Крым fora d'hores.

Ahir va fer un dia espeterrant. D'aquells que dius “Oh, que maco!”. El cel ben blau, sol de Desembre, una empolsinada de neu i els paisatges que ofereix l'interior de la peninsula de Krim. Muntanyes i penyasegats. Camps de conreu. Congostos. Poblets petits de cases baixes i senzilles. Вахчисарай –Bakhtxisarai- es el poble mes gran i tambe la capital de la poblacio Tatar. Aqui ja hi trobes algunes avingudes sovietiques amb les seves estatues i edificis tant poc originals -que em fan enfadar una mica en aquests paisatges tant bonics-, pero es conserva una part antiga, amb cases petites, que s'enfila turo amunt fent carrerons estrets i escales recargolades. Per fer-ho mes guai, em deixen una bicicleta de muntanya amb suspensions a davant, i gaudeixo com un nen petit mentre passejo pels camins del poble, i tot descansant al final d'un carrero sense sortida, sento com canten des de la mesquita. Era diumenge, que a mi m'es igual, pero sempre fa mes sensacio de festa.

Esta ben clar que a Крым, Crimea, no hi he vingut a la millor epoca de l'any. El fred m'ha seguit en el meu cami cap al sud, a fora estem a alguns graus negatius i a dins de l'habitacio fa una mica de fred. Tambe hem tingut alguns dies de pluja i vent. Tot plegat, no es el millor per admirar aquesta peninsula tant heterogenia. Pero si per fer-se'n una idea i decidir que s'hi ha de tornar.

El primer lloc a on vaig a parar es a Судак -Sudak-, un poble a l'est de Crimea a on m'allotja una parella de bielorussos que s'han enamorat del Mar Negre i s'han quedat aqui. La cosa ja pinta be des del principi. Em venen a buscar a l'estacio amb la seva filla, l'Aliska, que te un any i tres mesos i es molt graciosa. Abans d'anar a casa a deixar les coses, anem a fer un tast de vins de Crimea, que es el que toca ara a l'hivern. Es molt comu beure vi dolç, que te una retirada al moscatell i que tambe puja rapidament al cap. Alla, tot fent vins, em posen al dia. Resulta que son un bon parell de hippis que viuen en un tipi, mig any a les costes de Meganom i mig any amagats en algun raco de les muntanyes. Viuen de fer collarets, tatuatges, trenetes i rastes durant l'epoca d'estiu a la platja, i durant l'hivern, doncs tasten vins, que es el que toca. Em comenten que aquest es el modus vivendi de la gent de Crimea: treballar sense parar a l'estiu, que tot es rebenta de turistes russos, ucrainians i lativians, i descansar o fer obres a la casa a l'hivern. Com que de casa ells no en tenen, descansen o preparen les trenes. I mes endavant, voltant per Crimea, veig que si, que tota la gent esta en stand by en aquesta epoca de l'any.

M'estic uns bons dies a Судак. Encara no feia gaire fred, i fins i tot fem un xapusso al mar, mes que res per dir que m'he banyat. La ciutat te unes muralles que s'enfilen a l'est, per sobre d'uns turons que rodegen la ciutat. Per fi torno a veure alguna muntanya -des de Noruega que no en veia cap!- i grimpo per alguna de les parets de pedra que hi ha vora la ciutat. Trobo les primeres vies d'escalada... tot fa bona pinta. Pero no en aquesta epoca.

El poble te un aspecte de diumenge a la tarda: tot tancat i barrat. Passejos enllosats i parcs d'atraccions plens de discoteques, cafes-restaurants i internets cafes, pero amb la persiana abaixada. Els carrers que durant l'estiu no s'hi pot ni caminar de la gent que hi ha, ara semblen una pista de ball. Encara queden els autoctons, que no volten per aquests carrers comercials, i donen vida a la part activa del poble.

L'Оля, la mare, em porta a Meganom, alla on planten el tipi a l'estiu. Meganom es un cap de terra mar endins que gaudeix del privilegi de no tenir cap edificacio. I per tant es molt bonic. El paisatge em recorda molt al de Cabo de Gata: turons semidesertics -sense arbres i amb vegetacio baixa- formats per l'erosio de l'aigua. Meganom es famos a Crimea per ser el lloc hippi per excel.lencia. Cada estiu s'omple de gent que es passeja en pilotes -cosa que no havia vist fins ara fora d'Espanya..!- que hi planta la seva tenda i hi passa les seves dues setmanes -o 6 mesos- d'estiu. Banyar-se, fer focs per cuinar, anar a buscar aigua a la font, pendre el sol... vacances, vaja. Ara al desembre encara m'hi trobo alguns resistents que desafien la fresca.

