-Text del 22 de Juny, des de Kazan-
Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.
Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.
D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.
Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.
Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.
I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ecovillage. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ecovillage. Mostrar tots els missatges
dilluns, 25 de juliol del 2011
diumenge, 16 de gener del 2011
Sota minims
Torno a passar uns dies de transit a la ciutat russa que he escollit com a camp base del meu viatget, Sant Petersburg. Torno al mon de l'internet, dels anuncis i les presses amunt i avall despres de voltar un mes per la Russia rural. Aqui no hi trobo lloc per poder tallar llenya, ni печка per encendre i escalfar la casa, aixi que decideixo treure pols al Cargolet. Fa temps que no plasmo les meves sensacions sobre paper, enmig de tot aquest periode tant esvalotat de Nadals -catalans i russos-, seminaris ecovilarencs i caps d'anys. Totes les sensacions que recullo, pero, conflueixen en el mateix punt que fa tant de temps que esperava: la Russia hivernal.
El tren de Crimea a Moscu em transporta de pet de la tardor ucrainiana al gelid hivern rus. A Moscu, per primer cop, se'm congela el bigoti nomes sortir de l'estacio. Literalment. A -11 ºC, se't congelen els bigotis. Els pels es posen de punta, i l'aire que trec pel nas es solidifica instantaniament al voltant de cada pel; i si et toques el bigoti amb els llavis, punxa molt. I als carrers, hi ha neu i gel a punta pala. M'agrada.
Marxo rapidament de Moscu cap a algun lloc encara mes fred, com es ara Vologda. Alla experimento una d'aquelles situacions que al final del viatge fan riure, pero que vols fondre't quan et passen. Abans d'anar cap a l'ecovila Big Stone, he de fer-me el registre -papeleo visatil-, com cada cop que entro a Russia. Com que som uns xulos, amb la familia de Big Stone decidim que aquest cop ho farem a Vologda (ciutat rural!). Aixi doncs, una amiga de la familia m'ajuda a que un amic seu, de Vologda, em faci el registre a casa seva. Coses que tenen el papeleo, quatre hores mes tard del que ens pensavem, acabem de fer els papers amb l'amic de l'amiga dels meus amics, i acabo implicant a la seva filla russa i rossa i la seva iaia de 82 anys. Tot plegat a 20 sota zero. No vegis quina gracia els hi va fer.
Dades practiques de l'hivern a l'ecovila Балшой Каминь: No pugem dels -25ºC els primers 12 dies, i durant tota l'estada no es passa dels -16ºC. El dia que fa mes fred arribem a -33ºC durant el dia. Normalment al voltant de -30. 40-50 cm de neu. El Cubena, el riu, transitable -caminant per sobre. La neu te la textura de la sal fina, ja que fa tant fred que no s'enganxa. A dins de casa hi ha una temperatura d'uns 17ºC al sostre i de 2ºC al terra.
Experimento coses curioses. Per exemple, ara el bigoti es gela en questio de mig minut, i al cap de 4 minuts tambe la barba i tota la roba al voltant de la boca Vegeu la foto! Aprenc que s'han de mantenir els peus, les mans i el cap calents. Pels peus, em deixen unes botes fetes de llana, anomenades algo aixi com “batinquis”. Son com uns mitjons molt tupits, sense sola, que fan la funcio de bota i que a primer cop d'ull semblen una broma pero acabes descobrint que no hi ha res millor per mantenir els peus calents. Una cosa que em sorpren molt es que la neu no mulla. Fa tant fred que mai es humida. I com que a fora tot es net, nomes hi ha neu seca, pots caminar fora i dins de casa amb el mateix calçat sense embrutar el terra.
Continuem anant a buscar aigua al riu cada dia amb el trineu vermell. Han fet un forat en forma de quadrat al que vindria a ser el terra -o sostre- del riu, per trobar l'aigua. Cada dia, pero, hem de tornar a trencar la capa de gel que es forma per sobre de l'aigua amb un punxo de ferro molt pesat, i despres omplir les garrafes. Al segon dia vaig aprendre que es millor destapar les garrafes a dins de casa i anar al riu amb les garrafes i els taps separats, perque si intentes desenroscar el tap un cop a fora, aquest se t'ha congelat a la garrafa i feinada tens a treure'l. I aquestes son petites coses que vas aprenent a tants sota zero.
