Itaca vist i no vist!

M'ha costat una mica trobar aquest local de motos al mig de Perm, als Urals russos. Al final, despres de molt preguntar, trobo aquest garaig, truco a la porta i em surt un noi jove. Em mira amb aquesta cara seria que fan els russos quan et parlen per primer cop i llavors veu la meva moto. Se li escampa un somriure d'orella a orella a la cara, em fa entrar, "coffee?" i m'explica que just ahir estaven parlant amb el seu amic motorista de la gent que viatja amb YBR 125, la meva moto. I va i avui arribo jo, amb la Gitaneta. Aixi que li ha fet molta gracia, i jo si li he de fer cas i escriure al blog, no em queda mes remei que escriure sobre ell!

Doncs, senyores i senyors, ja estic a Russia. Altre cop. Si, si, i senyores i senyors, ja he passat per Mongolia. Mongolia! Un any i dos mesos parlant de vaig a Mongolia, vaig a Mongolia, i pam, vist i no vist! Evidentment, aquests dies em sentia que debia un bon escrit al blog sobre la gran, eixuta i salvatge Mongolia, i com mes hi pensava mes complicat se'm feia posar tot aquest pais, canvis de vida i cagarrines en un sol escrit. Molt dificil.

Aixi que Mongolia. La sintesis es 11 dies, dos dels quals a la ciutat barbara d'Ulan Bator que combina dels edificis envidriats d'alt estandard empolsegats pels carrers que queden sense esfaltar, i els 9 dies restants resseguint els caminots de Mongolia pel paisatge llunatic cap a l'oest, direccio a l'Altai rus.

Vaig a ajudar al xavalin a canviar les pastilles de frenu, que resulta que tambe les tenia gastades. Ja deia jo que feia un soroll estrany...

Ahir a la nit vaig arribar a Irkutsk un altre cop, despres de passar uns dies a la illa d'Olkhon, al Baikal. Aquest cop, pero, arribo a les 10 de la nit i quan vaig al lloc amb ordinadors i internet, ja estava tancat. Casum, ara no puc trobar un CouchSurfing per dormir... amb aixo que decideixo fer una passejadeta, a veure si apareix alguna idea. A la primera cantonada passo una terrassa, on hi ha un noi d'uns trenta anys fumant un puret i parlant per telefon, i aixi que passo gemega: "Help?" Jo que me'l miro, i no se si esta parlant amb mi. I em repeteix "Help?". I jo, doncs, si, es clar... Com li havia de dir que necessitava un lloc amb internet, a les 10 de la nit. Em pregunta si tinc laptop, i jo si, pero el WIFI no em funciona, perque... "Dona'm l'ordinador. Soc programador de xarxes electroniques. Aqui a aquest cafe hi ha internet". Bingo. Agafa l'ordinador, tecleja quatre coses, apareix el Google, em paga el cafe i em dona el telefon per si el Couch Surfing no dona resultat. I despres encara te la barra de dir que no enten perque venim a Russia a viatjar, que es tant perillos i tanta gent dolenta! Vaig trobar lloc per dormir.

A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.

Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.

Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.

Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.


De Kazan als Urals.

I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!

Despres de preguntar a aquell home amb la pell recremada del sol i les dents mig desfetes on podia trobar un bon lloc per plantar la tenda, m'he dirigit cap al llac Gran Kuyaix, que es troba a la banda asiatica dels Urals. Ostres, quin bon lloc. Avui es dilluns hi s'hi poden veure totes les restes del cap de setmana: fogueres apagades amb una pila de llenya al costat ben a la vora del llac, l'herba aixafada de les tendes i el tipic raco amb una muntanya de deixalles que els que les deixen no se pas qui pensen que les vindra a buscar. I es aixo el que fan molts russos de la ciutat, muntar un campament en un dels molts llocs preciosos enmig de la gran natura que els envolta.

