De cami a Ucraina.

Els quinze dies sol a la casa del poble de Shilikovo i el meu visat em motiven a emprendre de nou el cami. Aquest cop cap al sud, en direccio a Ucraina i amb l'objectiu basic de coneixer el Mar Negre i la pinturesca peninsula de Krimea. Abans de marxar, pero, tot llegint la Lonely Planet m'animo a visitar algunes de les ciutats que hi ha de cami a Ucraina, cosa que va com anell al dit si continuo viatjant amb autoestop: trajectes curts -com el dia- i fent nits a les ciutats russes, on el Couch Surfing funciona de meravella i gaudeixo de llocs comfortables, visites guiades i molt bona gent.

Abans de tot, dir que els quinze dies sol a casa han sigut molt bonics i agradables: la convivencia amb un gat es facil i es sap fer entendre be; descobreixo que si a l'hora de fer lipioshques s'hi posa massa soda, el pa agafa un gust amarg que el fa incomestible; m'arrebosso per primer cop a la neu en pilotes tot fent una banya i si a tot aixo hi sumem que podia tenir acces a internet cada dia i que el Fredi i la Pili es van comprar un bonus de 400 minuts per parlar per l'Skype, no estava ni aborrit ni em sentia sol.

Pero el fet es que decideixo agafar altre cop la motxilla i fer dit cap al sud. De la regio de Vologda a Ucraina hi queden unes ciutats que les guies les engloben dins del nom de l'Anell d'Or. Aquestes ciutats tenen una certa importancia historica, en molts casos degut als assentaments que alguns Tzars van fer-hi abans de que es declares Moscu com a capital de les Russies, i que per tant s'hi pot visitar algunes -o moltes- esglesies i monuments tot bonicois, aixi com tambe els seus Kremlins.

L'autoestop continua funcionant, pero a curtes distancies per no temptar una nit a la intemperie: 150 o 200km cada dia son suficients per visitar Vologda -ciutat molt rural i autentica russa, amb molt aire sovietic encara-, Yaroslavl', una ciutat gran que aquest any fa 1000 anys que va ser fundada, i que per tant es celebra arreu; Rostov, un poblet amb un Kremlin bonic a la vora d'un bon llac, i finalment arribar a Moscu, la gran capital. Fer dit em continua soprenent, doncs em vaig trobant competencia al llarg del cami: alguns cops hem arribat a ser tres persones al llarg d'un carrer aixecant el brac, i un altre cop una noia amb la cabellera rossa se'm va posar nomes a 5 metres de mi, fent autoestop. Es clar, contra aixo no hi ha res a fer: a ella la recullen en 3 minuts i jo faig nit en aquesta ciutat perque ningu em recull. Tambe veig una avia que aixeca el brac demanant que pari algun cotxe a l'altre banda de la vorera, pero em fa mandra treure la camera i no li faig cap foto.

Durant aquests dies tambe em familiaritzo amb tot tipus de transport public de les ciutats i m'adono que com mes lluny de Moscu, mes d'estar per a casa es aquest tipus de transport. A vologda, per exemple, els autobusos son de tots colors i mides, diferents tipus d'autobusos per tot arreu, no hi ha un model per a la ciutat. A vegades tinc la sensacio que els arrepleguen un a un de diferents ciutats que ja no els volen, i el fet de veure el cartell de "sortida d'emergencia" en alemany em confirma aquesta hipotesi. Tambe aprenc a fer servir els marshutkes, unes furgonetes mes o menys habilitades que funcionen mig com a autobus mig com a taxi. Aquestes furgonetes tenen un recorregut establert, pero son especials perque poden parar a tot arreu, alla on tu els hi demanis. Tambe es curios que es paga directament al conductor -que va buscant el canvi mentre avanca els altres cotxes...!- i em sorpren que la gent que va darrere la furgoneta passi els diners als altres passatgers del davant perque els hi faci arribar al conductor. Sempre penso que a Barcelona el conductor no veuria ni un duro.

Per primer cop em comenco a fixar en aquestes esglesies ortodoxes que tenen les teulades en forma de ceba, de colors daurats, verds o lluents. Normalment s'agrupen al voltant o dins del Kremlin, que es la part mes antiga de la ciutat que acostuma a estar enmurallada. La Luba em va portar a visitar una esglesia per dins, a Yaroslavl', i m'adono que no tenen altar ni bancs. La gent es queda dreta per alla al mig de l'esglesia durant la missa, mentre algu mig amagat entre els pilars recita alguna cosa en rus antic.