A les afores de Судак em sorpren un detall. Els terrenys semidesertics de vora la carretera estan plens de petites casetes (veure foto), algunes mig destruides. Son unes edificacions de 4 metres quadrats: quatre parets, teulada, una porta i una finestra, i que aperentment semblen deshabitades. Pregutno a l'Оля, i sento per primer cop la paraula Tatar. Cases de Tatars. Mig amb les explicacions en rus de l'Оля i mig amb la guia d'Ukraina, acabo descobrint una mica mes d'historia de Crimea.

Resulta que els Tatars son els habitants originaris de Crimea. Son una poblacio-nacio musulmana, que tenen la pell mes fosca que els russos, com nosaltres, vaja. Parlen la seva propia llengua, el tatar, que es semblant al turc i tenen la seva propia cultura i plats tradicionals. Pero, hi ha un pero. Resulta que han sigut molt matxacats al llarg de la historia pels russos i sovietics. Fa cosa d'uns 200 anys, una tzarina russa ja va començar a destruir els seus monuments, i a l'epoca sovietica, tota la poblacio tatar va ser deportada d'un dia per l'altre (literalment) cap a Uzbequistan -majoritariament-, camps de concentracio siberians o simplement assessinats, perque Stalin els va acusar de col.laboracio amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

Fa cosa de 10 anys que se'ls hi ha concedit la peticio que tant de temps han demanat: poder tornar a la seva terra natal. Alguns, doncs, han tornat -la guia diu que ara son un 12% de la poblacio de Crimea-, pero no han trobat res del que tenien abans. Durant un temps, hi havia una mena de buit a la legislacio que va fer que els tatars poguessin adquirir un tros de terreny si tenien una petita caseta en algun lloc durant 5 anys, i es per aquest motiu que els camps de la vora de Судак estan plens de construccions que es van fer en una nit, per evitar que els locals (ukrainians-russos) els hi destrueixin a mig fer. La legislacio es va afanyar a corregir aquest buit, i vet aqui el perque d'aquest mar de casetes buides.

Amb la Irene, una viatgera catalana que tambe diu que va a Mongolia, ens trobem a Судак per començar a recorrer la costa de Crimea cap a l'oest, direccio Sevastopol. Mig autoestop mig autobusos, ens plantem a Алушта -Alushta-. Aqui el paisatge canvia i podem entreveure entre els nuvols muntanyes mes escarpades i boscos mes verds. Tambe canvia la tranquilitat de les cases petites de Судак, doncs la costa de l'oest esta molt mes edificada i es mes famosa per els seus pobles d'estiueig, que ara mateix son fantasmes.

A Алушта ens donen una lliço d'hospitalitat. Uns dies abans contactem amb una noia del Couch Surfing, que ens diu que esta a Mexic, pero ens dona el telefon de la seva mare, que viu a Алушта. Arribem alla a la tarda-vespre, i en veure que plantar la tenda sera mes dificil del que ens pensavem, decidim trucar a la mare -que nomes parla rus-, a veure que passa. Que passa. Doncs que la dona, despres d'entendre qui carai erem, ens ve a buscar, ens porta a casa -que esta en obres-, ens cuina, ens renya per no haver-la avisat amb temps per cuinar un bon menjar, ens demana perdo per les obres i ens ofereix el seu llit per dormir. Ella dormira a la cuina, on ara hi te un altre llit. Tot plegat em fa sentir una mica malament, tanta hospitalitat, ja que la meva manera de pensar d' “a veure que passa” fa que la dona que no ens coneix de res ens acabi oferint tot el que te a la nevera i la seva tarda enfeinada, a mes d'oferir-se per canviar els seus plans de l'endema si decidiem quedar-nos mes dies. Hospitalitat sovietica vs l'anar fent a la catalana.

Alguns pobles de la costa oest de Crimea pinten bonicons, pero ens plou i ens fa un temporal de vent... i decidim refugiar-nos al que podriem anomenar el sumum del Couch Surfing: una parella que te una mena de bungalows de turisme rural i que s'han apuntat al Couch Surfing, i per tant ens deixen les seves instal.lacions ara que no tenen gent. Viuen a Ваштановка -Bashtanovka-, a l'interior de Crimea, en un petit poblet aprop de Bakhtxisar envoltat de paisatges fantastics. I compartim bons moments. Tambe fan excursions guiades per Crimea en bicicleta de muntanya -amb suspensions al davant-, i em deixen una d'aquestes bicicletes. Tot plegat, genial -i una mica paradoxal...-.

