Trauma post-Alpi o la plana nord europea

Abans d'ahir vaig sortir dels Alps. Si, durant el dia vaig començar a deixar enrere les muntanyes mes altes, per passar entre congostos de parets altes i finalment acabar desembocant a la plana on hi ha situat Viena. I llavors va ser quan em vaig adonar dels llocs preciosos per on havia passat, aquesta magnifica ruta que havia creat travessant els Alps, la grandesa de viatjar entre muntanyes, el seu anar fent. I la gracia afegida d'haver fet aquesta travessa sense haver planejat la ruta i nomes intentant esquivar les carreteres grosses.

La primera sensacio estranya ja la vaig tenir quan m'acostava a les afores de Viena. Els cotxes neguitosos, apretant per darrere per poder avançar. Quines presses! Feia dies que no ho veia. Llavors comencen els monocultius de cereals i girasols. Camps immensos que pugen i baixen les terres ondulades. S'han acabat, doncs, els prats petits i enfilats de darrere cada casa, els petits tractors voltejant l'herba, les rengleres de llenya tallada i ben ordenada i els homes vells apilant l'herba amb la forca.

Les carreteres petites i recurvades i els paisatges, un cop a la plana, els trobes a faltar. A Suissa m'havia de contenir per no parar cada 10 minuts a fer una foto preciosa, i fins i tot m'enfadava de no poder assaborir mes temps tot el que veia. Si... tot aixo s'ha acabat, els revolts, els cims i els cotxes tranquils!

A Viena ni la veig, i vaig directament cap a Bratislava, la capital d'Eslovaquia. I aixi entro al mon aquest que en diem de l'Europa de l'Est, mes deixadot, amb carreteres apedaçades com un puzzle i gent que sembla que estigui enfadada. I quan entres, doncs et xoca una mica. Despres vas veient que no n'hi ha per tant, tot es molt mes barat i la gent nomes sembla que estigui enfadada.

I per acabar de posar nom al trauma post-Alpi, avui he decidit que que cony, que aniria a fer un menu per dinar d'aquests que anuncien per la carretera de 2'75 eurus. Que ja esta be de fer el tirat. I paro a un baretu d'aquests de poble, i em demano un plat que no entenc ben be que es. I au, ja el tens. Un bon fetge! Com m'agrada -de poc! Pero amb el menjar no s'hi juga, i m'ho acabo menjant. Quan acabo amb la batalla, plou a bots i barrals. Espero a que afluixi, i llavors torno a la carretera, sota un plugim... i em comença a venir un atac de cagalera d'aquella forta, que et fa pensar en el plat de dinar. I per adobar-ho, resulta que a les carreteres d'Eslovaquia hi posen oli per que quan plou s'hi facin aquelles sanefes de colors petrolifers a l'aigua. Es clar, jo aixo no ho he vist fins que nosaltres ja estavem a terra, despres de passar una rotonda fent esqui sobre oli de carretera i per terra al voral. M'aixeco, i estic be, cagum, la primera caiguda! I no s'acaba aqui, perque la cagalera continuava apretant, i molt, i he de correr a treure el fetge mentre encara estic amb el xoc de l'aterrissada, llavors es fot a ploure com un boig... i em passa pel cap de tot, i sobretot em cago amb tots els eslovaquians i eslovaquianes, que me'ls imagino de bon mati tirant oli a les carreteres...

Be, passat el trauma, ha sortit el sol. Nosaltres estem be; jo cap rascada, i a la moto del cop se li ha arreglat el comptequilometres que s'havia espatllat a l'ultima caiguda. I he anat a parar a un camping al costat d'un llac, on tothom fot fogueres per aqui i per alla i sembla un concurs de veure qui posa mes alta la musica del cotxe. Es el que dic, que costa una mica d'entendre al principi. Es una altra manera d'anar fent.

Man-Russia en moto!

Aixi que arriba el Juny, i torno a empaquetar la motxilla que encara estava a mig desmontar a sobre el llit de l'habitacio. Aquest cop, pero, no pas sol. Jo i la meva moto. ""Nosaltres". Carrego els trastos sobre la meva petita moto, la YBR125. I es que aquesta es l'espina que tenia mes clavada des de que vaig començar aquesta mena de viatge, la de “com seria viatjar amb la moto”? Ja no valien excuses de “quina por les carreteres russes”, “hi haura esfalt per alla a dalt?”... despres de la toma de tacto fent autoestop, anar en moto nomes podia ser un plaer.

I be, doncs aixo, un plaer. Una aventura, un anar descobrint. Dormir en tenda i fer el menjar amb el fogonet no es nou. Pero tota la resta, si. I no nomes un viatge amb moto, sino els Alps. Suissa, Austria. Aixi que tot plegat, resulta que es bonic.

Vaig marxar de casa sense saber quina carretera agafaria. De fet, imagineu fins a quin punt que, a l'Eix, vaig decidir si tirar cap a Berga o cap a Girona. L'unic que tenia clar es quines no volia agafar, les autopistes -i no per ser catala, que tambe, sino per que la meva moto no passa dels 100km/h. Tambe vaig decidir que volia evitar passar per Alemanya -i no pels E.Colis, que tambe, sino perque ja hi havia passat tot baixant-, doncs vaig decidir tirar direccio al nord d'Italia.

I aqui he anat a parar, al final, passant pel mig dels Alps i creuant, de moment, 8 colls de mes de 2.000 metres d'altitud – que pels moteros, aixo d'anar a fer un coll es una mica semblant a pujar un cim pels excursionistes: pujada dura amb revolts molt tancats, patiment (“ai que peta el motor”), llarg cami per davant i arribada amb abraçades i foto final. I llavors baixar i encarar les paelles, que tampoc es facil. En fi, i que el que semblava ser una ruta aixi a l'atzar, ha acabat sent el paradis de les motos: bars moteros amb cartells “Motards welcome”, desfilades de grups fent-se senyals amb els dits i peus, hotels amb parquing gratuit per a les motos... un bon lloc per anar a espetegar.

O sigui, que en general molt be. Suissa es espectacularment bonic, com tothom diu, tenen rao. A mi m'ha sorpres que conreen vinyes penjades de les muntanyes, que jo no se com carai fan la verema, si amb escales o grampons. A Austria estan segant l'herba aquests dies, i no se si es per que plou o per que toca, l'airegen i l'assequen durant el dia. Fa goig de veure tanta activitat de gent als camps i la importancia de l'herba en aquests paisos.

I jo anar fent. Vaja, nosaltres. Cada dia estimo mes a la meva moto. Tota petitona ella, amb el seu motoret, i vinga carregada com un ruc i a fer colls de 2.500m. Ole. I l'endema mes. I llavors me la miro quan parem a algun prat a dormir al mig de Suissa, i penso, quins collons! M'ha portat fins aqui! On estaves abans de que ens coneguessim? Comhe pogut viure tant temps sense tu?

Si, si, en general, m'agrada.

Les fotos aqui!