Itaca vist i no vist!

M'ha costat una mica trobar aquest local de motos al mig de Perm, als Urals russos. Al final, despres de molt preguntar, trobo aquest garaig, truco a la porta i em surt un noi jove. Em mira amb aquesta cara seria que fan els russos quan et parlen per primer cop i llavors veu la meva moto. Se li escampa un somriure d'orella a orella a la cara, em fa entrar, "coffee?" i m'explica que just ahir estaven parlant amb el seu amic motorista de la gent que viatja amb YBR 125, la meva moto. I va i avui arribo jo, amb la Gitaneta. Aixi que li ha fet molta gracia, i jo si li he de fer cas i escriure al blog, no em queda mes remei que escriure sobre ell!

Doncs, senyores i senyors, ja estic a Russia. Altre cop. Si, si, i senyores i senyors, ja he passat per Mongolia. Mongolia! Un any i dos mesos parlant de vaig a Mongolia, vaig a Mongolia, i pam, vist i no vist! Evidentment, aquests dies em sentia que debia un bon escrit al blog sobre la gran, eixuta i salvatge Mongolia, i com mes hi pensava mes complicat se'm feia posar tot aquest pais, canvis de vida i cagarrines en un sol escrit. Molt dificil.

Aixi que Mongolia. La sintesis es 11 dies, dos dels quals a la ciutat barbara d'Ulan Bator que combina dels edificis envidriats d'alt estandard empolsegats pels carrers que queden sense esfaltar, i els 9 dies restants resseguint els caminots de Mongolia pel paisatge llunatic cap a l'oest, direccio a l'Altai rus.

Vaig a ajudar al xavalin a canviar les pastilles de frenu, que resulta que tambe les tenia gastades. Ja deia jo que feia un soroll estrany...

Ahir a la nit vaig arribar a Irkutsk un altre cop, despres de passar uns dies a la illa d'Olkhon, al Baikal. Aquest cop, pero, arribo a les 10 de la nit i quan vaig al lloc amb ordinadors i internet, ja estava tancat. Casum, ara no puc trobar un CouchSurfing per dormir... amb aixo que decideixo fer una passejadeta, a veure si apareix alguna idea. A la primera cantonada passo una terrassa, on hi ha un noi d'uns trenta anys fumant un puret i parlant per telefon, i aixi que passo gemega: "Help?" Jo que me'l miro, i no se si esta parlant amb mi. I em repeteix "Help?". I jo, doncs, si, es clar... Com li havia de dir que necessitava un lloc amb internet, a les 10 de la nit. Em pregunta si tinc laptop, i jo si, pero el WIFI no em funciona, perque... "Dona'm l'ordinador. Soc programador de xarxes electroniques. Aqui a aquest cafe hi ha internet". Bingo. Agafa l'ordinador, tecleja quatre coses, apareix el Google, em paga el cafe i em dona el telefon per si el Couch Surfing no dona resultat. I despres encara te la barra de dir que no enten perque venim a Russia a viatjar, que es tant perillos i tanta gent dolenta! Vaig trobar lloc per dormir.

A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.

Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.

Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.

Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.


De Kazan als Urals.

I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!

Despres de preguntar a aquell home amb la pell recremada del sol i les dents mig desfetes on podia trobar un bon lloc per plantar la tenda, m'he dirigit cap al llac Gran Kuyaix, que es troba a la banda asiatica dels Urals. Ostres, quin bon lloc. Avui es dilluns hi s'hi poden veure totes les restes del cap de setmana: fogueres apagades amb una pila de llenya al costat ben a la vora del llac, l'herba aixafada de les tendes i el tipic raco amb una muntanya de deixalles que els que les deixen no se pas qui pensen que les vindra a buscar. I es aixo el que fan molts russos de la ciutat, muntar un campament en un dels molts llocs preciosos enmig de la gran natura que els envolta.

De Kazan vaig marxar tot cofoi amb la meva roda nova, direccio a l'est, per les meves carreteres secundaries. I de seguida que surto de la ciutat, torno a trobar aquest paisatge que he anat gaudint des de que vaig topar per primer cop amb el riu Volga, un paisatge ondulat governat per camps d'herba o de cereal fins a l'infinit, puntejat per pobles amb les seves mesquites i de tant en tant, un assentament rural (pobles molt grans que fan la funcio de ciutat per aqui al mig, pero sense infraestructures de ciutat i amb pinta de poble). A mi que ja m'agradava el Pla de Bergus alla a sobre Els Caus, aqui hi navego amb aires tranquils.