A mesura que vaig baixant cap al sud, el fred comenca a apretar de debo. Aixi que arribo a Moscu que ja estem sota zero tot el dia. Al voltant de cinc sota zero. Abans d'arribar a la capital, la gent dels pobles pels que he anat passant m'avisen de dues coses: que Moscu no es Russia i que es mooolt perillos. Afortunadament no m'ha passat res dolent a Moscu, pero si que m'adono que la capital no te res a veure amb la resta del pais, es un mon apart. Evidentment, el grau de "modernisme" -es a dir, voreres ben asfaltades, senyalitzacio ben posada, gent mudada i fashion- es molt mes elevat, i aqui la banya i els blinis -plat nacional- han sigut substituits pel metro i el Macdonalds. Tinc la sensacio que la resta de Russia es com el traster d'una casa per la gent de Moscu, sense importancia i com una part secundaria del pais.

Hi ha neu a Moscu i gent que treu el gel de les voreres, pero aquesta ciutat no s'atura. Els embussos son diaris i descomunals. El metro es molt bonic, marbre i llums de candelabre. I en general, tot es gegant. Quan arribo vaig a parar a un lloc amb estatues sovietiques immenses, que em fan pensar que estic al centre. Els cambrers del bar on ho pregunto riuen una mica quan em senyalen les afores de la ciutat al mapa de la Lonely, i jo no em vull ni imaginar que hi pot haver al centre de Moscu. La Placa Roja tambe es molt gran, pero hi estan instal.lant una pista de patinatge al bell mig, i com que fa molt fred, amb la Jenya decidim tornar per dins del centre comercial mes antic -i car- de Moscu. Per coses gegants, tambe vaig a parar a una mena de comunitat hippi que viu al 24e pis d'un immens bloc de pisos, i per primer cop m'enfilo tant amunt sense cordes.

I des de Moscu agafo un tren que em treu d'aquesta gran urbe i del seu pais que no se'l sent seu fins a Kiev, la capital d'Ukraina. De moment poques coses us puc dir. Hi ha molts mes cotxes nous i com els que volten per Manresa, els Sputnik son mes dificils de veure. Tambe s'hi veuen bastants blocs sovietics amb insignies i tot, pero a diferencia de Russia, les parets i baranes estan plenes de papers enganxats anunciant quelcom. Ah, i aqui els cotxes piten a totes hores.

On es Vologda, Yaroslavl', Rostov i Moscu?

Les fotos del cami.

Как дому.

Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.

Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.

Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.

Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.

Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.

Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.

I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.

I anar esperant el fred…

Les fotos de Big Stone de tardor.

Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos

El circ d'Estocolm.

S'acaba la meva estada a Estocolm, una estada marcada pel món del circ i la seva gent. Per l'Arnau i el seu petit gran món del circ. Per a molts de nosaltres, ens és difícil imaginar, senzillament, que hi hagi gent que es dediqui a estudiar circ. Algunes de les persones que, en el meu camí cap a Estocolm, els hi deia que anava a veure un amic que estudiava circ, em miraven amb cara de que els hi estava prenent el pèl. Encara és més difícil comprendre la realitat: no només estudien circ, sinó que és una manera de veure la vida, un modus vivendi, el que els empeny a llevar-se cada dia per perfeccionar la posició d'aquell dit petit del peu que queda arronsat quan és l'hora d'arribar a terra després del salt. I és el què els uneix i fa que tota una colla de francesos, algun suís, algun noruec i algun catalanet es traslladin a viure en una ciutat freda i cara com vindria a ser Estocolm.

