosament, equival a 10 km. Deu,no és borma. Així suposo que els aixeca la moral: no és el mateix que et faltin 20 milles per arribar que 200 km, no? Són molt llests aquests vikings.
Durant el trajecte no hem visitat moltes coses, ni ciutats. Molta carretera, això sí. Hem tingut sort amb alguns conductores que ens han fet una mica de guies, ens han explicat històries de la zona o ens han convidat a algun cafè. També vam escoltar un llibre en Norueg. Sí, tenen els llibres gravats en CD's: els posen a la ràdio del cotxe i quan han arribat a casa seva -nou hores més tard-, s'han llegit el llibre sobre el Rei Artur.
Això sí, paisatges els que vulguis. Hem travessat els fiords del sud amb els ferris tant típics d'aquí, amb la vegetació que vindria a ser semblant a la de ribera dels nostres Pirineus. A vegades, amb aquest paisatge, no saps si estàs veient el mar o un llac. Qualsevol llac pot ser enorme, i els fiords molt estrets, una vintena de metres. Ara per ara, només ho sé diferenciar per si hi ha algues o no. I costa de creure, però l'aigua del mar a vegades és blau turquesa, com la de Formentera. Si no fos perquè vaig amb el forro, barretina i no sona el "Tonight, tonight", em tiro de cap a l'aigua. Les muntanyes, ben aprop de mar, nevades encara, per la primavera que està essent molt freda aquest hivern. I muntanyots granítics ben erosionats per les glaceres, arrodonits com còdols, que m'han fet pensar en el Roc. I ple de Cervinos. Aquests noruegs es passen molt amb el paisatge. Avui dèiem que això de ser tant bonic no pot ser bo; al final no ho gaudeixes prou.
Ah, i per últim em volia cagar una mica -no gaire, ja ho vam fer prou durant el trajecte- amb els collons de guiris que hi ha aquí a Noruega: danesos i anglesos amb les seves autocaravanes. Són una plaga. Tots cap al Cap Nord. I el pitjor de tot: no paren mai als autoestopistes. Ja sé que hi ha gent que li costa, que no tothom li agrada. Però quan n'has vist passar unes 300 i tots fan un "no, no" amb el cap fent morritus amb els llavis, comencen a fer ràbia. I quan saps que t'han hagut d'haver vist uns tres cops a la carretera (anàvem a la mateixa velocitat de creuer) a tres llocs diferents i no et paren, ja comences a menysprear-los. En fi, i al final decideixes que els noruegs, iraquians i polonesos són gent molt més maca que els de les autocaravanes, i que l'únic que faré és reivindicar-ho al blog perquè aquells que tenen autocaravanes -papes i tiets...- no segueixin l'exemple d'aquests centre europeus i agafin a la gent maca i bonica que volta pel món fent autoestop.

Primeres impressions de Noruega

On és Lygra?
Les fotos de Noruega.