I aixi acabo de passar els ultims dies super guais -embrutant la bici de fang i neu a mes no poder, com un nen!- de Crimea, gaudint de paisatges nevats i escarpats.

Per acabar, una anecdota molt sovietica: Un intent de soborn amb totes les de la llei! Agafo el tren des de Crimea a Moscu. Nomes 25 hores. Se m'assenta al davant un noi que ja fa olor de cervesa, i en porta tres mes en una bossa. Me n'ofereix i li dic que no, tot mirant l'enganxina que te sobre el cap d'una ampolla de vi tatxada amb el simbol de “prohibit”. Me'n torna a oferir, no gracies. Es beu les tres cerveses ell sol. Al cap de dues hores, el tren para, ell baixa del tren i torna amb dues cerveses mes. Vinga, va, ara no li fare el lleig, i a mes, tothom beu al tren. Obre les dues cerveses i les posa sobre la taula. Faig un glop.

Amb aquestes que passen dos policies. Saluden a un noi, i un d'ells ens mira. Ens diu algo en rus i el xaval del meu davant agafa la birra i se l'amaga a l'esquena, davant del jeto del policia. A mi em mira i em diu: Documenti! Veu que soc guiri, somriu maliciosament, i em diu que el segueixi. Em porta a la cuineta que tenen les assafates del tren, li diu a la assafata que surti i m'hi fa entrar. Em treu un llibret amb la bandera d'Ukraina i me l'obre per qualsevol pagina. Alla hi ha les lleis, que jo no entenc, i em vol fer entendre que esta prohibit beure al tren. Jo penso que nomes fa servir aquest llibre per acollonir a la gent. Comença a treure formularis i em senyala alla on diu “suma de grivnes”, es a dir diners que em costara la multa. Tot aixo amb el somriure malicios. Jo maleeixo haver dit que si al cique cop que m'ofereixen la cervesa, pero entreveig que el paio no te pas ganes d'omplir el formulari. Aguanto una mica la conversa, evitant dir “quan vols que et doni perque no omplis els formularis?”, fins que arriba l'altre policia i tots dos van mig rient, com enfotent-se de mi i remirant el meu passaport, i al final, posa els documents sense omplir dins la carpeta i em diu clarament: “money, money!”. Trec el meu moneder i els hi ensenyo. Em queden 9 grivnes, 90 centims d'euro per sobornar-lo. Em fa gracia donar-los-hi per poder explicar que he sobornat a un poli, pero es foten a riure i em diuen que em quedi la xatarra i que no deixi la cervesa sobre la taula, que l'amagui una mica si vull beure. I tot plegat es queda aqui. Aixo es Ukraina.

Fotos d'Ukraina

On es Crimea?

Primeres impressions d'Ucraina.

Ucraïna et dona la benvinguda oferint-te creuar la frontera sense necessitat de paperassa: amb el passaport n'hi ha prou pels ciutadans d'estats europeus. Aquest es bon motiu per dirigir-se a aquest pais. Al llarg del viatge, tambe he conegut alguns ucrainesos voltant pel mon, que m'han transmes molt bones sensacions i que sempre m'han ofert casa seva en el cas de que algun dia passes per alla aprop. Un altre motiu. Ucraina tambe es un lloc molt “estimat” pels russos, sobretot per anar a estiuejar al Mar Negre o a la peninsula de Krimea. Aixi que me n'havien parlat molt i molt be. Un motiu mes per agafar ganes d'anar a aquest pais una mica desconegut en el context europeu i que jo no tenia ni idea de quina cara feia, i ganes de veure aquest altre mar, que pel que he entes ve a ser semblant al Mediterrani, i on les temperatures s'assemblen molt a casa nostra. I doncs aqui estic, a mig cami entre Odessa i Krimea, mig estirat a dins la tenda d'una plaça amb el nou ordinador que fa joc amb la mida de la tenda, i amb les primeres sensacions d'Ucraina a la butxaca.

Arribo a Kiev, la capital del pais, amb una poblacio oficial de 3 milions de persones i una de real de 6 milions. Ja no fa tant fred com a Moscu i he de guardar el forro a la motxilla, cosa que m'emprenya perque em pesa mes. Les primeres impressions em recorden a una Russia modernitzada: cotxes mes moderns, gent vestida a l'estil europeu que domina l'angles mes que a casa nostra. Per altra banda, l'empremta de l'epoca sovietica es a tot arreu: els tipics blocs d'edificis rectangulars, monuments de Lenin i estrelles socialistes de mides siberianes, i els tipics “quioscos” que venen de tot a les voreres de la ciutat. Em sorprenen petits detalls, com que els cotxes piten amb molta facilitat, cosa que rarament passa a Russia, i al carrer veig paradetes que venen embotit de porc com el de casa: bulls negres, botifarres i cansalada crua. Feia molt temps que no veia aixo.