M'he allotjat al pis que està a les afores d'Estocolm, a tres quarts d'hora en metro, per ser exactes, del centre d'Estocolm. Entre això i les meves super ganes de visitar els llocs turístics de la ciutat, podríem dir que la meva visita a Estocolm ha estat suficient. Suficient per dir que és una ciutat prou bonica, amb catedrals amb la teulada verd-blavosa i molt molt alta i punxeguda. Que té carrers encara prou bonics, estrets i empedrats, i que hi ha aigua per tot arreu, ja que tot plegat són illes i entrants de mar, i a vegades quan no tenia mapa no sabia cap on quedava el mar i cap on la terra. Però parlant d'això, a dins del metro sempre hi ha una rosa dels vents que indica el nord. És curiós veure això a sota terra. Hi ha parcs molt ben parits i ben grans, que fins i tot m'atreviria a dir que no són parcs, sinó parts de boscos que s'han mantingut sense edificar. De tant en tant he pensat en els llibres de l'Stieg Larson i m'ha fet gràcia recordar alguns noms. Per dir "gràcies" es diu tack, que sona igual que en noruec, però s'escriu diferent. I que les afores d'Estocolm és multiracial i hi ha llacs bonics per anar a passejar o pescar.
Jo per aquí he conviscut amb un grup de francesos, entre els quals hi volta el nostre estimat amic de Manresa. De suec poc, però he refrescat quarte paraules que ens va ensenyar el Quinto a l'institut. La meitat d'ells parlen castellà, i l'altre meitat s'han de comunicar amb mi en anglès, cosa que provoca converses quatrilingües -català, castellà, francès i anglès. L'Arnau i cinc d'aquests francesos formen un col.lectiu de balansuà. Entrenen els cinc dies de la setmana a consiciència les disciplines que tenen en comú i per separat. Fa goig veure com s'impliquen en el que estudien. Les converses després de classe sobre com col.locar les mans o hores extres d'entrenament els diumenges a la tarda.
I l'Arnau, per aquells que el coneixem, el de sempre. El que pessiga la tita al noi que està fent la vertical, el que ensenya als francesos a dir "Pim, pam, toma Lacasitos!" o el que ha fet famosa la cançó del Waka-waka a les festes que fan de tant en tant. També fa riure veure com parla francès com un gavatxu i com ja domina l'anglès per parlar de verticals. Pel que fa a la llengua del país, de moment es fa el suec.

I jo divendres marxo cap a Finlàndia altre cop, a veure si enllestim el visat rus!


On és Estocolm? Veure el mapa!

Veure les fotos del circ! -i algunes d'Estocolm.

La Regió Autònoma d´Äland.

Em trobo a Estocolm, a casa de l'Arnau Serra i gaudeixo d'accés il.limitat i gratuït a internet amb un ordinador que té accents altre cop, i fins i tot puc escriure la c trencada -ç!. Avui al matí l'Arnau ha anat a classe de ball i jo he dedicat el meu temps a eixugar i rentar tot el meu equipatge, cosa que era totalment necessària després de tres dies plujosos a la Regió Autònoma d'Äland -i més dies sense accés a rentadores ni dutxes. A més a més, tenint un ordinador d'aquestes característiques no puc desaprofitar l'ocasió d'escriure les poques coses que he après d'aquesta regió autònoma, que com el seu nom indica, mereix un escrit independent de la resta. Tot sigui dit, però, això d'escriure amb teclats sense accents també tenia el seu què, no m´havia de preocupar per si me'n deixava algun..., sí això és una excusa per si em passa en aquest text.

Bé, la Regió Autònoma d'Äland -en realitat la primera "A" porta una sola rodoneta a sobre, però aquest teclat català no té aquesta lletra- és un territori que gaudeix d'una mena d'independència de l'estat al que pertany que crec que és d'interès comú a tots aquests que ens movem en l'àmbit de Catalunya i de les nacions sense estat. Només per començar (ÇÇ!!), quan fas autoestop a les carreteres d'Äland sembla que hagis tornat a marxar de la Unió Europea. Les matrícules dels cotxes d'Äland no tenen la famosa etiqueta blava amb el cercle d'estrelletes i les inicials de l'estat, sinó que només hi posa "Äland", la seva bandera -diferent a la de l'estat, és clar-, tres números i tres lletres. Per tant, és com si no estiguessis a la Unió Europea.

En el "pamfletu" que vaig agafar al port, es defineix Äland així:

ÅLAND

is a demilitarised and neutralised,

Swedish-speaking region with an autonomy scured through international treaties.

Molt bé, doncs a partir d'aquesta informació podeu deduir que a Äland s'hi parla suec i que no hi ha militars -ni n'hi pot haver. Però, a quin estat pertany? La resposta d'un noi que em va agafar fent autoestop va ser aquesta: Malauradament, pertanyem a Finlàndia. Sí, malauradament. Ells també volen la independència. Us vaig comentar que a Helsinki tots els cartells eren bilingües, en suomi i en suec, tot i que només un 5% de la població parlés suec. A Äland tots els cartells estan en suec, l'ensenyament és en suec i els documents oficials són en suec. El suomi, és tractat igual que l'anglès, com a llengua estrangera.