Noruega és molt bonic. Però és que ho és, no és broma. Per dir-ho d'alguna manera, és com estar tota l'estona a Pirineu, enmig de valls d'Ordeses però immenses i salvatges, amb casetes de fusta -reproduccions de les cases de nines-, prats verds amb floretes, boscos de coníferes, parets de granit que t'hi cagues i cascades acollonants que a casa nostra estarien plenes de dumingueros fent-hi fotos. Ah, sí, i tot això al costat del mar, tranquil i pla, com si fos un llac. Realment bonic. I és que a més a més, ens ha fet uns dies de sol esplèndids, que són poc comuns en aquest país. Es veu que bufa el vent del nord que és fresc i sec, i llavors tenen sol per uns dies. Tant bé que fins i tot ens hem banyat.
Ben arribat, m'he dirigit cap a Lygra, una illa a una hora de Bergen, a l'oest de Noruega. Allà m'he trobat amb la Montserrat. Estava fent wwoofing, és a dir, fent de voluntària a una farm on s'hi fa agricultura ecològica. Allà hi hem estat treballant uns dies. Tot molt autosuficient, tant que, la dieta és a base de patates i porros, l'únic que han pogut fer créixer fins ara. La veritat és que el menjar és molt diferent; no només el menjar, sinó la forma de menjar, que potser és el que em costa més de païr. Per esmorzar, a les 8 del matí, mengem una pastarada bullida a base de civada, que complementes amb panses, mòres... Ni cafè, ni torrades. Com trobo a faltar el pa de pagès i els alls. El dinar -lunch, per ser més exactes- és una amanideta que fem amb les herbes que hi ha per fora de la casa -de debò- i pa amb algunes coses. Lleuger. I a les 5 o 6, quan hem acabat de treballar, berenem/sopem, és a dir, "we have dinner". Un bon àpat tot ben cuinat, com si fos un dinar o sopar de casa. I si a tot això li sumem que a les 11 de la nit encara hi ha sol, que durant tota la nit és clar -com si estigués ennuvolat- i que allà a les 4 ja fot sol, podeu comprendre que Noruega ha de ser molt, molt bonic; sinó ja hauria tornat a casa.
Aquí a la granja hi ha altres wwoofers; una noia francesa que porta molt temps en aquesta granja, treballant, aprenent i ensenyant, un noi i una noia americans i amics de l'Erik, el pagès de la granja. Pintem la casa, plantem patates i tallem l'herba que ara creix com mai. I l'Erik ens explica coses de Noruega i els vells costums vikings.
Els noruegs són molt noruegs. Viuen en un país molt (molt) ric, i n'estan orgullosos d'aquest. De vegades et sents una mica inferior, tot i que són molt respectuosos... però veus que et veuen amb certa superioritat. Sobretot quan saben que Catalunya pertany a Spain. A vegades parlant de la crisi (que aquí no existeix), veus que et miren de reüll, tenint la sensació que estan a l'aguait de si els hi saltaràs a la gola o et posaràs a parlar del tema amb tranquil.litat. O et demanen quan cobra més o menys la gent a casa nostra, sabent que ells cobren 3 o 4 vegades més. Però bé, jo no canvio aquest sou per el coi de clima que tenen aquí; a més, no tenen cultura de bar, ni criden ni fan xerinola, i això no té preu. Tot i així, són gent molt maca, s'ha de dir. I els hi agrada Barcelona i Spain.Després d'uns dies a la granja de l'Erik, hem tornat cap a Bergen, a la casa de la Montserrat. Sembla que ha girat el vent, i ha començat a ploure. Avui mateix comencem el viatge cap al nord de Noruega. Volem arribar a les Lofoten. I hi anem fent autoestop. Sembla que ens fotrem ben xops, i ja hem posat totes les coses de la motxilla dins de bosses. La Montserrat m'ha dit que és normal, que aquí la gent quan plou no deixa de fer les coses, siguin dins de casa o a fora. Així que ens integrarem al país, i marxarem cap amunt, temptant la sort. Coi de país, tants diners i tanta pluja...

Cròniques d'autoestopista: Oslo-Bergen

On passa tot això?
Les fotos de Noruega

Viatjar fent autoestop no és fàcil. Ni ràpid. Ni còmode. Més aviat pot arribar a ser molt frustrant i depriment. Ben mirat, viatjar fent autoestop no té cap sentit pràctic; potser podria arribar a tenir un sentit econòmic, és molt barat, però les hores d'espera a la carretera i la infinitat de coses que et passen pel cap quan veus passar tants cotxes de llarg no compensa el que et val un tiquet de bus i la comoditat d'arribar allà on vols anar. I et comences a plantejar què carai hi guanyes desplaçan-te així, quin sentit té passar-te tantes estones a la carretera, els minuts se't fan eterns, busques alternatives... i llavors para un cotxe. "Are you going to Bergen?" "Yes, come in, come in!" I al cap d'un moment tot és genial.

El trajecte de l'aeroport d'Oslo a Lygra -una petita illa a una horeta de Bergen- em va fer una certa gràcia, em va agradar. Bé, he de dir que vaig arribar ben emocionat. Va ser un viatge de dia i mig, però molt ben aprofitat. Des d'un primer moment, em van avisar que fer autoestop a Noruega no és fàcil, doncs es veu que la policia els recomana no agafar a ningú, "perquè hi ha molts polonesos" - deu ser que són molt dolents, i que a més, deuen tenir el costum de viatjar fent autoestop.