Pero aqui la vida continua. Abrigats, pero continua. El vei segueix amb el cotxe atrotinat amunt i avall, el gall segueix cantant a dins de casa. Jo continuo tallant llenya al bosc quan no hi ha altra feina a fer, tot i que em diuen que a menys de -20ºC no puc fer servir la motosserra electrica. Els homes que estan montant la linia electrica nova al costat de la casa tambe treballen a -25 fent forats al terra, i es que en aquesta epoca de l'any es quan es mes facil transitar per els camins que porten als petits pobles de Russia. La Tonya em comentava que a alguns pobles perduts de la Russia siberiana, nomes s'hi arriba sobre rodes a l'hivern. I es que la neu dona sentit a Russia.
Seguim fent баня -banyes-, tot i que ara hem de procurar calçar xancletes al sortir a fora, sino els peus molls se'ns quedarien enganxats al terra gelat. Tambe hem d'anar alerta a tocar coses metaliques amb les mans molles, que ens passaria el mateix. I aixi entenc el perque dels panys de les portes recoberts de draps. El fred tambe dona sentit a les coses. I a mi em segueix fent riure veure com et pots estar cinc minuts en pilota picada a 25 sota zero, sense patir el mes minim. Aixo de la banya es meravellos.
Tal i com demanava l'Urbici, vam fer el “prorup”, banyar-nos a l'aigua del forat del riu. La sensacio es forta, com tantes coses de Russia. La historia te una mica de ritual: despullar-se dins de casa, posar-se les botes de llana, l'abric de pell de 4 quilos i el gorro. I cap al riu. Alla et treus la roba, et suques a l'aigua i surts! Mes que mil paraules. Llavors comença el compte enrere. L'aigua que et cau del cos comença a glaçar, et poses les botes, abric i gorro i a correr. Els genolls, que queden al descobert, comencen a gelar-se. I les galtes. Dins a casa ens espera la печка -el forn- ences, que fa una mena de llit a sobre, molt calent, i que acostuma a ser un lloc molt concorregut aquests dies d'hivern. Salvats.
Pel que fa a les celebracions nadalenques, una mica d'explicacio. Russia es un pais majoritariament ortodox, cosa que comporta que les festes religioses es facin amb un parell de setmanes de retard en comparacio a les nostres. Es a dir, el 25 de Desembre no es celebra res -be, a Big Stone vam cagar el Tio... va cagar vins de Crimea, ves per on-, i per ells el nen Jesus va neixer el 7 de Gener. El Cap d'Any es celebra el mateix dia que nosaltres, pero dues hores mes tard! Els nens van a escola fins al 29 de Desembre i per tant, el Nadal es fa el dia 7 de Gener. Cal fer incis tambe en que el Pare Nadal -i el sopar familiar i regals- no venen per Nadal, sino que ho fan per Cap d'Any. Aixi doncs, aquest dia es un dia molt familiar.
Per altra banda, la Tonya i l'Ivan fan el Seminari d'Hivern -al voltant del 23 de Desembre- a l'ecovila, on es cel.lebra el dia mes curt de l'any i el començament de la nova temporada amb els dies mes llargs. Focs, menjar, pastissos, danses i cants tradicionals. Ve gent de fora a Big Stone i son uns dies mogudets amb molta vida social.
El Nadal -rus-, despres de Cap d'Any, el vaig a cel.lebrar a un altre ecovila, Blagadats, a la regio de Yaroslavl', amb la Tonya i la Masha, que imparteixen el seminari de Nadal. Mes danses i cants tradicionals amb la gent del poble -per primer cop participo en ensenyar als russos com es fan les seves danses tradicionals-, on tambe hi fem una mena de Caramelles a la russa pero amb el mateix fons.
Dies molt bonics a Blagadats, on als vespres la Masha treu la гармошка -garmoshca, l'acordio rus- i m'ensenyen a ballar picant amb els talons a terra i a seduir a les femelles, o recollint mocadors amb les dents per mostrar les meves habilitats de matxo alfa.