La meva percepcio de la modernitat d'Ucraina s'acaba de recol.locar quan em trobo amb la parella que m'ha d'allotjar. En Liosha i la Sasha, un parell de “rastafarais” que estan molt posats en el mon dels iogues, rastes, festes psicodeliques i “m'encanta la India”. La Sasha tambe es una cuinera genial i quan arribo em prepara el “kvorsh”, el plat nacional uncraines. Alguns vespres amb amics seus, i tot comentant la jugada surt el tema de “la Julia es lesbiana”. Ah, be; aqui no es tabu ni has d'estar completament malalt per ser homosexual.

I llavors reconsidero i em dic a mi mateix que estava totalment equivocat en pensar que Ucraina era com Russia. Res a pelar.

Tot i aixi, pel que em venen a fer entendre els meus conductors de cami al sud i els amics de Kiev, Ucraina i Russia tenen una relacio d'amor-odi. Per una banda, em sorpren que la majoria de gent parla rus, i no ucrainia entre ells. A la familia que m'allotja, tant sols el germa d'en Liosha parla ucrainia amb la seva novia, doncs ella es de L'viv, a l'oest, i alla la majoria de gent parla en la llengua del pais. Pero pel que sembla, a Kiev no. I la resta de la familia parla en rus. I a mi em va com a anell al dit, doncs continuo practicant...

Una parella que em va agafar fent dit, em va començar a explicar que Ucraina es encara molt dependent, tant economica com politicament de Moscu, cosa que va fer que l'home, que era molt nacionalista, acabes enfurismant-se amb ell mateix tot parlant del tema. I la professora d'angles de l'Alex, el noi que m'ha allotjat a Mikolaiv, em va posar al dia de les barbaritats que es van fer a l'epoca sovietica a Ucraina, doncs es veu que va ser una regio especialment castigada. Krimea tambe ha sigut escenari de guerres entre russos i ucrainians, doncs es una regio estrategica -i molt bonica-. Encara ara, alguns russos la consideren com a part del seu pais.

I pel que sembla, Ucraina tambe ha sigut castigada per altres bandes, per Polonia, pels alemanys... i em comentaven que es una nacio que sempre ha estat lluitant per tenir la seva independencia, el seu propi pais, i ara que la te, ha de lluitar per tornar a ser una nacio, i no una part de Russia que s'ha desenganxat pero que segueix el seu rastre amb el cap cot.

I que com a norma bastant general, els ucrainians acostumen a tenir tirria en mes o menys mesura als russos, i tenen les seves paraules com nosaltres tenim pels “gavatxus”. I aixi, el noi que avui m'ha portat fins a Kherson i que m'ha fet una rapida visita turistica a la ciutat des de dins del cotxe, ha grunyit quan hem passat per davant de l'estatua de Lenin.

En fi, que com sempre, vaig trencant-me les idees previes que tenia del pais abans de conèixer-l amb nomes amb aquestes primeres impressions... i procurar no parlar massa dels russos.

On es Kiev, Mikolaiv, Kherson i Krim?

Fotos d'Ukraina

De cami a Ucraina.

Els quinze dies sol a la casa del poble de Shilikovo i el meu visat em motiven a emprendre de nou el cami. Aquest cop cap al sud, en direccio a Ucraina i amb l'objectiu basic de coneixer el Mar Negre i la pinturesca peninsula de Krimea. Abans de marxar, pero, tot llegint la Lonely Planet m'animo a visitar algunes de les ciutats que hi ha de cami a Ucraina, cosa que va com anell al dit si continuo viatjant amb autoestop: trajectes curts -com el dia- i fent nits a les ciutats russes, on el Couch Surfing funciona de meravella i gaudeixo de llocs comfortables, visites guiades i molt bona gent.

Abans de tot, dir que els quinze dies sol a casa han sigut molt bonics i agradables: la convivencia amb un gat es facil i es sap fer entendre be; descobreixo que si a l'hora de fer lipioshques s'hi posa massa soda, el pa agafa un gust amarg que el fa incomestible; m'arrebosso per primer cop a la neu en pilotes tot fent una banya i si a tot aixo hi sumem que podia tenir acces a internet cada dia i que el Fredi i la Pili es van comprar un bonus de 400 minuts per parlar per l'Skype, no estava ni aborrit ni em sentia sol.