A vegades no és el fet d'arribar el que et fa feliç, sinó el què sorgeix en aquests trajectes que comparteixes amb un desconegut que, durant aquella estona, hi pots abocar una confiança molt curiosa que acaba desapareixent al final amb un cop de porta. I em fa feliç veure com la dona que em va treure de l'aeroport, va donar la volta a la rotonda de fora per tornar-me a recollir, i que tot i no voler agafar-me de primeres i mostrar-se molt distant, va acabar reconeixent que estava molt contenta d'haver-me acostat a Oslo. Que se n'alegrava molt que fes aquest viatge que a ella li hagués agradat fer quan vivia a Àustria, i que no va arribar a fer mai. I em deia que sabia que no me n'enpenediria. I també em van fer molt feliç els donuts i la coca-cola que em van donar la dona que abans devia ser rossa i que ara ballava el hula-hop, amb el seu marit filipí i el seu fill amb rastes rosses, quan em van treure d'Oslo.

Però em va fer especial gràcia quan em va parar l'Arild el matí del segon dia a 471 km de Bergen. Un home crec que devia tenir molts diners -tot i que a Noruega tothom és molt ric, de debò-, ja que la seva feina constava en ensenyar a través d'internet com cuidar-se les ungles. Sincerament, si no era per una bona herència, no sé com podia tenir el cotxe que tenia i totes les cottages -cases d'estiu- que tenia en llocs privilegiats. I que ves per on, després d'unes hores de viatge i d'establir confiança em va portar a una de les seves cottages, que segons ell, no podia perdre la oportunitat de veure un lloc com aquell que només alguns poden anar-hi. La veritat és que era molt bonic. Espectacular. I tampoc hi tenia res a perdre, ni tenia pressa. Un cop allà a dalt de les muntanyes, a la cottage de l'Arild, em vaig adonar de la màgia de fer autoestop. D'on era i perquè hi era. I que si hagués comprat el bitllet a l'estació de tren, no hauria menjat donuts, ni cafè ni hauria vist el paisatge llunàtic a només 1000 m d'altura.

I el mateix Arild va parlar amb el conductor d'un tràiler que anava cap a Bergen, i que va acceptar portar-me. I aquest conductor, amb barba i cabells ben grisos, va acabar parant el camió al mig del túnel més llarg d'Europa perquè pogués fer la foto que ningú més a Spain pot tenir. I em va explicar la vida de cada un dels 30 túnels que vam passar per arribar a Bergen. I que em va dir que fer de camioner "is not a job; It is a life style", des de darrere de les seves ulleres de sol i sota la gorra negra amb la marca de Norway 2010.

Doncs és per això que faig autoestop, i és per això que estic content quan puc arribar a Lygra, a la granja on hi ha la Montserrat, amb un munt de sensacions molt positives a sobre.

Ah, sí, i això el segon dia, és clar.

Curiositats d'Utrecht

Vet aquí algunes coses que em van fer gràcia d'Utrecht...

• La gent porta rellotges.
• No hi ha geires normes establertes per anar amb bici, però et poden renyar segons com ho fas.
• Els camions porta vidres són quadrats (no tenen el triangle per apalancar els vidres), i enganxen els vidres al costat de la caixa.
• Cada casa té un jardí, molt arregladets, petits i tot apretat.
• Quan fa sol la gent munta terrassetes a fora casa amb qualsevol cosa i fa barbacoes per tot arreu.
• Tothom va en bici.
• Hi ha gallines lliures pels parcs i en gàbies als jardins de la gent.
• Quan una bici i un cotxe tenen un accident, sempre és culpa del cotxe.
• Les motos van pel carril bici i sense casc.
• Quan fan un forat de més de 30 cm a terra, els hi surt sorra de platja.

No hi anéssiu mai perquè en aquesta botiga...

Perdoneu la broma.

Utrecht

On és Utrecht?

Les fotos d'Utrecht.

