Redireccionant!

Fa uns dies recordava el que havia escrit fa temps en aquest blog, el primer escrit que vaig fer. Alla parlava dels Caus, de com m'hi sentia a gust, amb la terra, el lloc i la manera de fer. Des d'alla imaginava com seria el meu viatge, i desitjava que les circumstancies em portessin a llocs tant bonics i tant tranquils com els Caus, llocs on es viu amb la terra i per la terra... M'agrada viure als llocs i endinsar-m'hi per coneixer la gent, la manera de fer, el temps i les verdures que hi poden creixer. Els veins i les paraules que fan servir. Descobrir els petits racons d'aquest lloc. I sembla que tot arriba quan un ho vol. Despres d'un temps de donar-hi voltes, he decidit dedicar mes temps a Russia i a l'ecovillage Big Stone. I a Mongolia ja hi arribare. Al cap i a la fi, com em va dir l'Ivan, Mongolia no es moura de lloc. Tot plegat, pero, no es una tasca facil, doncs els visats no perdonen. Aquesta decisio em porta a fer-me de nou un visat rus i a afrontar tota aquesta peripecia que aixo comporta -i que tots els que viatgem n'acabem parlant. Aixi doncs, ben aviat em mudo a Helsinki (Finlandia) amb la intencio de de fer-me el nou visat i poder tornar a entrar a Russia.

Aqui a Big Stone m'hi he tirat cosa d'un mes i mig. Ara es un poblet ben tranquil; ha arribat el fred -per a mi- i la pluja, i la majoria de veins han marxat cap a les seves respectives ciutats despres d'haver passat un estiu d'allo mes caloros al poble de tota la vida. Ja no ens anem a banyar al riu cada dia, i nomes hi baixem per omplir les garrafes d'aigua que farem servir per rentar els plats. Big Stone m'agrada. I l'estil de vida. I la gent que m'hi acull, per descomptat. La Tonya i l'Ivan son uns amants de la vida rural i tradicional. Aixi doncs, l'electricitat es una cosa existent pero que utilitzem d'allo menys: els treballs els fem a ma. De moment, amb les nostres mans, hem fet una taula molt ben parida, un porta genial i ja soc capac de tallar amb la serra sense que em quedin estelles. I esberlant llenya estic fet un hacha.

A sota de la petita pica que tenim dins de casa hi tenim una galleda. "Vidro" es el que he de dir quan trec la galleda a fora per buidar l'aigua, i aixi evitar que un altre es renti les mans i mulli tot el terra. A sobre hi ha un petit diposit de 4 o 5 litres que serveix per abocar l'aigua a la pica. I al costat, les garrafes que hem omplert al riu. Estic convencut que em rento les mans amb una setena part d'aigua de la que feia servir a casa nostra per rentar-me-les. Deixeu-vos estar de campanyes de conscienciacio per estalviar aigua. Anem a buscar l'aigua al riu.

La familia Kulyasova tambe te uns quants pomers silvestres que sobreviuen a cada hivern. Aquest any, tot i el fort estiu que ha fet, tenim moltes pomes. Es bonic veure com l'Ivan i la Tonya aprofiten tots i cadascun dels recursos que la natura els ofereix. No malgastem ni una sola part de les pomes. Despres de tallar-les, del cor en fem suc -manualment- i de la resta en podem fer melmelada, "compota" o be les assequem per mantenir-les durant l'hivern. Les triadues que sobren del cor que exprimim, les assequem per fer-ne te. I el que pugui arribar a fer-se malbe, es dona de menjar a les gallines. Aixi podeu imaginar quines son les ganes que tenen de que arribin els bolets, que aquest any ja van tard degut a la sequera; i de l'escorca dels troncs que esberlo en farem torxes per celebrar els solsticis tal i com feien tradicionalment; i mengem herbes i liquens, que barregem a la sopa. I es coneixen totes i cadascuna de les propietats de les plantes per guarir-se les malalties. I celebrem les festes de la mel i del pa tot encenent la "pitxca" -un bon forn- i cuinant pa i pastissos per tota la setmana.

