Redireccionant!

Fa uns dies recordava el que havia escrit fa temps en aquest blog, el primer escrit que vaig fer. Alla parlava dels Caus, de com m'hi sentia a gust, amb la terra, el lloc i la manera de fer. Des d'alla imaginava com seria el meu viatge, i desitjava que les circumstancies em portessin a llocs tant bonics i tant tranquils com els Caus, llocs on es viu amb la terra i per la terra... M'agrada viure als llocs i endinsar-m'hi per coneixer la gent, la manera de fer, el temps i les verdures que hi poden creixer. Els veins i les paraules que fan servir. Descobrir els petits racons d'aquest lloc. I sembla que tot arriba quan un ho vol. Despres d'un temps de donar-hi voltes, he decidit dedicar mes temps a Russia i a l'ecovillage Big Stone. I a Mongolia ja hi arribare. Al cap i a la fi, com em va dir l'Ivan, Mongolia no es moura de lloc. Tot plegat, pero, no es una tasca facil, doncs els visats no perdonen. Aquesta decisio em porta a fer-me de nou un visat rus i a afrontar tota aquesta peripecia que aixo comporta -i que tots els que viatgem n'acabem parlant. Aixi doncs, ben aviat em mudo a Helsinki (Finlandia) amb la intencio de de fer-me el nou visat i poder tornar a entrar a Russia.

Aqui a Big Stone m'hi he tirat cosa d'un mes i mig. Ara es un poblet ben tranquil; ha arribat el fred -per a mi- i la pluja, i la majoria de veins han marxat cap a les seves respectives ciutats despres d'haver passat un estiu d'allo mes caloros al poble de tota la vida. Ja no ens anem a banyar al riu cada dia, i nomes hi baixem per omplir les garrafes d'aigua que farem servir per rentar els plats. Big Stone m'agrada. I l'estil de vida. I la gent que m'hi acull, per descomptat. La Tonya i l'Ivan son uns amants de la vida rural i tradicional. Aixi doncs, l'electricitat es una cosa existent pero que utilitzem d'allo menys: els treballs els fem a ma. De moment, amb les nostres mans, hem fet una taula molt ben parida, un porta genial i ja soc capac de tallar amb la serra sense que em quedin estelles. I esberlant llenya estic fet un hacha.

A sota de la petita pica que tenim dins de casa hi tenim una galleda. "Vidro" es el que he de dir quan trec la galleda a fora per buidar l'aigua, i aixi evitar que un altre es renti les mans i mulli tot el terra. A sobre hi ha un petit diposit de 4 o 5 litres que serveix per abocar l'aigua a la pica. I al costat, les garrafes que hem omplert al riu. Estic convencut que em rento les mans amb una setena part d'aigua de la que feia servir a casa nostra per rentar-me-les. Deixeu-vos estar de campanyes de conscienciacio per estalviar aigua. Anem a buscar l'aigua al riu.

La familia Kulyasova tambe te uns quants pomers silvestres que sobreviuen a cada hivern. Aquest any, tot i el fort estiu que ha fet, tenim moltes pomes. Es bonic veure com l'Ivan i la Tonya aprofiten tots i cadascun dels recursos que la natura els ofereix. No malgastem ni una sola part de les pomes. Despres de tallar-les, del cor en fem suc -manualment- i de la resta en podem fer melmelada, "compota" o be les assequem per mantenir-les durant l'hivern. Les triadues que sobren del cor que exprimim, les assequem per fer-ne te. I el que pugui arribar a fer-se malbe, es dona de menjar a les gallines. Aixi podeu imaginar quines son les ganes que tenen de que arribin els bolets, que aquest any ja van tard degut a la sequera; i de l'escorca dels troncs que esberlo en farem torxes per celebrar els solsticis tal i com feien tradicionalment; i mengem herbes i liquens, que barregem a la sopa. I es coneixen totes i cadascuna de les propietats de les plantes per guarir-se les malalties. I celebrem les festes de la mel i del pa tot encenent la "pitxca" -un bon forn- i cuinant pa i pastissos per tota la setmana.

Aquestes son algunes de les coses que em fan decidir a quedar-me mes temps aqui. A ells els agrada tenir voluntaris que els ajudin a costruir les cases que tenen a mig fer o a tallar pomes, i a mi m'agrada ser util i aprendre d'una vida una mica mes aprop de la natura que ens envolta. I tinc ganes de veure com pot ser un hivern a Russia, en cases de fusta i vestits amb abrics que pesen mes de 6 quilos.

De fet, temps es el que tinc, i si els visats em deixen, Russia dona molt de si. Aixi que propera estacio: Helsinki and the Visa's Peripecia.

Fotos de Big Stone

On es Big Stone?

Plats i olles.

Quan, ara ja fara mes d'un mes, vaig entrar a Russia per la porta de dalt de tot, vaig comencar a notar quelcom que era definitivament diferent al que vivim -o viviu- a casa nostra, a Catalunya, a Europa. Homes i dones, russes i russos. La relacio que hi ha entre ells. El dia que vaig arribar al primer ecovillage que he estat em va sorprendre enormement -i em va costar d'acceptar la situcio- que l'Olga, l'unica noia que hi havia entre nosaltres, ens servis el dinar un per un a tots els "homes" que estavem assentats a la taula. Llavors no vaig gosar preguntar. Mes endavant, vaig anar veient que aqui a Russia, les persones que tenen penis son Homes, i les que no, Dones. I cadascu te el seu paper. I he de dir que ningu se sent superior o inferior, simplement diferents. Gairebe dos mesos despres d'estar per aquest pais, ara per a mi es totalment normal obrir la porta a una noia, carregar amb la seva motxilla quan anem de cami a casa o obrir les llaunes de llet condensada amb l'obrellaunes. Perque "estic fet tot un home". A vegades em fa gracia pensar que si em comportes aixi a casa nostra, m'enduria mes d'un moc o un "ja puc jo sola!".
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.

I jo de moment continuo aqui en aquest poblet. Russia comenca a fer respecte al seu nom, i en deu dies he passat d'anar sense samarreta a lluir el jersei que amb tant d'amor alguns em van regalar. Comenca a fotre fred, algunes nits glaca i plou dia si dia no. Els pollancres han comencat a canviar el color de les fulles i avui amb el vent ja en queien les primeres. Nomes em vaig a banyar al riu quan acabo de tallar la llenya que preparem per a l'hivern, que per molt que l'olor d'home sigui tant masculina, tanta tanta segur que no es agradable per menjar. Ni tant sols per a l'Anyia. Eccs, quines frases! I de tant en tant anem caminant al poble del costat a comprar llet i derivats o altres productes, a una hora de cami. I aprenc a tallar fustes de manera correcta, a assaborir el menjar que l'hort ens dona i a fer les coses manualment. I rus, aprenc rus!

Be, Ona, el gall fa en rus: Cuccaricu!

Ah, per cert, aqui no tenim incendis -ni n'he sentit a parlar-, pero estic segur que si n'arribes algun, els homes de la casa seriem els ultims en salvar-nos.

Les fotos de l'Ecovillage Big Stone

On es Big Stone?