Pero el fet es que decideixo agafar altre cop la motxilla i fer dit cap al sud. De la regio de Vologda a Ucraina hi queden unes ciutats que les guies les engloben dins del nom de l'Anell d'Or. Aquestes ciutats tenen una certa importancia historica, en molts casos degut als assentaments que alguns Tzars van fer-hi abans de que es declares Moscu com a capital de les Russies, i que per tant s'hi pot visitar algunes -o moltes- esglesies i monuments tot bonicois, aixi com tambe els seus Kremlins.

L'autoestop continua funcionant, pero a curtes distancies per no temptar una nit a la intemperie: 150 o 200km cada dia son suficients per visitar Vologda -ciutat molt rural i autentica russa, amb molt aire sovietic encara-, Yaroslavl', una ciutat gran que aquest any fa 1000 anys que va ser fundada, i que per tant es celebra arreu; Rostov, un poblet amb un Kremlin bonic a la vora d'un bon llac, i finalment arribar a Moscu, la gran capital. Fer dit em continua soprenent, doncs em vaig trobant competencia al llarg del cami: alguns cops hem arribat a ser tres persones al llarg d'un carrer aixecant el brac, i un altre cop una noia amb la cabellera rossa se'm va posar nomes a 5 metres de mi, fent autoestop. Es clar, contra aixo no hi ha res a fer: a ella la recullen en 3 minuts i jo faig nit en aquesta ciutat perque ningu em recull. Tambe veig una avia que aixeca el brac demanant que pari algun cotxe a l'altre banda de la vorera, pero em fa mandra treure la camera i no li faig cap foto.

Durant aquests dies tambe em familiaritzo amb tot tipus de transport public de les ciutats i m'adono que com mes lluny de Moscu, mes d'estar per a casa es aquest tipus de transport. A vologda, per exemple, els autobusos son de tots colors i mides, diferents tipus d'autobusos per tot arreu, no hi ha un model per a la ciutat. A vegades tinc la sensacio que els arrepleguen un a un de diferents ciutats que ja no els volen, i el fet de veure el cartell de "sortida d'emergencia" en alemany em confirma aquesta hipotesi. Tambe aprenc a fer servir els marshutkes, unes furgonetes mes o menys habilitades que funcionen mig com a autobus mig com a taxi. Aquestes furgonetes tenen un recorregut establert, pero son especials perque poden parar a tot arreu, alla on tu els hi demanis. Tambe es curios que es paga directament al conductor -que va buscant el canvi mentre avanca els altres cotxes...!- i em sorpren que la gent que va darrere la furgoneta passi els diners als altres passatgers del davant perque els hi faci arribar al conductor. Sempre penso que a Barcelona el conductor no veuria ni un duro.

Per primer cop em comenco a fixar en aquestes esglesies ortodoxes que tenen les teulades en forma de ceba, de colors daurats, verds o lluents. Normalment s'agrupen al voltant o dins del Kremlin, que es la part mes antiga de la ciutat que acostuma a estar enmurallada. La Luba em va portar a visitar una esglesia per dins, a Yaroslavl', i m'adono que no tenen altar ni bancs. La gent es queda dreta per alla al mig de l'esglesia durant la missa, mentre algu mig amagat entre els pilars recita alguna cosa en rus antic.

A mesura que vaig baixant cap al sud, el fred comenca a apretar de debo. Aixi que arribo a Moscu que ja estem sota zero tot el dia. Al voltant de cinc sota zero. Abans d'arribar a la capital, la gent dels pobles pels que he anat passant m'avisen de dues coses: que Moscu no es Russia i que es mooolt perillos. Afortunadament no m'ha passat res dolent a Moscu, pero si que m'adono que la capital no te res a veure amb la resta del pais, es un mon apart. Evidentment, el grau de "modernisme" -es a dir, voreres ben asfaltades, senyalitzacio ben posada, gent mudada i fashion- es molt mes elevat, i aqui la banya i els blinis -plat nacional- han sigut substituits pel metro i el Macdonalds. Tinc la sensacio que la resta de Russia es com el traster d'una casa per la gent de Moscu, sense importancia i com una part secundaria del pais.