Ara es temps de segar l'herba, i als camps hi ha molta gent amb forques i dalles que fan piles d'herba, imagino que per assecar-la. A les carreteres hi abunden els camions i remolcs arrebossats d'herba a mes no poder que van deixant traça a la carretera com aquell conte de les molletes de pa.

Com sempre, a mi em fa gracia aquesta part etno-linguisitca (toma paraulota m'acabo de patillar), i ja des de Kazan, capital de la Republica de Tatarski, s'hi podia apreciar aquesta barreja etnica. Cartells bilingues, mesquites i gent mes morena de pell que no l'entenc pas quan parlen entre ells. Aixi doncs, la cambrera d'un cafe una mica atrotinat m'assegurava que ella es 100% tatar mentre em regalava un cartronet amb el dibuix del Kremlin de Kazan per donar-me bona sort a la carretera. No gaire mes al nord pero a un mon dues hores mes enrere -aqui el canvi horari es directament de dues hores!- hi ha la Republica d'Udmurtia, on els udmurts son una gent que parlen una llengua de la branca fino-ungaresa, i em va fer l'efecte que tambe tenen aquell color palid de pell i el ros que es pot veure en paisos com Finlandia i Estonia. I despres em vaig dirigir a la Republica de Bashkiria, amb Ufa com a capital... pero imagino que no cal seguir; un pais molt variat, vaja.

Aprop de Izhevsk em sorpren trobar-me de cop amb aquelles estructures de ferro que fins ara nomes havia vist a les pel.licules: molins de petroli, o com se diguin. Home, jo me'ls imaginava mes grans, pero el fet es que aquesta part occidental dels Urals esta plena de molinets d'aquests que van bombejant, amunt i avall. Em va fer la sensacio que els pobles d'aqui al mig de Russia estan mes cuidadets; potser son les cabres i vaques que tenen al voltant de les cases, que els hi mantenen l'herba tallada a ras, pero crec que al ser una regio rica en petroli fa que els carrers estiguin mes ben asfaltats, les cases mes polides, pintades, recobertes de fusta amb detalls.

Una cosa que em comença a passar sovint ara que estic mes lluny de la capital es que la gent quan sent o em pregunta d'on soc i d'on vinc, els hi fa molta gracia i es volen fer fotos amb mi, em graven en video... i evidentment a mi tambe em fa gracia. Aixi doncs, tot i ser timidot, començo a tenir una bona col.leccio de fotos posant amb Tatars, Bashkiris o noies repijetes amb ulleres de sol de vacances.

I per acabar de sortir dels Urals, em fico per una zona que pel que em diu la gent que vaig trobant pel cami, es una zona bastant peculiar: passo per Karabaix, un poble que la UNESCO va declarar-lo el lloc mes brut i contaminat del mon, i despres em moc per una zona en la que em recomanen no banyar-me al riu, ja que fa uns anys hi va haver un espetec com a Txernobil i ara tenen un riu radioactiu. De peixos verds amb tres ulls no n'he vist cap.

I ara que acabo d'escriure aixo ja em trobo, ara si, a Siberia.Ai, la somniada Siberia...! Ahir vaig tornar a canviar l'hora altre cop (nomes una) i estic emocionat perque m'he trobat amb dos motoristes austriacs que venen de Mongolia que m'han omplert d'informacio i ganes, aixi que avui tambe estic desvetllat. Aqui ja no hi ha carreteres secundaries, i em toca seguir l'autopista marcada al mapa en direccio Omsk, que acaba sent una carretera d'un carril per banda farcida de camions en linia recta pel mig de camps d'herba i cereal. I de tant en tant, algun viatger.

Amb uns ulls diferents

Avui al mati he tingut una passejada pels carrers d'Irkutsk amb sol acabat d'aixecar i aquell airet de nit fresca. Irkutsk es una ciutat mes aviat petitona, que no arriba al milio d'habitants, i aqui a Russia aixo sembla un poble. A mes, te un encant especial, tranquil, agradable, com la gent de per aqui al mig de Siberia. Somrient, amb cases baixes i de fusta al nucli antic, polida i neta com ja acoustuma a ser mes cap aqui a l'est.