Per tant, Äland pertany a Finlàndia, però no comparteixen llengua, ni matrícules, ni costums, ni bandera ni les ganes de ser el mateix país. I a més, tenen una autonomia -de la que farden bastant- que es veu que és bastant excepcional a Europa, i que diuen que és un exemple de processos d'independència, autonomia i de desmilitarització per a la resta d'estats europeus. Tota aquesta situació té uns fonaments històrics, doncs anteriorment Äland pertanyia Suècia, i després va ser inclòs a la Rússia dels Tsars. Quan va arribar l'època soviètica va recobrar la independènica, però com a part de Finlàndia. I a partir d'aquí, negociacions que han portat a la situació actual. I a tot això, cal afegir que la població d'aquest territori és de 28 mil persones. Poques pero convençudes! Bé, podeu trobar més informació al portal turístic (www.visitaland.com/en) d'Äland, i pels amants de la política, potser podeu visitar la pàgina oficial d'Äland, on hi trobareu enllaços sobre legislacions, aspectes legals i coses d'aquestes.

A part de tot aquest aspecte territorial, Äland és un gran arxipèlag, que es troba -geogràficament- entre Finlàndia i Suècia. La zona està preparada per rebre el turisme d'estiu, que prové majoritàriament de Suècia. Així doncs, les carreteres són boniques, amb carrils bicis que recorren per totes les illes, també connectades per ferris. El paisatge és de bosc combinat amb casetes molt boniques i ben arreglades, amb banderes d'Äland i jardins amb la gespa tallada. Hi ha abundància de roques granítiques vora la mar, i pel que vaig veure a l'oficina d'informació, fins i tot s'hi pot escalar. Hi ha bones comunicacions amb Finlàndia i Suècia i en general, tot ben apadtat al turisme.

Malauradament, la meva estada allí va estar limitada per la pluja i la meva pesada motxilla. Hi va haver un intent de llogar una bicicleta i recórrer l'illa, però just abans vaig comprovar la previsió del temps... i pintava pluja tots els dies. Així que vaig pensar que tu, que l'Arnau té una caseta a Estocolm, llit, dutxa, lloc calent... ah, i és clar, Estocolm, que diuen que és molt macu! I vaig agafar el ferri cap a Estocolm, que per cert, res de barqueta com deia al text anterior, era un ferri de totes totes -bars, restaurants, sauna, discoteca... i seients per dormir i estar sec.

On és Äland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia!

Rosses no russes o Helsinki

Un dels tòpics -tema que tant m'agrada- que es confirma a la capital de Finlàndia -o Suomi en Finès- és que hi ha moltes noies rosses. Potser de nois també n'hi ha molts, però no es fan veure tant. Arribo a la civilitzacio europea, no per moltes ganes, sino per obligacions papelistiques molt comunes en viatges trasfronterers. La meva estada a Helsinki es basa en l'obtencio d'un nou visat per a Russia, cosa que em porta a patejar-me la ciutat d'un canto a l'altre a fi d'aconseguir llocs d'acces lliure a internet, localitzar el palau que fa d'embaixada russa a Helsinki i altres gestions d'aquest tipus. La ciutat es bastant bonica tot s'ha de dir: edificis macus i parcs amb pedres granitiques que son bastant tranquils. Hi ha tramvies per tota la ciutat que li donen aquell atractiu dels carrers que convinen l'asfalt amb les vies. El mar es prou aprop del centre, i a mes hi ha un bareto que hi pots pendre un cafe tot mirant el mar i que si en demanes un altre et donen 5 centims d'Euro i no has de pagar res. Es diu Regatta, per si mai hi aneu, tot i que la oferta no se si continuara sent valida molt temps mes.

El tema del visat el tinc una mica encallat, tot i que sota control. I no es per la dificultat d'haver-ho de gestionar en una ciutat que no es la meva ni per que es tracta de l'embaixada russa. Resulta, doncs, que he de prolongar la meva asseguranca de viatges -necessaria per aconseguir el visat-, pero l'estimada Mapfre encara esta mig de vacances, i a part de fer horari d'estiu, la noia que m'ha de gestionar aquesta prolongacio no torna fins dimarts vinent. Tot plegat m'ho he pres amb calma, pero sembla ironic que sigui la part mes propera a mi la que m'ho posa dificil en una situacio com aquesta.