Aquestes son algunes de les coses que em fan decidir a quedar-me mes temps aqui. A ells els agrada tenir voluntaris que els ajudin a costruir les cases que tenen a mig fer o a tallar pomes, i a mi m'agrada ser util i aprendre d'una vida una mica mes aprop de la natura que ens envolta. I tinc ganes de veure com pot ser un hivern a Russia, en cases de fusta i vestits amb abrics que pesen mes de 6 quilos.

De fet, temps es el que tinc, i si els visats em deixen, Russia dona molt de si. Aixi que propera estacio: Helsinki and the Visa's Peripecia.

Fotos de Big Stone

On es Big Stone?

Plats i olles.

Quan, ara ja fara mes d'un mes, vaig entrar a Russia per la porta de dalt de tot, vaig comencar a notar quelcom que era definitivament diferent al que vivim -o viviu- a casa nostra, a Catalunya, a Europa. Homes i dones, russes i russos. La relacio que hi ha entre ells. El dia que vaig arribar al primer ecovillage que he estat em va sorprendre enormement -i em va costar d'acceptar la situcio- que l'Olga, l'unica noia que hi havia entre nosaltres, ens servis el dinar un per un a tots els "homes" que estavem assentats a la taula. Llavors no vaig gosar preguntar. Mes endavant, vaig anar veient que aqui a Russia, les persones que tenen penis son Homes, i les que no, Dones. I cadascu te el seu paper. I he de dir que ningu se sent superior o inferior, simplement diferents. Gairebe dos mesos despres d'estar per aquest pais, ara per a mi es totalment normal obrir la porta a una noia, carregar amb la seva motxilla quan anem de cami a casa o obrir les llaunes de llet condensada amb l'obrellaunes. Perque "estic fet tot un home". A vegades em fa gracia pensar que si em comportes aixi a casa nostra, m'enduria mes d'un moc o un "ja puc jo sola!".
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.

I jo de moment continuo aqui en aquest poblet. Russia comenca a fer respecte al seu nom, i en deu dies he passat d'anar sense samarreta a lluir el jersei que amb tant d'amor alguns em van regalar. Comenca a fotre fred, algunes nits glaca i plou dia si dia no. Els pollancres han comencat a canviar el color de les fulles i avui amb el vent ja en queien les primeres. Nomes em vaig a banyar al riu quan acabo de tallar la llenya que preparem per a l'hivern, que per molt que l'olor d'home sigui tant masculina, tanta tanta segur que no es agradable per menjar. Ni tant sols per a l'Anyia. Eccs, quines frases! I de tant en tant anem caminant al poble del costat a comprar llet i derivats o altres productes, a una hora de cami. I aprenc a tallar fustes de manera correcta, a assaborir el menjar que l'hort ens dona i a fer les coses manualment. I rus, aprenc rus!

Be, Ona, el gall fa en rus: Cuccaricu!

Ah, per cert, aqui no tenim incendis -ni n'he sentit a parlar-, pero estic segur que si n'arribes algun, els homes de la casa seriem els ultims en salvar-nos.

Les fotos de l'Ecovillage Big Stone

On es Big Stone?

A la russa.

Al cap i a la fi, Russia i casa nostra s'assemblen en moltes coses.
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?

I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia

On es l'ecovillage Big Stone?


I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...

Benvinguts a Russia!

On son Murmansk i Grishino?

Les primeres fotos de Russia.

Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!