Doncs si, Irkutsk, aquesta ciutat en la que ja s'ensuma l'aire del Baikal, a menys de 200km enlla, a tiro de pedra. Irkutsk, aquell punt que fa tant temps que somiava, aquell lloc mes a l'est que m'havia proposat arribar. I resulta que es encantadora.

Els ultims dies de viatge han sigut una cursa contrarrellotge, contraquilometres. No vaig sobrat de dies del visat rus, i si vull tornar a sortir cap a Europa sense problemes bastant importants, no em puc distreure a tornar cap a l'oest. A mig cami de Siberia, a l'altura d'Omsk, decideixo fer via per intentar arribar el mes aviat possible a Irkutsk i gestionar la visa, i aixi guanyar temps per tornar mes amb calma. Amb aixo, que em trobo amb un altre motorista pel cami, en Magnus, un suec de 55 anys que amb la seva BMW de 800cc i 85 cavalls de potencia travessa Russia per anar fins a Mongolia. Ell tambe va sol, i als dos ens va be tirar endavant plegats. Per cert, a davant jo, amb la meva motoreta obrint pas. I es aixi quan m'endinso en aquest mon que encara no havia descobert, el del moto turista. On no es te en compte les ciutats, sino els quilometres correguts, on el que importa es com de lluny pots arribar cada dia i no les coses boniques que pots veure. En el que es valora si t'agrada un pais o no tot creuant-lo per la carretera general fent 600, 800 o 1000km diaris i mirant a banda i banda de la carretera. I el que mes em rebenta es quan em diuen que estic boig perque no vaig preparat, tot fent notar que no tinc kit de reparacio multi-hai-flinker, inlfadors de pneumatics o rodes de recanvi Off-road amb GPS, i em fot gracia veure que alguns d'aquests motards si que van molt ben preparats travessant Russia i dient "Thank you" en un cafe al mig de Siberia. Thank you... Total, que m'apunto a aquest carro per uns dies i m'entristeix haver de travessar volant tot el que m'atrau a quedar-m'hi mes d'una setmana.

Pero a Siberia es pot veure de tot. Contrariament al que pensava, com de costum, aquells boscos tant frondosos i infinits nomes els veig durant uns 200km, i els paisatges son variats, una mica. Entre Omsk i Novasibirsk el paisatge es summament monoton, planuria infinita de prat d'herba i alguns aiguamolls. A partir de Novasibirsk, el paisatge es comenca a ondular i li dona un toc d'alegria, amb alguns boscos de bedolls, sempre presents a Russia, pi roig i fins i tot un avet que deu ser d'aqui perque jo no havia vist mai -soc un bioleg ben documentat!-. Unes aguiles enormes i juganeres acostumen a sobrevolar la caretera, i una em dona una imatge de National Geographic quan em caca una libelula davant de la roda.

I com mes a l'est, menys gent i paisatges mes espectaculars. Llacs, rius enormes. Cotxes que ens avancen tot pitant i algun que ens demana parar per fer-nos fotos plegats. I anar fent quilometres.

I avui tiro cap a la illa de Olhon, a 400 km d'irkutsk, que es troba a un riba del Baikal. Pel que tothom diu, sembla que es un lloc precios, i que deu estar farcit de motxileros amb tendes que fan la volta al mon. Quatre dies alla, mentre espero que estigui llest el visat per a Mongolia, i llavors recollir-lo en aquest petit consulat de Mongolia, on ja nomes la gent de dins, m'ha fet entrar unes ganes boges d'anar d'una vegades per totes a aquest pais tant repetit, nomes al veure'ls ser amables, somrients i senzills.

Aquell Est no tant llunya

-Text del 22 de Juny, des de Kazan-

Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.

Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.

D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.

Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.

Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.

I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.

Aquells paisos petitets del nord

Despres d'uns dies aixi emprenyadors amb nuvols plujosos passatgers alternats amb soleiades de minuts, vaig superar amb mes o menys exit i sense mes caigudes la travessa per Eslovaquia i Polonia i les seves curioses carreteres. Un paisatge mes tranquil amb aquests aires post sovietics que t'hi acabes acostumant, pobles sense placa, esglesies diferents i brutes igual que les voreres plenes d'ampolles i plastics. Camps fins a l'horitzo, nius de cigonyes als pals de telefon al costat de les cases i iaies assentades en un tamboret que venen dos o tres pots de maduixes acabades de collir al costat de la carretera.Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!
A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...

Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.

Trauma post-Alpi o la plana nord europea

Abans d'ahir vaig sortir dels Alps. Si, durant el dia vaig començar a deixar enrere les muntanyes mes altes, per passar entre congostos de parets altes i finalment acabar desembocant a la plana on hi ha situat Viena. I llavors va ser quan em vaig adonar dels llocs preciosos per on havia passat, aquesta magnifica ruta que havia creat travessant els Alps, la grandesa de viatjar entre muntanyes, el seu anar fent. I la gracia afegida d'haver fet aquesta travessa sense haver planejat la ruta i nomes intentant esquivar les carreteres grosses.

La primera sensacio estranya ja la vaig tenir quan m'acostava a les afores de Viena. Els cotxes neguitosos, apretant per darrere per poder avançar. Quines presses! Feia dies que no ho veia. Llavors comencen els monocultius de cereals i girasols. Camps immensos que pugen i baixen les terres ondulades. S'han acabat, doncs, els prats petits i enfilats de darrere cada casa, els petits tractors voltejant l'herba, les rengleres de llenya tallada i ben ordenada i els homes vells apilant l'herba amb la forca.

Les carreteres petites i recurvades i els paisatges, un cop a la plana, els trobes a faltar. A Suissa m'havia de contenir per no parar cada 10 minuts a fer una foto preciosa, i fins i tot m'enfadava de no poder assaborir mes temps tot el que veia. Si... tot aixo s'ha acabat, els revolts, els cims i els cotxes tranquils!

A Viena ni la veig, i vaig directament cap a Bratislava, la capital d'Eslovaquia. I aixi entro al mon aquest que en diem de l'Europa de l'Est, mes deixadot, amb carreteres apedaçades com un puzzle i gent que sembla que estigui enfadada. I quan entres, doncs et xoca una mica. Despres vas veient que no n'hi ha per tant, tot es molt mes barat i la gent nomes sembla que estigui enfadada.

I per acabar de posar nom al trauma post-Alpi, avui he decidit que que cony, que aniria a fer un menu per dinar d'aquests que anuncien per la carretera de 2'75 eurus. Que ja esta be de fer el tirat. I paro a un baretu d'aquests de poble, i em demano un plat que no entenc ben be que es. I au, ja el tens. Un bon fetge! Com m'agrada -de poc! Pero amb el menjar no s'hi juga, i m'ho acabo menjant. Quan acabo amb la batalla, plou a bots i barrals. Espero a que afluixi, i llavors torno a la carretera, sota un plugim... i em comença a venir un atac de cagalera d'aquella forta, que et fa pensar en el plat de dinar. I per adobar-ho, resulta que a les carreteres d'Eslovaquia hi posen oli per que quan plou s'hi facin aquelles sanefes de colors petrolifers a l'aigua. Es clar, jo aixo no ho he vist fins que nosaltres ja estavem a terra, despres de passar una rotonda fent esqui sobre oli de carretera i per terra al voral. M'aixeco, i estic be, cagum, la primera caiguda! I no s'acaba aqui, perque la cagalera continuava apretant, i molt, i he de correr a treure el fetge mentre encara estic amb el xoc de l'aterrissada, llavors es fot a ploure com un boig... i em passa pel cap de tot, i sobretot em cago amb tots els eslovaquians i eslovaquianes, que me'ls imagino de bon mati tirant oli a les carreteres...

Be, passat el trauma, ha sortit el sol. Nosaltres estem be; jo cap rascada, i a la moto del cop se li ha arreglat el comptequilometres que s'havia espatllat a l'ultima caiguda. I he anat a parar a un camping al costat d'un llac, on tothom fot fogueres per aqui i per alla i sembla un concurs de veure qui posa mes alta la musica del cotxe. Es el que dic, que costa una mica d'entendre al principi. Es una altra manera d'anar fent.

Man-Russia en moto!