Tambe he decidit, ja que m'he d'estar aqui gairebe tot un mes, aprendre i gaudir una mica d'aquest pais. Aixi doncs, ja en se algunes coses. Resulta que a Suomi hi tenen dues llengues oficials, el Fines o Suomi i el Suec. Tant sols el 5% de la poblacio parla suec, sobretot a la costa mes propera a Suecia, pero tot i aixi els cartells son bilingues a tot arreu. Be, vull apuntar que al nord, a Lapland, tambe s'hi parla Sami -que no Suomi- tal i com vaig descobrir a finals de Juny mentre em movia pel nord del continent. El Sami es la llengua d'aquesta "minoria" -que diuen els finesos-, dels Sami, un grup etnic que viu -o que prove- del territori del nord de Finlandia, Noruega, Suecia i Russia, i que tenen la seva propia llengua, pero que tambe van ser molt reprimits i desplacats culturalment i etnicament fa unes decades. Actualment estan reconeguts, tot i que en pots apreciar alguna mena de rebuig encara, segons com, i potser es per aixo que els cartells no son trilingues.

L'Anna, una dona galesa que m'ha acollit a casa durant un dia, m'ha explicat que el Suomi es una llengua una mica especial, doncs no pertany al grup "indoeuropeu", al qual pertanyen totes les llengues llatines, les anglosaxones, germaniques i eslaves (com el rus i algunes d'Europa de l'est). La veritat es que no en tinc gaire ni idea de si es diuen aixi o no aquestes llengues, doncs l'Anna m'ho va explicar rapidament i la meva culturilla envers aixo es -de moment- minca, aixi doncs perdoneu si explico alguna cosa incingruent. M'ho podeu rectificar amb algun comentari. El que si es cert es que el Suomi no pertany a aquest grup tant gros de les llengues indoeuropees, i que per tant es una llengua molt diferent i que sona prou be i de manera curiosa. El Sami i l'Hungares pertanyen al mateix grup que el Suomi, i es veu que hi ha gent que opina que el Basc tambe n'es part, pero no se sap del cert. Diuen que es una llengua molt dificil perque te molts "casos" -les paraules canvien el final o el principi segons la funcio de la paraula a la frase-, uns 14 diuen. Per sort, jo m'he tirat al rus, que nomes en te 9.

L'altre dia, l'Eeva, l'Alejandro i la Virpii, que tambe m'han acollit a casa (el Couch Surfing es molt util), em van ensenyar per internet algunes tradicions tot curioses que tenen aqui a Finlandia. Una d'elles es una carrera que anomenen, en angles, Carry Wife, i que es tracta d'una carrera d'obstacles -fang, barreres, aigua- en la que els homes han de portar les noies a coll-i-be fins al final, tant rapid com puguin. La cosa ja es graciosa, pero ho es mes si us dic que la tecnica mes eficient es la que la noia es posa de cap per avall penjada com un mico a l'esquena de l'home! Feu-hi un cop d'ull al Iutuf, val la pena.
L'altra tradicio graciosa son els partits de futbol que s'organitzen en els terrenys pantenegosos del nord, on el fang arriba als genolls, que es la gracia. Ara no en recordo el nom -catxis!-, pero us podeu imaginar com arriba a ser de divertit, sobretot si n'hi ha que juguen disfressats de dona o en pilotes.
Be, doncs la tornada a Europa ha sigut... be, Europa, es Europa. Gent molt educada, ben vestida i tot molt ben senyalitzat. Conduccions prudents i que no excedeixen gaire el limit de velocitat. Quan vaig a comprar al supermercat amb una noia ella carrega la meitat de les bosses i no he d'obrir les portes a ningu. Trobo accessos gratuits a internet a les biblioteques municipals i coses d'aquestes. La veritat es que he vist que m'estava acostumant molt be a Russia, i que m'hi sentia molt a gust.

Per fi he pogut esbrinar com se senten els finesos dins del mon escandinau, ja que com us vaig dir quan estava a Noruega, la gent de Finlandia era la mes menyspreada per la resta de nord-europeus: basicament, deient que eren uns deprimits i aborrits. Be, doncs resulta que els Finlandesos tambe se n'enriuen dels Suecs. La riota es original: diuen que "tots" els suecs son "gays". Be, doncs amb aixo, aquests dies s'esta fent forca famos per aqui a dalt un anunci d'una beguda finlandesa on hi surt un noi que representa que es gay i suec. Quines coses de pensar.
Ah, i tot mirant al mapa hi descobert que hi ha un poble que es diu Nokia. No es una casualitat, doncs es el lloc on es va crear la famosa marca de telefons, i que fins ara ha sigut una empresa ben important dins de l'economia finladesa. Fins ara, ja que ahir van canviar el director autocton del pais per un d'america, cosa que es noticia a tot el pais.