Nil-Нил

Tot marxant de Noruega

Avui al matí ha marxat la Montserrat. Per fer una mica de temps i com que és l'últim dia, hem decidit anar a fer un cafè per esmorzar. Però aquí a Noruega això no és fàcil. No hi ha bars, ni llocs on seure i fer un cafetó tot llegint el diari. I tampoc fa sol. Normalment. Però avui sembla que la sort em vulgui donar una empenteta en aquest dia que continuo sol el viatge, i que vulguis o no, em fa sentir aquell nus a la panxa... doncs avui hem trobat una botigueta que s'assemblava molt a una cafeteria típica de casa nostra, i a on a més hi feien cafè de cafetera i hi havia croissants. Totalment utòpic per un català aquí a Noruega. Jo he sortit a la terrasseta amb el meu cafè amb llet i el platet amb el croissant amb una llargimeta als ulls. I és que a sobre, fa sol. I és que aquestes són les coses que valores quan passes tants dies menjant de fogonet; són les coses que valores quan comences a conèixer Noruega. I la Montserrat m'ha convidat.

Avui comenco a tirar cap al nord -encara més-, cap a la terra dels Sami, una ètnia que es reparteix al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Antigament vivien nòmadament amb els seus rens i els tipis, aquelles tendes que tenen els indis de les pel.lícules. Resulta que aquí al nord de Noruega (també) els tenen. Avui en dia, alguns Sami també tenen rens i tipis, però els que hem vist estan enfocats de cara al turisme.

La meva intenció és acabar d'arribar a la frontera de Rússia el més aviat possible, en un o dos dies. Noruega és molt bonic i m'hi podria estar un mes més sense aborrir-me gens, però els visats no perdonen i m'he d'afanyar si vull veure quelcom més que el tren transiberià abans d'arribar a Mongòlia. No m'agraden aquestes presses -perdó pels que treballeu cada dia, je...- però de moment les fronteres existeixen i les fem servir.

Deixo enrere aquest país llarg com un dia sense pa, i car com el pa que surt del Jorba si la Rosa no et coneix de res i fas cara de tenir diners. Què dic! Molt més car! Ahir vam anar a fer una pita amb la Montserrat i el Heine -un noi alemany que volta per Tromsø-: més de 10 € la pita. I no és estrany. I no era un lloc turístic. I la resta de coses, regla de tres. Tot és ultra-extra-mega caríssim.

Per sort, les nostres estades a les granges i a cases de gent han reduït les despeses. Aquí a Tromsø, la ciutat més gran del nord de Noruega, vam estar fent wwoofing a la granja del Roger. Semblava un acudit: "Un suec, una americana, una canadenca i dos catalans es troben a una granja d'un norueg...". Hem descobert moltes coses. Com que els americans realment tenen pistoles a casa i que segueixen religiosament la visita setmanal al McDonald's i al Burger King. I que no fan servir els fogons, sinó el microones. I que els suecs, que són la rialla dels noruegs, se'n riuen dels finlandesos, i així tots se senten bé -no sé de qui se'n riuen els finlandesos...-, i el Roger, de la granja, ens ha ensenyat a cultivar patates, maduixes i pastanagues, que és el que poden fer aquí. I sent orgullosos com són, diuen que les maduixes són les millors de tot noseon, ja que els hi toca la llum les 24 hores -que no el Sol-. Cosa curiosa, aquí fertilitzen amb algues del mar i herba fermentada. I l'important no és regar -que què??-, sinó tapar el sòl amb plàstics i teles per donar-li més calor. A més, aquest any ha sigut molt fred, i els ha glacat a més de 2'5m per sota de terra, que es veu que es molt. Diuen que des de l'any 1930 no glacava tant profund. Ja deia jo que aquí feia molt fred... Collons, que cap dia hem passat dels 10 graus C!

Els catalans també hem explicat les nostres coses, i els hi hem intentat fer entendre que el català és una llengua, igual que el norueg. I els hi hem explicat coses de casa, costums, i també els vam fer truita de patates i pa amb tomàquet. Van dir que els agradava. Fins i tot ens van penjar una estelada a la casa. Si, si. Una estelada. No em pregunteu com va arribar, però allò feia goig, amb aquells paisatges... et feia sentir una mena de rum rum ben estrany a la panxa.