Aixi que arriba el Juny, i torno a empaquetar la motxilla que encara estava a mig desmontar a sobre el llit de l'habitacio. Aquest cop, pero, no pas sol. Jo i la meva moto. ""Nosaltres". Carrego els trastos sobre la meva petita moto, la YBR125. I es que aquesta es l'espina que tenia mes clavada des de que vaig començar aquesta mena de viatge, la de “com seria viatjar amb la moto”? Ja no valien excuses de “quina por les carreteres russes”, “hi haura esfalt per alla a dalt?”... despres de la toma de tacto fent autoestop, anar en moto nomes podia ser un plaer.

I be, doncs aixo, un plaer. Una aventura, un anar descobrint. Dormir en tenda i fer el menjar amb el fogonet no es nou. Pero tota la resta, si. I no nomes un viatge amb moto, sino els Alps. Suissa, Austria. Aixi que tot plegat, resulta que es bonic.

Vaig marxar de casa sense saber quina carretera agafaria. De fet, imagineu fins a quin punt que, a l'Eix, vaig decidir si tirar cap a Berga o cap a Girona. L'unic que tenia clar es quines no volia agafar, les autopistes -i no per ser catala, que tambe, sino per que la meva moto no passa dels 100km/h. Tambe vaig decidir que volia evitar passar per Alemanya -i no pels E.Colis, que tambe, sino perque ja hi havia passat tot baixant-, doncs vaig decidir tirar direccio al nord d'Italia.

I aqui he anat a parar, al final, passant pel mig dels Alps i creuant, de moment, 8 colls de mes de 2.000 metres d'altitud – que pels moteros, aixo d'anar a fer un coll es una mica semblant a pujar un cim pels excursionistes: pujada dura amb revolts molt tancats, patiment (“ai que peta el motor”), llarg cami per davant i arribada amb abraçades i foto final. I llavors baixar i encarar les paelles, que tampoc es facil. En fi, i que el que semblava ser una ruta aixi a l'atzar, ha acabat sent el paradis de les motos: bars moteros amb cartells “Motards welcome”, desfilades de grups fent-se senyals amb els dits i peus, hotels amb parquing gratuit per a les motos... un bon lloc per anar a espetegar.

O sigui, que en general molt be. Suissa es espectacularment bonic, com tothom diu, tenen rao. A mi m'ha sorpres que conreen vinyes penjades de les muntanyes, que jo no se com carai fan la verema, si amb escales o grampons. A Austria estan segant l'herba aquests dies, i no se si es per que plou o per que toca, l'airegen i l'assequen durant el dia. Fa goig de veure tanta activitat de gent als camps i la importancia de l'herba en aquests paisos.

I jo anar fent. Vaja, nosaltres. Cada dia estimo mes a la meva moto. Tota petitona ella, amb el seu motoret, i vinga carregada com un ruc i a fer colls de 2.500m. Ole. I l'endema mes. I llavors me la miro quan parem a algun prat a dormir al mig de Suissa, i penso, quins collons! M'ha portat fins aqui! On estaves abans de que ens coneguessim? Comhe pogut viure tant temps sense tu?

Si, si, en general, m'agrada.

Les fotos aqui!

Viatjant en el Temps

Em trobo a Warsawa -Varsòvia-, capital de Polònia, on avui fa un dia molt assolellat i uns 5 graus positius de temperatura, si es que el termòmetre no anava errat. Tot plegat, una sensació molt i molt agradable que feia temps que no vivia. Em sento com viatjant cap a la primavera. Estic de camí a Manresa tot gaudint del trajecte a traves d'Europa i intentant entendre com se senten tots aquests països que estan lligats per raons històriques al gegant rus; després d'entendre una mica millor com se sent Rússia, es molt interessant veure la historia des de l'altre banda del riu: Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, quatre països en els que Rússia hi ha deixat marques mes enllà del que hi ha escrit en llibres d'història.

Porto una bona temporada sense deixar rastre de Cargol, i per fer-ho entenedor vull posar-ho en situacio. Despres de Reis -o Nadal rus- vaig estar voltant unes tres setmanes per Estonia; llavors vaig anar altre cop a Russia a rematar els meus dies de visat i ara faig via cap a casona tot passant per aquests paisos que queden de cami. Tot sigui dit, les visites a Letonia i Lituania son molt fugaces pero intento treure el maxim de suc als temes linguistics-politics-historics que al final son els que em criden l'atencio. Com es que vaig estudiar biologia?