Pero com he dit, he decidit aprofitar aquest dies aqui, aixi que avui m'he mudat a Turku, una ciutat situada a la costa sud de Finlandia i molt propera, per mar, a Estocolm. Des d'aqui tinc previst agafar un barquet cap a Äland, una illa que hi ha entre Finlandia i Suecia, que pertany a Finlandia pero hi parlen suec. Sembla que aquesta illa es bonica i que ara no hi haura gaire turisme, aixi que aprofitare aquests ultims dies de bon temps per estar per alla -em mereixo unes vacances despres d'aquests dies de feina a Helsinki- abans d'acabar de travessar aquest petit tros de mar que em separa d'Estocolm i de l'Arnau.
Arnau, que vinc!


On es Helsinki, Turku i Åland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia.

SantPeterburginant o tornant a la civilització.

He canviat el paisatge del prat de davant la caseta per un edifici gris-groguenc amb finestres petites, i el gruac! dels corbs pel conegut soroll dels cotxes que es cola pel tunel que fa d'entrada al nostre edifici. Escric des de Sant Petersburg, ciutat que ja comenca a ser massa normal per a mi i a on ja m'hi comenco a orientar sense haver d'obrir un mapa com un guiri qualsevol. He deixat enrere el poblet que m'ha marcat, a part de les meves entranyes, les meves mans, que ara encara presenten duricies a llocs que no hagues imaginat mai que n'hi podrien arribar a sortir. I he arribat al mon de la civilitzacio, dels preus, el diner, la rentadora i l'aixeta amb aigua calenta. Del menjar a la botiga del costat. I amb tot aixo, les converses que ja no recordava, sobre la crisis, la historia de quelcom o els problemes a nosequina part del mon.
La tornada amb autoestop em va fer adonar que he apres a comunicar-me en rus mes del que em pensava, i que ara em puc moure bastant solet si els altres hi posen paciencia i bon humor. Com la gent que et para fent autoestop. Et regalen te, sopars, mes te, et desitgen molt bona sort... L'arribada a SPB va ser digne d'inici de pel.licula de por. A la una de la nit, en Sergey, que em va oferir el seu cotxe de la feina per no dormir sota la pluja torrencial, em va portar al lloc on aparcaria el vehicle que ens va conduir plegats al nostre desti: un parquing a la zona del port. Sense llums. Amb portes de ferro metal.liques que les obria un noi amb una gorra vermellosa, molla de la pluja. I a dins del parquing, un gos immens que em recordava a les ienes del "Rey Leon" lligat amb una cadena a prova de la seva forca. La situacio era clara: Les dues de la nit, plovent a bots i a barrals, un parquing amb un gos ferotge i sense llum, i jo dormint sol dins d'un cotxe que ni tant sols era de l'home amb el qual ens haviem conegut una mica mes de 7 hores abans, i al que ara hi dipositava tota la meva vulenrabilitat. Resultat esperat: la fi del Nil o l'inici de la pel.li Les mafies del port de SPB; resultat final: dormo i sec, em llevo i no plou, pero perdo la barretina intentant marxar d'alla cap a algun lloc il.luminat.
A partir d'aqui, Sant Petersburg. Va, us la descric una mica, que val la pena i tot. Es una ciutat que te uns quants milions mes d'habitants que Barcelona, crec que uns 6 milions, pero no ho se del cert. A mi aquesta ciutat em recorda BCN, una ciutat capital cultural plena de frikisme de tot tipus, que es creuen la ciutat capital cultural del pais -i que potser ho son i tot. Al carrer, doncs, la gent va ben mudada -alguns no- i veus les noies amb les minifaldilles i les botes fins a mitja cuixa, les ulleres de mosca ultratomica. Els nois joves van en grups de 3 i porten aquests pantalons estrets dels turmells pero amples de la cintura i ensenyen els calcotets de color rosa. I porten el pentinat a l'estil llepat de vaca.