Hem visitat les Lofoten i la Dàlia, una amiga de la Montserrat que està vivint-treballant allà. I ens ha donat casa, cotxe i ens ha portat a llocs on anar. Les Lofoten són una mica el súmum de Noruega. Un conjunt d'illes i penínsules amb muntanyes de 1.000 m que s'enfilen a la vora del mar. I una carretereta que va de punta a punta. Amb les autocaravanes d'Alemanya corresponents per l'època de l'any. I ciclistes. I gent fent autoestop. Això sí, és preciós, però quan fa sol. Un dia. Un dia de Sol és el que hem tingut. Ens ha sigut suficient per poder veure el Sol de Mitjanit, cosa que no havíem pogut fer en els 15 dies que portem per sobre el cercle polar àrtic. Molt bonic. Veus com a tres quarts i cinc minuts de dotze tots els habitants de les autocaravanes que passen la nit encarades al nord surten del llit amb les seves càmeres per immortalitzar aquest moment tant esperat aquí al nord. Jo també ho vaig fer, no fotem. No sempre es pot veure el Sol a mitjanit.
I ara que fa sol, cosa molt poc habitual, és moment que deixi pas a un altre usuari de la biblioteca de Tromsø per fer servir l'ordinador. I cap amunt! Cap a Rússia... a ensenyar el meu jersei nou -ja no tant-, que ja ha provocat algunes que altres rialles. Per cert, ja tinc un destí a Rússia. Es diu Grishino, i és una "ecovillage" -el nom sona bé- que m'han acceptat per anar-hi a treballar a canvi de lloc per dormir -i potser menjar!-. Pel que sembla, hauré de treballar a l'hort i ajudar amb la construcció de cases de palla. I espero aprendre rus. Només una mica. Si us fa gràcia, tenen pàgina web i tot: www.grishino.ecology.net.ru.
I si tot va bé i trobo algun ordinador rus amb lletres llatines, ja sabreu quelcom més de mi ben aviat.
M'en vaig a prendre el Sol.

Cròniques d'autoestopista: Bergen-Tromsø

Ruta de Bergen-Tromsø.