I aixi torno a SPB, on els carrers patinen molt, les voreres s'han fet estretes i a les teulades hi ha treballadors que tiren gel i neu daltabaix de forma controlada.
Propera estacio, Estonia.
divendres, 5 de novembre del 2010
Как дому.
Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.
Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.
Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.
Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.
Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.
Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.
I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.
I anar esperant el fred…
Les fotos de Big Stone de tardor.
Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.
Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.
Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.
Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.
Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.
I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.
I anar esperant el fred…
Les fotos de Big Stone de tardor.
dimarts, 31 d’agost del 2010
Redireccionant!
Fa uns dies recordava el que havia escrit fa temps en aquest blog, el primer escrit que vaig fer. Alla parlava dels Caus, de com m'hi sentia a gust, amb la terra, el lloc i la manera de fer. Des d'alla imaginava com seria el meu viatge, i desitjava que les circumstancies em portessin a llocs tant bonics i tant tranquils com els Caus, llocs on es viu amb la terra i per la terra... M'agrada viure als llocs i endinsar-m'hi per coneixer la gent, la manera de fer, el temps i les verdures que hi poden creixer. Els veins i les paraules que fan servir. Descobrir els petits racons d'aquest lloc. I sembla que tot arriba quan un ho vol. Despres d'un temps de donar-hi voltes, he decidit dedicar mes temps a Russia i a l'ecovillage Big Stone. I a Mongolia ja hi arribare. Al cap i a la fi, com em va dir l'Ivan, Mongolia no es moura de lloc. Tot plegat, pero, no es una tasca facil, doncs els visats no perdonen. Aquesta decisio em porta a fer-me de nou un visat rus i a afrontar tota aquesta peripecia que aixo comporta -i que tots els que viatgem n'acabem parlant. Aixi doncs, ben aviat em mudo a Helsinki (Finlandia) amb la intencio de de fer-me el nou visat i poder tornar a entrar a Russia.
Aqui a Big Stone m'hi he tirat cosa d'un mes i mig. Ara es un poblet ben tranquil; ha arribat el fred -per a mi- i la pluja, i la majoria de veins han marxat cap a les seves respectives ciutats despres d'haver passat un estiu d'allo mes caloros al poble de tota la vida. Ja no ens anem a banyar al riu cada dia, i nomes hi baixem per omplir les garrafes d'aigua que farem servir per rentar els plats. Big Stone m'agrada. I l'estil de vida. I la gent que m'hi acull, per descomptat. La Tonya i l'Ivan son uns amants de la vida rural i tradicional. Aixi doncs, l'electricitat es una cosa existent pero que utilitzem d'allo menys: els treballs els fem a ma. De moment, amb les nostres mans, hem fet una taula molt ben parida, un porta genial i ja soc capac de tallar amb la serra sense que em quedin estelles. I esberlant llenya estic fet un hacha.
A sota de la petita pica que tenim dins de casa hi tenim una galleda. "Vidro" es el que he de dir quan trec la galleda a fora per buidar l'aigua, i aixi evitar que un altre es renti les mans i mulli tot el terra. A sobre hi ha un petit diposit de 4 o 5 litres que serveix per abocar l'aigua a la pica. I al costat, les garrafes que hem omplert al riu. Estic convencut que em rento les mans amb una setena part d'aigua de la que feia servir a casa nostra per rentar-me-les. Deixeu-vos estar de campanyes de conscienciacio per estalviar aigua. Anem a buscar l'aigua al riu.
La familia Kulyasova tambe te uns quants pomers silvestres que sobreviuen a cada hivern. Aquest any, tot i el fort estiu que ha fet, tenim moltes pomes. Es bonic veure com l'Ivan i la Tonya aprofiten tots i cadascun dels recursos que la natura els ofereix. No malgastem ni una sola part de les pomes. Despres de tallar-les, del cor en fem suc -manualment- i de la resta en podem fer melmelada, "compota" o be les assequem per mantenir-les durant l'hivern. Les triadues que sobren del cor que exprimim, les assequem per fer-ne te. I el que pugui arribar a fer-se malbe, es dona de menjar a les gallines.