SPB tambe te molts canals i ponts, sembla Venecia pero a lo grande. No hi ha gondoles, i el que hi volten son embarcacions motoritzades que expliquen coses als turistes que ara ja es cobreixen amb mantes. Tambe hi ha molts palauets, i la famosa Hermitage, que es un museu molt gran. L'atractiu turistic es anar a veure un dels ponts llevadissos que s'obren a les 2 de la matinada, i que es un dels principals responsables de que en Sergey no em pogues portar a casa dels Kulyasov i hagues de dormir al parquing amb el gos rabios, doncs part de la ciutat -illes- queda parcialment incomunicada -o dificilment comunicada-.
El Pere el Gran, va ser un rei rus que va fundar SPB, fa poc mes de 300 anys. A mi em cau be aquest rei, doncs pel que m'han explicat era una mica excentric i tenia idees d'excentrics; aixi doncs, va pensar que podia fundar aquesta ciutat en un lloc com aquest, ja que aixi Russia tindria una entrada directa al mar Europeu -com no hi havien pensat abans?!-, tot i que el terreny era molt molt pantenegos i per tant dolent, i la gent se li va posar en contra. Tambe era molt treballador i va viatjar per Europa sense dir que era el rei de Russia i treballant com un home mes per aprendre coses d'Europa, que pel que es veu debia creure que era interessant i potser millor. Tambe es veu que va portar molts arquitectes italians a construir edificis, i en general, va procurar que SBP fos la ciutat europea de Russia. Jo crec que ho va aconseguir. Aixi doncs, el nom de la ciutat significa "la ciutat del Pere" -tot i que en altres epoques li van canviar el nom per Stalingrad o Leningrad.
Aqui a la city tambe parlem dels preus i d'aquestes coses. L'altre dia en Ribas em va enviar un mail i em deia que els preus pujaran a Catalunya degut als incendis de Russia. Doncs la Dasha, la germana petita, m'ha explicat que l'сгушонка -la llet condensada- ha passat de valdre 20 rubles a 66 rubles, i la Tonya ens va dir que a Vologda es dificil trobar llet o els derivats. Pero tambe m'han dit que es degut a que ara les fabriques fan especulacio amb els aliments. Jo els hi he dit que no especulin gaire, que a casa nostra... bum, bum. Per cert, que aqui a Russia es veu que no hi ha hagut gaire crisi economica perque la gent no acostuma a tenir hipoteques; si, aixo tambe ho veus perque la gent no te targetes SIM al mobil que els xupa els diners del banc, tothom -o molta gent- te targetes d'aquestes que han d'anar carregant. Si n'hi ha, se'ls gasten; sino, senyals de fum.
Els problemes de Russia -em diuen que- son basicament les carreteres i l'alcohol. Realment veuen molt Vodka, i es normal veure gent al carrer altrenant tragos de vodka amb suc de pressec, i cada dia acostumes a veure algu molt borratxo pel carrer, pero del pal que no sap ni caminar. I al poble de Shilikovo, alguns veins tambe bebien de tant en tant, i llavors et venien a saludar tot efusivament. I les carreteres, tambe son un desastre. No se com es que no us ho havia dit abans. Hi ha uns forats, uns bonys i unes irregularitats generals que si et pillen anant rapid, destrosses el xassis. Pero realment un desastre. Aixo les grans carreteres, es clar. Perque per arribar al poble, ni te cuento. Aquests 4x4 que tenen els pixapins de BCN, no hi arriben pas.
I avui tot parlant amb una noia que ha estat fa poc a Navarra fent voluntariat, m'ha fet molta gracia quan m'explicava com de xocant va ser a l'arribar a Espanya que cap home no els va ajudar a transportar les maletes, ni els obria la porta. I que ara que torna a ser aqui realment s'adona de com de ben educats son els homes russos. I que esperaven trobar homes tocant la guitarra i dones ballant flamenco sota el sol d'estiu, i clar, a Navarra el que van fer va ser aprendre paraulotes: gilipollas, de puta madre, puta mierda... i a beure calimotxo sota la pluja. M'ha agradat enriure'ns dels tipics topics que no lliguen ni amb pintura amb la realitat, i compartir aquestes sensacions que en aquest pais em costen d'explicar.
Si tot va be, dema anire cap a l'Europa de les banderes, a veure que hi passa alla.

Per cert, he pujat mes fotos de Big Stone a l'album de Picasaweb. Veure fotos!

On es Sant Petersburg?