Quan el Jordi, un català instal.lat a Utrecht que va viure un parell d'anys a Noruega, em va dir fa un parell de setmanes que de Bergen a Tromsø, al nord de Noruega, hi ha aproximadament unes 3 hores d'avió, vaig comencar a dubtar de la possibilitat de fer aquest trajecte fent autoestop. Molts Noruegs també farden de que si agafes Noruega en un mapa, la retalles, claves una xinxeta a Oslo i deixes que el país pengi de la capital, de cap per avall, el nord d'aquest llaaarg país arriba a Roma o a Barcelona. Per sort, no ho vaig provar, m'hagués acollonit. I vam decidir tirar endavant, carretera enllà, i veure què passava amb el hitchhiking de llarga distància. Quatre dies i mig més tard, arrivàbem a casa del Roger, a Svarvaren, un conjunt de cases a 30 km al nord de Tromsø. Mil vuit-cents quilòmetres més amunt de Bergen; per sobre el cercle polar àrtic. Estem realment cofois d'haver aconseguit arribar, i fent autoestop tot el camí. La Montserrat diu que creu que ha fet més quilòmetres en aquests 5 dies que en tota la seva vida a dins de la seva Volkswagen Transporter.
Tot i comencar el viatge a Bergen sota la l'aigua, vam veure que érem afortunats d'estar fent autoestop a un país tant preparat per fer vida en dies de pluja. Vam descobrir les boniques parades de bus per casualitat la primera mateixa nit (que és de dia). Casetes de fusta, amb teulada genial, parets i bancs. La meva tenda nova hagués fet pena al seu costat, així que vam decidir fer nit a la parada. I genial. De les quatre nits, tres en casetes de fusta -una tenia tauletes i tot-; l'altre a la tenda: la pitjor de totes. Per sort el fogonet -també nou- ens va ser útil, i va calmar la meva "ràbia" envers aquest país tant ben preparat que m'ha fet comprar una tenda en va.
Hem fet jornada complerta amb hores extres d'autoestop. Ens llevàvem al matí, esmorzar i de pet a la carretera. Dinar ho fèiem en algun lloc on els cotxes es negaven a agafar-nos. Pa i formatge marró de la granja de l'Erik. I al vespre, quan estàvem cansats, buscàvem el lloc per dormir. La gràcia d'aquest país és que no se't fa fosc (ara), i no has de córrer mai per buscar un lloc per dormir. I quina tonteria agafar el frontal...
La veritat és que ha sigut una miqueta dur... Els trajectes aquí a Noruega són eterns. Llarguíssims. Hem agafat una vintena de cotxes, alguns dels quals ens han transportat durant 4 o 5 hores. Etern. I a sobre el mapa... una misèria. Crec que és per això que aquí a Escandinàvia s'han inventat una mesura: la milla -escandinava- que, curiosament, equival a 10 km. Deu,no és borma. Així suposo que els aixeca la moral: no és el mateix que et faltin 20 milles per arribar que 200 km, no? Són molt llests aquests vikings.
Durant el trajecte no hem visitat moltes coses, ni ciutats. Molta carretera, això sí. Hem tingut sort amb alguns conductores que ens han fet una mica de guies, ens han explicat històries de la zona o ens han convidat a algun cafè. També vam escoltar un llibre en Norueg. Sí, tenen els llibres gravats en CD's: els posen a la ràdio del cotxe i quan han arribat a casa seva -nou hores més tard-, s'han llegit el llibre sobre el Rei Artur.
Això sí, paisatges els que vulguis. Hem travessat els fiords del sud amb els ferris tant típics d'aquí, amb la vegetació que vindria a ser semblant a la de ribera dels nostres Pirineus. A vegades, amb aquest paisatge, no saps si estàs veient el mar o un llac. Qualsevol llac pot ser enorme, i els fiords molt estrets, una vintena de metres. Ara per ara, només ho sé diferenciar per si hi ha algues o no. I costa de creure, però l'aigua del mar a vegades és blau turquesa, com la de Formentera. Si no fos perquè vaig amb el forro, barretina i no sona el "Tonight, tonight", em tiro de cap a l'aigua. Les muntanyes, ben aprop de mar, nevades encara, per la primavera que està essent molt freda aquest hivern. I muntanyots granítics ben erosionats per les glaceres, arrodonits com còdols, que m'han fet pensar en el Roc. I ple de Cervinos. Aquests noruegs es passen molt amb el paisatge. Avui dèiem que això de ser tant bonic no pot ser bo; al final no ho gaudeixes prou.
Ah, i per últim em volia cagar una mica -no gaire, ja ho vam fer prou durant el trajecte- amb els collons de guiris que hi ha aquí a Noruega: danesos i anglesos amb les seves autocaravanes. Són una plaga. Tots cap al Cap Nord. I el pitjor de tot: no paren mai als autoestopistes. Ja sé que hi ha gent que li costa, que no tothom li agrada. Però quan n'has vist passar unes 300 i tots fan un "no, no" amb el cap fent morritus amb els llavis, comencen a fer ràbia. I quan saps que t'han hagut d'haver vist uns tres cops a la carretera (anàvem a la mateixa velocitat de creuer) a tres llocs diferents i no et paren, ja comences a menysprear-los. En fi, i al final decideixes que els noruegs, iraquians i polonesos són gent molt més maca que els de les autocaravanes, i que l'únic que faré és reivindicar-ho al blog perquè aquells que tenen autocaravanes -papes i tiets...- no segueixin l'exemple d'aquests centre europeus i agafin a la gent maca i bonica que volta pel món fent autoestop.

Primeres impressions de Noruega

On és Lygra?
Les fotos de Noruega.