De Kazan vaig marxar tot cofoi amb la meva roda nova, direccio a l'est, per les meves carreteres secundaries. I de seguida que surto de la ciutat, torno a trobar aquest paisatge que he anat gaudint des de que vaig topar per primer cop amb el riu Volga, un paisatge ondulat governat per camps d'herba o de cereal fins a l'infinit, puntejat per pobles amb les seves mesquites i de tant en tant, un assentament rural (pobles molt grans que fan la funcio de ciutat per aqui al mig, pero sense infraestructures de ciutat i amb pinta de poble). A mi que ja m'agradava el Pla de Bergus alla a sobre Els Caus, aqui hi navego amb aires tranquils.

Ara es temps de segar l'herba, i als camps hi ha molta gent amb forques i dalles que fan piles d'herba, imagino que per assecar-la. A les carreteres hi abunden els camions i remolcs arrebossats d'herba a mes no poder que van deixant traça a la carretera com aquell conte de les molletes de pa.

Com sempre, a mi em fa gracia aquesta part etno-linguisitca (toma paraulota m'acabo de patillar), i ja des de Kazan, capital de la Republica de Tatarski, s'hi podia apreciar aquesta barreja etnica. Cartells bilingues, mesquites i gent mes morena de pell que no l'entenc pas quan parlen entre ells. Aixi doncs, la cambrera d'un cafe una mica atrotinat m'assegurava que ella es 100% tatar mentre em regalava un cartronet amb el dibuix del Kremlin de Kazan per donar-me bona sort a la carretera. No gaire mes al nord pero a un mon dues hores mes enrere -aqui el canvi horari es directament de dues hores!- hi ha la Republica d'Udmurtia, on els udmurts son una gent que parlen una llengua de la branca fino-ungaresa, i em va fer l'efecte que tambe tenen aquell color palid de pell i el ros que es pot veure en paisos com Finlandia i Estonia. I despres em vaig dirigir a la Republica de Bashkiria, amb Ufa com a capital... pero imagino que no cal seguir; un pais molt variat, vaja.

Aprop de Izhevsk em sorpren trobar-me de cop amb aquelles estructures de ferro que fins ara nomes havia vist a les pel.licules: molins de petroli, o com se diguin. Home, jo me'ls imaginava mes grans, pero el fet es que aquesta part occidental dels Urals esta plena de molinets d'aquests que van bombejant, amunt i avall. Em va fer la sensacio que els pobles d'aqui al mig de Russia estan mes cuidadets; potser son les cabres i vaques que tenen al voltant de les cases, que els hi mantenen l'herba tallada a ras, pero crec que al ser una regio rica en petroli fa que els carrers estiguin mes ben asfaltats, les cases mes polides, pintades, recobertes de fusta amb detalls.

Una cosa que em comença a passar sovint ara que estic mes lluny de la capital es que la gent quan sent o em pregunta d'on soc i d'on vinc, els hi fa molta gracia i es volen fer fotos amb mi, em graven en video... i evidentment a mi tambe em fa gracia. Aixi doncs, tot i ser timidot, començo a tenir una bona col.leccio de fotos posant amb Tatars, Bashkiris o noies repijetes amb ulleres de sol de vacances.

I per acabar de sortir dels Urals, em fico per una zona que pel que em diu la gent que vaig trobant pel cami, es una zona bastant peculiar: passo per Karabaix, un poble que la UNESCO va declarar-lo el lloc mes brut i contaminat del mon, i despres em moc per una zona en la que em recomanen no banyar-me al riu, ja que fa uns anys hi va haver un espetec com a Txernobil i ara tenen un riu radioactiu. De peixos verds amb tres ulls no n'he vist cap.

I ara que acabo d'escriure aixo ja em trobo, ara si, a Siberia.Ai, la somniada Siberia...! Ahir vaig tornar a canviar l'hora altre cop (nomes una) i estic emocionat perque m'he trobat amb dos motoristes austriacs que venen de Mongolia que m'han omplert d'informacio i ganes, aixi que avui tambe estic desvetllat. Aqui ja no hi ha carreteres secundaries, i em toca seguir l'autopista marcada al mapa en direccio Omsk, que acaba sent una carretera d'un carril per banda farcida de camions en linia recta pel mig de camps d'herba i cereal. I de tant en tant, algun viatger.