Hi ha neu a Moscu i gent que treu el gel de les voreres, pero aquesta ciutat no s'atura. Els embussos son diaris i descomunals. El metro es molt bonic, marbre i llums de candelabre. I en general, tot es gegant. Quan arribo vaig a parar a un lloc amb estatues sovietiques immenses, que em fan pensar que estic al centre. Els cambrers del bar on ho pregunto riuen una mica quan em senyalen les afores de la ciutat al mapa de la Lonely, i jo no em vull ni imaginar que hi pot haver al centre de Moscu. La Placa Roja tambe es molt gran, pero hi estan instal.lant una pista de patinatge al bell mig, i com que fa molt fred, amb la Jenya decidim tornar per dins del centre comercial mes antic -i car- de Moscu. Per coses gegants, tambe vaig a parar a una mena de comunitat hippi que viu al 24e pis d'un immens bloc de pisos, i per primer cop m'enfilo tant amunt sense cordes.

I des de Moscu agafo un tren que em treu d'aquesta gran urbe i del seu pais que no se'l sent seu fins a Kiev, la capital d'Ukraina. De moment poques coses us puc dir. Hi ha molts mes cotxes nous i com els que volten per Manresa, els Sputnik son mes dificils de veure. Tambe s'hi veuen bastants blocs sovietics amb insignies i tot, pero a diferencia de Russia, les parets i baranes estan plenes de papers enganxats anunciant quelcom. Ah, i aqui els cotxes piten a totes hores.

On es Vologda, Yaroslavl', Rostov i Moscu?

Les fotos del cami.

Как дому.

Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.

Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.

Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.

Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.

Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.

Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.

I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.

I anar esperant el fred…

Les fotos de Big Stone de tardor.

Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos

El circ d'Estocolm.

S'acaba la meva estada a Estocolm, una estada marcada pel món del circ i la seva gent. Per l'Arnau i el seu petit gran món del circ. Per a molts de nosaltres, ens és difícil imaginar, senzillament, que hi hagi gent que es dediqui a estudiar circ. Algunes de les persones que, en el meu camí cap a Estocolm, els hi deia que anava a veure un amic que estudiava circ, em miraven amb cara de que els hi estava prenent el pèl. Encara és més difícil comprendre la realitat: no només estudien circ, sinó que és una manera de veure la vida, un modus vivendi, el que els empeny a llevar-se cada dia per perfeccionar la posició d'aquell dit petit del peu que queda arronsat quan és l'hora d'arribar a terra després del salt. I és el què els uneix i fa que tota una colla de francesos, algun suís, algun noruec i algun catalanet es traslladin a viure en una ciutat freda i cara com vindria a ser Estocolm.

M'he allotjat al pis que està a les afores d'Estocolm, a tres quarts d'hora en metro, per ser exactes, del centre d'Estocolm. Entre això i les meves super ganes de visitar els llocs turístics de la ciutat, podríem dir que la meva visita a Estocolm ha estat suficient. Suficient per dir que és una ciutat prou bonica, amb catedrals amb la teulada verd-blavosa i molt molt alta i punxeguda. Que té carrers encara prou bonics, estrets i empedrats, i que hi ha aigua per tot arreu, ja que tot plegat són illes i entrants de mar, i a vegades quan no tenia mapa no sabia cap on quedava el mar i cap on la terra. Però parlant d'això, a dins del metro sempre hi ha una rosa dels vents que indica el nord. És curiós veure això a sota terra. Hi ha parcs molt ben parits i ben grans, que fins i tot m'atreviria a dir que no són parcs, sinó parts de boscos que s'han mantingut sense edificar. De tant en tant he pensat en els llibres de l'Stieg Larson i m'ha fet gràcia recordar alguns noms. Per dir "gràcies" es diu tack, que sona igual que en noruec, però s'escriu diferent. I que les afores d'Estocolm és multiracial i hi ha llacs bonics per anar a passejar o pescar.
Jo per aquí he conviscut amb un grup de francesos, entre els quals hi volta el nostre estimat amic de Manresa. De suec poc, però he refrescat quarte paraules que ens va ensenyar el Quinto a l'institut. La meitat d'ells parlen castellà, i l'altre meitat s'han de comunicar amb mi en anglès, cosa que provoca converses quatrilingües -català, castellà, francès i anglès. L'Arnau i cinc d'aquests francesos formen un col.lectiu de balansuà. Entrenen els cinc dies de la setmana a consiciència les disciplines que tenen en comú i per separat. Fa goig veure com s'impliquen en el que estudien. Les converses després de classe sobre com col.locar les mans o hores extres d'entrenament els diumenges a la tarda.
I l'Arnau, per aquells que el coneixem, el de sempre. El que pessiga la tita al noi que està fent la vertical, el que ensenya als francesos a dir "Pim, pam, toma Lacasitos!" o el que ha fet famosa la cançó del Waka-waka a les festes que fan de tant en tant. També fa riure veure com parla francès com un gavatxu i com ja domina l'anglès per parlar de verticals. Pel que fa a la llengua del país, de moment es fa el suec.