Noruega és molt bonic. Però és que ho és, no és broma. Per dir-ho d'alguna manera, és com estar tota l'estona a Pirineu, enmig de valls d'Ordeses però immenses i salvatges, amb casetes de fusta -reproduccions de les cases de nines-, prats verds amb floretes, boscos de coníferes, parets de granit que t'hi cagues i cascades acollonants que a casa nostra estarien plenes de dumingueros fent-hi fotos. Ah, sí, i tot això al costat del mar, tranquil i pla, com si fos un llac. Realment bonic. I és que a més a més, ens ha fet uns dies de sol esplèndids, que són poc comuns en aquest país. Es veu que bufa el vent del nord que és fresc i sec, i llavors tenen sol per uns dies. Tant bé que fins i tot ens hem banyat.
Ben arribat, m'he dirigit cap a Lygra, una illa a una hora de Bergen, a l'oest de Noruega. Allà m'he trobat amb la Montserrat. Estava fent wwoofing, és a dir, fent de voluntària a una farm on s'hi fa agricultura ecològica. Allà hi hem estat treballant uns dies. Tot molt autosuficient, tant que, la dieta és a base de patates i porros, l'únic que han pogut fer créixer fins ara. La veritat és que el menjar és molt diferent; no només el menjar, sinó la forma de menjar, que potser és el que em costa més de païr. Per esmorzar, a les 8 del matí, mengem una pastarada bullida a base de civada, que complementes amb panses, mòres... Ni cafè, ni torrades. Com trobo a faltar el pa de pagès i els alls. El dinar -lunch, per ser més exactes- és una amanideta que fem amb les herbes que hi ha per fora de la casa -de debò- i pa amb algunes coses. Lleuger. I a les 5 o 6, quan hem acabat de treballar, berenem/sopem, és a dir, "we have dinner". Un bon àpat tot ben cuinat, com si fos un dinar o sopar de casa. I si a tot això li sumem que a les 11 de la nit encara hi ha sol, que durant tota la nit és clar -com si estigués ennuvolat- i que allà a les 4 ja fot sol, podeu comprendre que Noruega ha de ser molt, molt bonic; sinó ja hauria tornat a casa.
Aquí a la granja hi ha altres wwoofers; una noia francesa que porta molt temps en aquesta granja, treballant, aprenent i ensenyant, un noi i una noia americans i amics de l'Erik, el pagès de la granja. Pintem la casa, plantem patates i tallem l'herba que ara creix com mai. I l'Erik ens explica coses de Noruega i els vells costums vikings.
Els noruegs són molt noruegs. Viuen en un país molt (molt) ric, i n'estan orgullosos d'aquest. De vegades et sents una mica inferior, tot i que són molt respectuosos... però veus que et veuen amb certa superioritat. Sobretot quan saben que Catalunya pertany a Spain. A vegades parlant de la crisi (que aquí no existeix), veus que et miren de reüll, tenint la sensació que estan a l'aguait de si els hi saltaràs a la gola o et posaràs a parlar del tema amb tranquil.litat. O et demanen quan cobra més o menys la gent a casa nostra, sabent que ells cobren 3 o 4 vegades més. Però bé, jo no canvio aquest sou per el coi de clima que tenen aquí; a més, no tenen cultura de bar, ni criden ni fan xerinola, i això no té preu. Tot i així, són gent molt maca, s'ha de dir. I els hi agrada Barcelona i Spain.Després d'uns dies a la granja de l'Erik, hem tornat cap a Bergen, a la casa de la Montserrat. Sembla que ha girat el vent, i ha començat a ploure. Avui mateix comencem el viatge cap al nord de Noruega. Volem arribar a les Lofoten. I hi anem fent autoestop. Sembla que ens fotrem ben xops, i ja hem posat totes les coses de la motxilla dins de bosses. La Montserrat m'ha dit que és normal, que aquí la gent quan plou no deixa de fer les coses, siguin dins de casa o a fora. Així que ens integrarem al país, i marxarem cap amunt, temptant la sort. Coi de país, tants diners i tanta pluja...