Aixi podeu imaginar quines son les ganes que tenen de que arribin els bolets, que aquest any ja van tard degut a la sequera; i de l'escorca dels troncs que esberlo en farem torxes per celebrar els solsticis tal i com feien tradicionalment; i mengem herbes i liquens, que barregem a la sopa. I es coneixen totes i cadascuna de les propietats de les plantes per guarir-se les malalties. I celebrem les festes de la mel i del pa tot encenent la "pitxca" -un bon forn- i cuinant pa i pastissos per tota la setmana.Aquestes son algunes de les coses que em fan decidir a quedar-me mes temps aqui. A ells els agrada tenir voluntaris que els ajudin a costruir les cases que tenen a mig fer o a tallar pomes, i a mi m'agrada ser util i aprendre d'una vida una mica mes aprop de la natura que ens envolta. I tinc ganes de veure com pot ser un hivern a Russia, en cases de fusta i vestits amb abrics que pesen mes de 6 quilos.
De fet, temps es el que tinc, i si els visats em deixen, Russia dona molt de si. Aixi que propera estacio: Helsinki and the Visa's Peripecia.
Fotos de Big Stone
On es Big Stone?
dilluns, 23 d’agost del 2010
Plats i olles.
Quan, ara ja fara mes d'un mes, vaig entrar a Russia per la porta de dalt de tot, vaig comencar a notar quelcom que era definitivament diferent al que vivim -o viviu- a casa nostra, a Catalunya, a Europa. Homes i dones, russes i russos. La relacio que hi ha entre ells. El dia que vaig arribar al primer ecovillage que he estat em va sorprendre enormement -i em va costar d'acceptar la situcio- que l'Olga, l'unica noia que hi havia entre nosaltres, ens servis el dinar un per un a tots els "homes" que estavem assentats a la taula. Llavors no vaig gosar preguntar. Mes endavant, vaig anar veient que aqui a Russia, les persones que tenen penis son Homes, i les que no, Dones. I cadascu te el seu paper. I he de dir que ningu se sent superior o inferior, simplement diferents. Gairebe dos mesos despres d'estar per aquest pais, ara per a mi es totalment normal obrir la porta a una noia, carregar amb la seva motxilla quan anem de cami a casa o obrir les llaunes de llet condensada amb l'obrellaunes. Perque "estic fet tot un home". A vegades em fa gracia pensar que si em comportes aixi a casa nostra, m'enduria mes d'un moc o un "ja puc jo sola!".
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.
Les fotos de l'Ecovillage Big Stone
On es Big Stone?
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.
I jo de moment continuo aqui en aquest poblet. Russia comenca a fer respecte al seu nom, i en deu dies he passat d'anar sense samarreta a lluir el jersei que amb tant d'amor alguns em van regalar. Comenca a fotre fred, algunes nits glaca i plou dia si dia no. Els pollancres han comencat a canviar el color de les fulles i avui amb el vent ja en queien les primeres. Nomes em vaig a banyar al riu quan acabo de tallar la llenya que preparem per a l'hivern, que per molt que l'olor d'home sigui tant masculina, tanta tanta segur que no es agradable per menjar. Ni tant sols per a l'Anyia. Eccs, quines frases! I de tant en tant anem caminant al poble del costat a comprar llet i derivats o altres productes, a una hora de cami. I aprenc a tallar fustes de manera correcta, a assaborir el menjar que l'hort ens dona i a fer les coses manualment. I rus, aprenc rus!
Be, Ona, el gall fa en rus: Cuccaricu!
Ah, per cert, aqui no tenim incendis -ni n'he sentit a parlar-, pero estic segur que si n'arribes algun, els homes de la casa seriem els ultims en salvar-nos.Les fotos de l'Ecovillage Big Stone
On es Big Stone?
dimarts, 27 de juliol del 2010
A la russa.
Al cap i a la fi, Russia i casa nostra s'assemblen en moltes coses.
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?
I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia
On es l'ecovillage Big Stone?
I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?
I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia
On es l'ecovillage Big Stone?
I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...
dijous, 8 de juliol del 2010
Benvinguts a Russia!
On son Murmansk i Grishino?
Les primeres fotos de Russia.
Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!
Nil-Нил
Les primeres fotos de Russia.
Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!
Nil-Нил
Subscriure's a:
Missatges (Atom)