La Queralt està molt bé a Utrecht, no patiu. La Queralt viu en una ciutat tranquil.la i molt, molt bonica. I a més hi fa el que li agrada, música. Està envoltada de gent com ella que també viu de, amb i per la música. Què més es pot demanar? Una mica més de sol, potser, en un país com Holanda; tot i que des de que vaig arribar, ha fet un sol espeterrant. Així que jo, de moment, no demano res més.
Utrecht m'està sorprenent molt. És una ciutat molt cuidada, bonica és la paraula. El casc antic de la ciutat és d'aquests típics holandesos que es veuen a les postals: canals d'aigua pel mig dels carrers tots peatonals, amb les seves cases de no més de dos pisos al voltant, també totes maques. De tant en tant t'hi trobes alguna esglesiota d'aquestes que a mi m'agraden tant, però que tot sigui dit, hi queden molt bé allà al mig. I a més, aquesta és la zona més viva de la ciutat, plena de comerços, bars, terrasses... i fa que la teva vida l'hagis de fer en aquest paisatge tant pintoresc.
I tothom es mou tranquil.lament i en bicicleta. Perdoneu la obvietat de la percepció, però m'ha sorprès molt la importància que tenen les bicicletes en aquest lloc. Tota la ciutat es mou al voltant de les biciletes, tothom va en bicicleta, sense bicicleta no ets res. No patiu, que ja en tinc una.
Bé, aquesta sopresa que m'he endut a l'arribar aquí també té a veure amb que jo no me'n recordava que aquí s'anava en bicicleta, per tant la sorpresa va ser doble. Tot i així, trobo acollonant que hi hagi pàrquings de bicis enoooormes per tot arreu, em sorprèn que al matí es formin embussos de bicicletes pels carrils bicis i em fa molta gràcia que quan la Queralt i els seus amics acaben de sopar en algun lloc, cadascú agafa el seu cavall per anar al pub del costat i marxem tots cavalcant pels carrers de llambordes d'Utrecht. La bici i el seu amo, junts a tot arreu.

Aquí tot és molt verd. Fora de les ciutats està ple de camps de vaques i de cabres, que viuen a l'aire lliure. És bonic perque no s'hi veuren granges, tot i que un home que em va agafar amb el cotxe em va comentar que a aquest tipus de ramaderia a l'aire lliure li costa competir amb la ramaderia intensiva de països com Rumania i la República Txeca. Espero que no tanquin les vaques en granges, més que res que s'arruïnarien comprant màquines tallagespes.
Els camps d'ordi i de blat aquí s'han convertit en camps immensos de planter de flors i verdures, tot ben alineat al costat de l'autopista.

I bé, només dir-vos que ja estic de viatge, tant temps fent-me el pesat en que marxo... doncs ja hi sóc. La Queralt m'ha acollit molt bé a casa seva; tinc habitació pròpia i matalàs de matrimoni. No sé si tornaré a dormir tant bé. Arribar aquí va fer riure, doncs l'avió que havia d'aterrar a Eindhoven va acabar aterrant a Weeze (Alemanya), perquè es veu que a Holanda hi havia molta boira -tot i que a Alemanya també. Un cop allà Ryanair ens va deixar a tots a l'aeroport alemany esperant un suposat bus que ens havia de dur a Eindhoven. Com podeu suposar, l'aeroport estava col.lapsat -era molt petit i hi anaven tots els avions d'Eindhoven- i no va arribar cap bus, com a mínim abans que jo decidís marxar fent autostop. I res, en un matí m'havia plantat a Utrecht, havia fet una birra en un bar de camionerus i em va portar un home que anava cada any a l'Illa Roja de Pals. Jo crec que tot ha començat prou bé.

El regne de les cabres o Kalymnos

Les fotos de Kalymnos

On és Kalymnos?

Kalymnos és una illa governada per les cabres. Kalymnos, com moltes illes, tenen allò tant especial que només tenen les illes, aquella manera de fer illenca, tranquila, que quan ens hi presentem els continentals ens sobta d'entrada.

Abans d'empendre el viatge cap a la dreta, he agafat unes vacances amb la família per agafar forces per aquest repte. Hem anat a aquesta illa que pertany a Grècia, molt coneguda pel món escalador. Pel que he sentit dir, té vora 12.000 habitants, i la majoria es concentren a la capital, Pothia. L'illa és molt muntanyosa, i té una carretera que la recorre per una vora. Fa poc n'han esfaltat dues més que connecten amb altres valls, però la vida d'aquesta illa es mou bàsicament al llarg d'aquesta carretera que passa per la banda oest de l'illa. Amunt i avall. Aquesta és, per a mi, una d'aquelles coses que tenen les illes que tant m'encurioseixen.