Quan pensava en com descriure la meva arribada a Estonia -pais que he aprofundit mes-, sempre em venia al cap dir que havia “xocat amb Estonia”. La meva total desinformacio, ignorancia i influencies russes sobre aquests tres paisos que quedaven tant desconeguts per a mi, Estonia, Letonia i Lituania, em van fer pensar que eren paisos on encara s'hi vivia d'una manera tirant a sovietica: hospitalitat, serietat als carrers, cotxes antics, poques normes i les que hi ha no es compleixen gaire. Com una especie d'Ucraina. Pero ostres, que errat que anava. Arribo a Estonia per Narva, una ciutat que fa frontera amb Russia i que queda a l'altre banda del riu. Fa riure perque la frontera es pot travessar caminant pel pont que uneix Ivangorod, a Russia, amb Narva, a Estonia. I el que em va xocar mes va ser veure com d'Europa es Estonia. Carreteres ben asfaltades, monuments, oficines d'informacio turistica, senyals nous i ben posats, cotxes de marques europees i lluents. Els trineus per portar nens petits son substituits per cotxets 4x4. Per fer-ho mes entenedor, volia posar un exemple: a banda i banda del riu hi ha dos castells que vigilen la frontera. Un es rus, i l'altre, al canto europeu, va ser construit pels suecs. Un esta il.luminat dia i nit, amb visites guiades i bla bla bla. L'altre es simplement un gegant a les fosques on hi oneja la bandera de tres colors. Sabeu quin es quin, no? I el que em sorpren mes es que nomes un riu separi aquests dos mons tant diferents.

Be, aixi que de la vida sovietica nomes en puc veure les marques que en va deixar la URSS. A la part mes propera a Russia, la presencia d'edificis sovietics es important, pero les estatues de Lennin han desaparegut del mapa. Actualment, a Estonia hi viuen els fills o nets dels russos que hi van ser enviats durant l'epoca sovietica, durant l'”ocupacio” que anomenen els estonians. Tots aquests descendents son considerats russos, i el percentatge es força elevat. A Narva, el 93% son russos, mentre que a Tartu, al sud, no deuen arribar al 10%. A Tallin, la capital, fifti-fifti. Pero nomes la llengua estoniana es reconeguda com a oficial. Aixo, evidentment, es el conflicte politic i cultural del pais. En alguns llocs, com Narva, es una mica surrealista, ja que la majoria de la gent no enten l'estonia -llengua de la branca fino-hungaresa, xunga del cagar-: tothom parla en rus i tot esta etiquetat en estonia.

El que tambe fa gracia es que aquesta gent de Narva, per exemple, son considerats russos pels estonians, pero quan van a Russia els hi diuen que son estonians. Aixi que ells no saben com ni de qui sentir-se. Jo els hi dic que fer-se del Barça es el millor que poden fer.

Pero no tot es dolent quan neixes a Estonia i ets fill de pares russos: resulta que aquesta gent tenen un passaport que mola molt. Es una especie de passaport rus pero per gent que ha nascut a Europa, i per tant poden travessar la frontera sense vises ni histories. I a mes a mes caminant! Es a dir, que poden viatjar des de Finisterre a Vladivostok sense haver de visitar cap embaixada. El somni de tot viatger!

Les meves estades a Letonia i Lituania son tant curtes que nomes em deixen entendre que Letonia es el que la resta d'Europa anomena Latvia i que queda al mig d'aquests tres paisos, amb Riga com a capital, i que Lituania te Vilnius com a capital pero que ni tant sols visito. Crec que el problema cultural i linguistic ve a ser el mateix que a Estonia: un alt percentatge de persones de parla russa i la resta de percentatge de la poblacio que els hi te un cert recel de regust historic.

Tambe tenen preus similars a la resta d'Europa -com a Barcelona, per exemple- pero sous minims de 200-300 euros, i una mitjana de 600 euros al mes. No es un bon lloc per anar a treballar.

Ah, i per cert, Tallin i Riga son ciutats molt boniques i no gaire grans.

I ara estic explorant Polonia, pais conegut com al paradis de l'autoestop, degut als amables camioneros que travessen tot Europa intrepidament agafant gent que alça el dit a la carretera. M'allotjo a casa d'una gent que viu a les afores de Varsovia en una zona semblant a Pineda pero amb cases el doble de pijes i bosc inclos. A mes, son del Barça i per tant avui veurem el partit.