Amb uns ulls diferents

Avui al mati he tingut una passejada pels carrers d'Irkutsk amb sol acabat d'aixecar i aquell airet de nit fresca. Irkutsk es una ciutat mes aviat petitona, que no arriba al milio d'habitants, i aqui a Russia aixo sembla un poble. A mes, te un encant especial, tranquil, agradable, com la gent de per aqui al mig de Siberia. Somrient, amb cases baixes i de fusta al nucli antic, polida i neta com ja acoustuma a ser mes cap aqui a l'est.

Doncs si, Irkutsk, aquesta ciutat en la que ja s'ensuma l'aire del Baikal, a menys de 200km enlla, a tiro de pedra. Irkutsk, aquell punt que fa tant temps que somiava, aquell lloc mes a l'est que m'havia proposat arribar. I resulta que es encantadora.

Els ultims dies de viatge han sigut una cursa contrarrellotge, contraquilometres. No vaig sobrat de dies del visat rus, i si vull tornar a sortir cap a Europa sense problemes bastant importants, no em puc distreure a tornar cap a l'oest. A mig cami de Siberia, a l'altura d'Omsk, decideixo fer via per intentar arribar el mes aviat possible a Irkutsk i gestionar la visa, i aixi guanyar temps per tornar mes amb calma. Amb aixo, que em trobo amb un altre motorista pel cami, en Magnus, un suec de 55 anys que amb la seva BMW de 800cc i 85 cavalls de potencia travessa Russia per anar fins a Mongolia. Ell tambe va sol, i als dos ens va be tirar endavant plegats. Per cert, a davant jo, amb la meva motoreta obrint pas. I es aixi quan m'endinso en aquest mon que encara no havia descobert, el del moto turista. On no es te en compte les ciutats, sino els quilometres correguts, on el que importa es com de lluny pots arribar cada dia i no les coses boniques que pots veure. En el que es valora si t'agrada un pais o no tot creuant-lo per la carretera general fent 600, 800 o 1000km diaris i mirant a banda i banda de la carretera. I el que mes em rebenta es quan em diuen que estic boig perque no vaig preparat, tot fent notar que no tinc kit de reparacio multi-hai-flinker, inlfadors de pneumatics o rodes de recanvi Off-road amb GPS, i em fot gracia veure que alguns d'aquests motards si que van molt ben preparats travessant Russia i dient "Thank you" en un cafe al mig de Siberia. Thank you... Total, que m'apunto a aquest carro per uns dies i m'entristeix haver de travessar volant tot el que m'atrau a quedar-m'hi mes d'una setmana.

Pero a Siberia es pot veure de tot. Contrariament al que pensava, com de costum, aquells boscos tant frondosos i infinits nomes els veig durant uns 200km, i els paisatges son variats, una mica. Entre Omsk i Novasibirsk el paisatge es summament monoton, planuria infinita de prat d'herba i alguns aiguamolls. A partir de Novasibirsk, el paisatge es comenca a ondular i li dona un toc d'alegria, amb alguns boscos de bedolls, sempre presents a Russia, pi roig i fins i tot un avet que deu ser d'aqui perque jo no havia vist mai -soc un bioleg ben documentat!-. Unes aguiles enormes i juganeres acostumen a sobrevolar la caretera, i una em dona una imatge de National Geographic quan em caca una libelula davant de la roda.

I com mes a l'est, menys gent i paisatges mes espectaculars. Llacs, rius enormes. Cotxes que ens avancen tot pitant i algun que ens demana parar per fer-nos fotos plegats. I anar fent quilometres.

I avui tiro cap a la illa de Olhon, a 400 km d'irkutsk, que es troba a un riba del Baikal. Pel que tothom diu, sembla que es un lloc precios, i que deu estar farcit de motxileros amb tendes que fan la volta al mon. Quatre dies alla, mentre espero que estigui llest el visat per a Mongolia, i llavors recollir-lo en aquest petit consulat de Mongolia, on ja nomes la gent de dins, m'ha fet entrar unes ganes boges d'anar d'una vegades per totes a aquest pais tant repetit, nomes al veure'ls ser amables, somrients i senzills.