A kalymnos, el que més hi trobes són cabres, escaladors i motos. L'illa està plegada de cabres per tot arreu. Gairebé no té arbres, i els que hi ha o bé són immensos i les cabres no arriben a menjar les fulles del capdemunt o bé estan protegits per malles perquè aquestes no se'ls mengin. Tota l'illa està plegada de valla. Malles metàliques, ferros, fustes... tot val perquè les cabres no es colin a la finca d'algú. I tot el que es viu i és verd, ha d'estar protegit. És un fet ben curiós que costa d'entendre pels que vivim en llocs grans on no hi ha plagues de cabres.

I també hi ha molts escaladors i escaladores, que es mouen amunt i avall amb les motoretes que et lloguen aquí a l'illa. Hi pots trobar tot el friquisme de l'escalada. És un lloc per veure de tot. Gent gran escalant 6c, dones grans muntant 7a, ulleres periscòpiques per no aixecar el cap quan assegures, bastons màgics per xapar des del seguro de baix... són coses bastant comunes a kalymnos.

Doncs com tots els racons del món, aquí hi ha aquelles coses que són curioses i em fa gràcia veure.

Etapa Zero: Els Caus

Les Fotos de Els Caus.

On és Els Caus?

L'1 de Juny, marxo de viatge. Després d'una temporada per les masies de Salo i Matamargó, ha arribat aquell cuquet que et diu que marxis de viatge, que ara en tinc ganes i forces, sembla que és el moment. M'aparto d'un lloc que ha arrelat en mi, una casa. Els Caus. Envoltada de camps d'ordi i pols, m'encanta aquesta zona on les converses de sobretaula que parlen de múrgoles, esparvers o gelades passen per damunt de qualsevol estatut o volcà islandès. Tot i així, ara me'n vaig.

Aquest lloc és bonic i tranquil. Pertany a un paisatge que tira cap al secà. S'hi combinen els boscos de pi i roure amb els camps d'ordi i blat que donen al lloc una marcada estacionalitat. Tardor marró; hivern verd de sembrat; primavera verda viva; estiu groc.

La vida també és estacional als Caus. A l'hivern hi fot bastant fred, gela sovint, neva algun cop i plou gairebé sempre. A fora hi ha fang per tot arreu, i de rebot la casa també se n'omple. A quarts de sis, ja és fosc, i ja et pots tancar a casa. És el moment de viure davant de la llar de foc, de llegir, de fer feinetes de dins de casa, de veure pel.lícules, podar algun arbre o plantar algun all... La primavera és explotant, canviant a velocitats brutals. Plou de tant en tant, i comença a fer bo. Tot explota: els arbres, l'hort, les herbes, els ocells, la llum del dia. Arriben les orenetes, i aviat les mosques. Ja podem començar a menjar a fora, i si no vigiles, de tant bé que s'hi està et pots cremar. Diuen que el Sol d'Abril i Maig és molt dolent. Serà perquè és tant agradable? I l'estiu és tòrrid. No sé si existeix aquesta paraula, però em recorda a alguna cosa entre torrat i àrid. I és així. Una calor assecant durant el dia, pròpia de grans migdiades dins de casa. El fang de l'hivern es converteix en pols. Pols per tot arreu.

Viure amb els ritmes de la terra és molt bonic. A mi m'agrada que les coses senzilles com les pluges, les nevades i la primavera agafin importància dins del ritme de la meva vida. Potser és el que més em fascina d'aquest lloc. I és que no només és a mi, sinó a tota la gent de les terres de Salo i de Matamargó.

A prop de casa, hi tenim la font dels Caus. I la riera. Són racons senzills però molt bonics. Podríem dir que no tenen res d'especial, simplement són tranquils. I la gent, m'agrada la gent.

Moltes vegades, durant aquest mesos que he estat preparant el viatge, m'he adonat que no marxo per trobar alguna cosa millor. De tant en tant em passa pel cap que m'agradaria trobar algun lloc com els Caus, i penso que m'agradaria quedar-m'hi a viure un temps. Llavors és quan ric de mi mateix, perquè ja l'he trobat aquest lloc. Suposo que marxo de viatge simplement perquè tinc ganes de veure coses noves, i ara em sento lliure per fer-ho. No estic gens malament on sóc, però sempre podré tornar.

De fet, no tinc masses coses clares d'aquest viatge, i tot i que porto temps preparant-lo i donant-hi voltes, no sé pas què en sortirà. Segurament, és aquesta una de les definicions del meu viatge.