I res, jo que anant cap al sud em sento com viatjant en el temps, de l'hivern de cojones rus a aquesta mena de primavera que hi ha avui per aqui...

Sota minims

Torno a passar uns dies de transit a la ciutat russa que he escollit com a camp base del meu viatget, Sant Petersburg. Torno al mon de l'internet, dels anuncis i les presses amunt i avall despres de voltar un mes per la Russia rural. Aqui no hi trobo lloc per poder tallar llenya, ni печка per encendre i escalfar la casa, aixi que decideixo treure pols al Cargolet. Fa temps que no plasmo les meves sensacions sobre paper, enmig de tot aquest periode tant esvalotat de Nadals -catalans i russos-, seminaris ecovilarencs i caps d'anys. Totes les sensacions que recullo, pero, conflueixen en el mateix punt que fa tant de temps que esperava: la Russia hivernal.

El tren de Crimea a Moscu em transporta de pet de la tardor ucrainiana al gelid hivern rus. A Moscu, per primer cop, se'm congela el bigoti nomes sortir de l'estacio. Literalment. A -11 ºC, se't congelen els bigotis. Els pels es posen de punta, i l'aire que trec pel nas es solidifica instantaniament al voltant de cada pel; i si et toques el bigoti amb els llavis, punxa molt. I als carrers, hi ha neu i gel a punta pala. M'agrada.

Marxo rapidament de Moscu cap a algun lloc encara mes fred, com es ara Vologda. Alla experimento una d'aquelles situacions que al final del viatge fan riure, pero que vols fondre't quan et passen. Abans d'anar cap a l'ecovila Big Stone, he de fer-me el registre -papeleo visatil-, com cada cop que entro a Russia. Com que som uns xulos, amb la familia de Big Stone decidim que aquest cop ho farem a Vologda (ciutat rural!). Aixi doncs, una amiga de la familia m'ajuda a que un amic seu, de Vologda, em faci el registre a casa seva. Coses que tenen el papeleo, quatre hores mes tard del que ens pensavem, acabem de fer els papers amb l'amic de l'amiga dels meus amics, i acabo implicant a la seva filla russa i rossa i la seva iaia de 82 anys. Tot plegat a 20 sota zero. No vegis quina gracia els hi va fer.

Dades practiques de l'hivern a l'ecovila Балшой Каминь: No pugem dels -25ºC els primers 12 dies, i durant tota l'estada no es passa dels -16ºC. El dia que fa mes fred arribem a -33ºC durant el dia. Normalment al voltant de -30. 40-50 cm de neu. El Cubena, el riu, transitable -caminant per sobre. La neu te la textura de la sal fina, ja que fa tant fred que no s'enganxa. A dins de casa hi ha una temperatura d'uns 17ºC al sostre i de 2ºC al terra.

Experimento coses curioses. Per exemple, ara el bigoti es gela en questio de mig minut, i al cap de 4 minuts tambe la barba i tota la roba al voltant de la boca Vegeu la foto! Aprenc que s'han de mantenir els peus, les mans i el cap calents. Pels peus, em deixen unes botes fetes de llana, anomenades algo aixi com “batinquis”. Son com uns mitjons molt tupits, sense sola, que fan la funcio de bota i que a primer cop d'ull semblen una broma pero acabes descobrint que no hi ha res millor per mantenir els peus calents. Una cosa que em sorpren molt es que la neu no mulla. Fa tant fred que mai es humida. I com que a fora tot es net, nomes hi ha neu seca, pots caminar fora i dins de casa amb el mateix calçat sense embrutar el terra.

Continuem anant a buscar aigua al riu cada dia amb el trineu vermell. Han fet un forat en forma de quadrat al que vindria a ser el terra -o sostre- del riu, per trobar l'aigua. Cada dia, pero, hem de tornar a trencar la capa de gel que es forma per sobre de l'aigua amb un punxo de ferro molt pesat, i despres omplir les garrafes. Al segon dia vaig aprendre que es millor destapar les garrafes a dins de casa i anar al riu amb les garrafes i els taps separats, perque si intentes desenroscar el tap un cop a fora, aquest se t'ha congelat a la garrafa i feinada tens a treure'l. I aquestes son petites coses que vas aprenent a tants sota zero.