I jo divendres marxo cap a Finlàndia altre cop, a veure si enllestim el visat rus!


On és Estocolm? Veure el mapa!

Veure les fotos del circ! -i algunes d'Estocolm.

La Regió Autònoma d´Äland.

Em trobo a Estocolm, a casa de l'Arnau Serra i gaudeixo d'accés il.limitat i gratuït a internet amb un ordinador que té accents altre cop, i fins i tot puc escriure la c trencada -ç!. Avui al matí l'Arnau ha anat a classe de ball i jo he dedicat el meu temps a eixugar i rentar tot el meu equipatge, cosa que era totalment necessària després de tres dies plujosos a la Regió Autònoma d'Äland -i més dies sense accés a rentadores ni dutxes. A més a més, tenint un ordinador d'aquestes característiques no puc desaprofitar l'ocasió d'escriure les poques coses que he après d'aquesta regió autònoma, que com el seu nom indica, mereix un escrit independent de la resta. Tot sigui dit, però, això d'escriure amb teclats sense accents també tenia el seu què, no m´havia de preocupar per si me'n deixava algun..., sí això és una excusa per si em passa en aquest text.

Bé, la Regió Autònoma d'Äland -en realitat la primera "A" porta una sola rodoneta a sobre, però aquest teclat català no té aquesta lletra- és un territori que gaudeix d'una mena d'independència de l'estat al que pertany que crec que és d'interès comú a tots aquests que ens movem en l'àmbit de Catalunya i de les nacions sense estat. Només per començar (ÇÇ!!), quan fas autoestop a les carreteres d'Äland sembla que hagis tornat a marxar de la Unió Europea. Les matrícules dels cotxes d'Äland no tenen la famosa etiqueta blava amb el cercle d'estrelletes i les inicials de l'estat, sinó que només hi posa "Äland", la seva bandera -diferent a la de l'estat, és clar-, tres números i tres lletres. Per tant, és com si no estiguessis a la Unió Europea.

En el "pamfletu" que vaig agafar al port, es defineix Äland així:

ÅLAND

is a demilitarised and neutralised,

Swedish-speaking region with an autonomy scured through international treaties.

Molt bé, doncs a partir d'aquesta informació podeu deduir que a Äland s'hi parla suec i que no hi ha militars -ni n'hi pot haver. Però, a quin estat pertany? La resposta d'un noi que em va agafar fent autoestop va ser aquesta: Malauradament, pertanyem a Finlàndia. Sí, malauradament. Ells també volen la independència. Us vaig comentar que a Helsinki tots els cartells eren bilingües, en suomi i en suec, tot i que només un 5% de la població parlés suec. A Äland tots els cartells estan en suec, l'ensenyament és en suec i els documents oficials són en suec. El suomi, és tractat igual que l'anglès, com a llengua estrangera.

Per tant, Äland pertany a Finlàndia, però no comparteixen llengua, ni matrícules, ni costums, ni bandera ni les ganes de ser el mateix país. I a més, tenen una autonomia -de la que farden bastant- que es veu que és bastant excepcional a Europa, i que diuen que és un exemple de processos d'independència, autonomia i de desmilitarització per a la resta d'estats europeus. Tota aquesta situació té uns fonaments històrics, doncs anteriorment Äland pertanyia Suècia, i després va ser inclòs a la Rússia dels Tsars. Quan va arribar l'època soviètica va recobrar la independènica, però com a part de Finlàndia. I a partir d'aquí, negociacions que han portat a la situació actual. I a tot això, cal afegir que la població d'aquest territori és de 28 mil persones. Poques pero convençudes! Bé, podeu trobar més informació al portal turístic (www.visitaland.com/en) d'Äland, i pels amants de la política, potser podeu visitar la pàgina oficial d'Äland, on hi trobareu enllaços sobre legislacions, aspectes legals i coses d'aquestes.

A part de tot aquest aspecte territorial, Äland és un gran arxipèlag, que es troba -geogràficament- entre Finlàndia i Suècia. La zona està preparada per rebre el turisme d'estiu, que prové majoritàriament de Suècia. Així doncs, les carreteres són boniques, amb carrils bicis que recorren per totes les illes, també connectades per ferris. El paisatge és de bosc combinat amb casetes molt boniques i ben arreglades, amb banderes d'Äland i jardins amb la gespa tallada. Hi ha abundància de roques granítiques vora la mar, i pel que vaig veure a l'oficina d'informació, fins i tot s'hi pot escalar. Hi ha bones comunicacions amb Finlàndia i Suècia i en general, tot ben apadtat al turisme.