Pero aqui la vida continua. Abrigats, pero continua. El vei segueix amb el cotxe atrotinat amunt i avall, el gall segueix cantant a dins de casa. Jo continuo tallant llenya al bosc quan no hi ha altra feina a fer, tot i que em diuen que a menys de -20ºC no puc fer servir la motosserra electrica. Els homes que estan montant la linia electrica nova al costat de la casa tambe treballen a -25 fent forats al terra, i es que en aquesta epoca de l'any es quan es mes facil transitar per els camins que porten als petits pobles de Russia. La Tonya em comentava que a alguns pobles perduts de la Russia siberiana, nomes s'hi arriba sobre rodes a l'hivern. I es que la neu dona sentit a Russia.

Seguim fent баня -banyes-, tot i que ara hem de procurar calçar xancletes al sortir a fora, sino els peus molls se'ns quedarien enganxats al terra gelat. Tambe hem d'anar alerta a tocar coses metaliques amb les mans molles, que ens passaria el mateix. I aixi entenc el perque dels panys de les portes recoberts de draps. El fred tambe dona sentit a les coses. I a mi em segueix fent riure veure com et pots estar cinc minuts en pilota picada a 25 sota zero, sense patir el mes minim. Aixo de la banya es meravellos.

Tal i com demanava l'Urbici, vam fer el “prorup”, banyar-nos a l'aigua del forat del riu. La sensacio es forta, com tantes coses de Russia. La historia te una mica de ritual: despullar-se dins de casa, posar-se les botes de llana, l'abric de pell de 4 quilos i el gorro. I cap al riu. Alla et treus la roba, et suques a l'aigua i surts! Mes que mil paraules. Llavors comença el compte enrere. L'aigua que et cau del cos comença a glaçar, et poses les botes, abric i gorro i a correr. Els genolls, que queden al descobert, comencen a gelar-se. I les galtes. Dins a casa ens espera la печка -el forn- ences, que fa una mena de llit a sobre, molt calent, i que acostuma a ser un lloc molt concorregut aquests dies d'hivern. Salvats.

Pel que fa a les celebracions nadalenques, una mica d'explicacio. Russia es un pais majoritariament ortodox, cosa que comporta que les festes religioses es facin amb un parell de setmanes de retard en comparacio a les nostres. Es a dir, el 25 de Desembre no es celebra res -be, a Big Stone vam cagar el Tio... va cagar vins de Crimea, ves per on-, i per ells el nen Jesus va neixer el 7 de Gener. El Cap d'Any es celebra el mateix dia que nosaltres, pero dues hores mes tard! Els nens van a escola fins al 29 de Desembre i per tant, el Nadal es fa el dia 7 de Gener. Cal fer incis tambe en que el Pare Nadal -i el sopar familiar i regals- no venen per Nadal, sino que ho fan per Cap d'Any. Aixi doncs, aquest dia es un dia molt familiar.

Per altra banda, la Tonya i l'Ivan fan el Seminari d'Hivern -al voltant del 23 de Desembre- a l'ecovila, on es cel.lebra el dia mes curt de l'any i el començament de la nova temporada amb els dies mes llargs. Focs, menjar, pastissos, danses i cants tradicionals. Ve gent de fora a Big Stone i son uns dies mogudets amb molta vida social.

El Nadal -rus-, despres de Cap d'Any, el vaig a cel.lebrar a un altre ecovila, Blagadats, a la regio de Yaroslavl', amb la Tonya i la Masha, que imparteixen el seminari de Nadal. Mes danses i cants tradicionals amb la gent del poble -per primer cop participo en ensenyar als russos com es fan les seves danses tradicionals-, on tambe hi fem una mena de Caramelles a la russa pero amb el mateix fons.

Dies molt bonics a Blagadats, on als vespres la Masha treu la гармошка -garmoshca, l'acordio rus- i m'ensenyen a ballar picant amb els talons a terra i a seduir a les femelles, o recollint mocadors amb les dents per mostrar les meves habilitats de matxo alfa.

I aixi torno a SPB, on els carrers patinen molt, les voreres s'han fet estretes i a les teulades hi ha treballadors que tiren gel i neu daltabaix de forma controlada.

Propera estacio, Estonia.

Moltes fotos de tot plegat.

I el mapa.