Malauradament, la meva estada allí va estar limitada per la pluja i la meva pesada motxilla. Hi va haver un intent de llogar una bicicleta i recórrer l'illa, però just abans vaig comprovar la previsió del temps... i pintava pluja tots els dies. Així que vaig pensar que tu, que l'Arnau té una caseta a Estocolm, llit, dutxa, lloc calent... ah, i és clar, Estocolm, que diuen que és molt macu! I vaig agafar el ferri cap a Estocolm, que per cert, res de barqueta com deia al text anterior, era un ferri de totes totes -bars, restaurants, sauna, discoteca... i seients per dormir i estar sec.

On és Äland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia!

Rosses no russes o Helsinki

Un dels tòpics -tema que tant m'agrada- que es confirma a la capital de Finlàndia -o Suomi en Finès- és que hi ha moltes noies rosses. Potser de nois també n'hi ha molts, però no es fan veure tant. Arribo a la civilitzacio europea, no per moltes ganes, sino per obligacions papelistiques molt comunes en viatges trasfronterers. La meva estada a Helsinki es basa en l'obtencio d'un nou visat per a Russia, cosa que em porta a patejar-me la ciutat d'un canto a l'altre a fi d'aconseguir llocs d'acces lliure a internet, localitzar el palau que fa d'embaixada russa a Helsinki i altres gestions d'aquest tipus. La ciutat es bastant bonica tot s'ha de dir: edificis macus i parcs amb pedres granitiques que son bastant tranquils. Hi ha tramvies per tota la ciutat que li donen aquell atractiu dels carrers que convinen l'asfalt amb les vies. El mar es prou aprop del centre, i a mes hi ha un bareto que hi pots pendre un cafe tot mirant el mar i que si en demanes un altre et donen 5 centims d'Euro i no has de pagar res. Es diu Regatta, per si mai hi aneu, tot i que la oferta no se si continuara sent valida molt temps mes.

El tema del visat el tinc una mica encallat, tot i que sota control. I no es per la dificultat d'haver-ho de gestionar en una ciutat que no es la meva ni per que es tracta de l'embaixada russa. Resulta, doncs, que he de prolongar la meva asseguranca de viatges -necessaria per aconseguir el visat-, pero l'estimada Mapfre encara esta mig de vacances, i a part de fer horari d'estiu, la noia que m'ha de gestionar aquesta prolongacio no torna fins dimarts vinent. Tot plegat m'ho he pres amb calma, pero sembla ironic que sigui la part mes propera a mi la que m'ho posa dificil en una situacio com aquesta.

Tambe he decidit, ja que m'he d'estar aqui gairebe tot un mes, aprendre i gaudir una mica d'aquest pais. Aixi doncs, ja en se algunes coses. Resulta que a Suomi hi tenen dues llengues oficials, el Fines o Suomi i el Suec. Tant sols el 5% de la poblacio parla suec, sobretot a la costa mes propera a Suecia, pero tot i aixi els cartells son bilingues a tot arreu. Be, vull apuntar que al nord, a Lapland, tambe s'hi parla Sami -que no Suomi- tal i com vaig descobrir a finals de Juny mentre em movia pel nord del continent. El Sami es la llengua d'aquesta "minoria" -que diuen els finesos-, dels Sami, un grup etnic que viu -o que prove- del territori del nord de Finlandia, Noruega, Suecia i Russia, i que tenen la seva propia llengua, pero que tambe van ser molt reprimits i desplacats culturalment i etnicament fa unes decades. Actualment estan reconeguts, tot i que en pots apreciar alguna mena de rebuig encara, segons com, i potser es per aixo que els cartells no son trilingues.

L'Anna, una dona galesa que m'ha acollit a casa durant un dia, m'ha explicat que el Suomi es una llengua una mica especial, doncs no pertany al grup "indoeuropeu", al qual pertanyen totes les llengues llatines, les anglosaxones, germaniques i eslaves (com el rus i algunes d'Europa de l'est). La veritat es que no en tinc gaire ni idea de si es diuen aixi o no aquestes llengues, doncs l'Anna m'ho va explicar rapidament i la meva culturilla envers aixo es -de moment- minca, aixi doncs perdoneu si explico alguna cosa incingruent. M'ho podeu rectificar amb algun comentari. El que si es cert es que el Suomi no pertany a aquest grup tant gros de les llengues indoeuropees, i que per tant es una llengua molt diferent i que sona prou be i de manera curiosa. El Sami i l'Hungares pertanyen al mateix grup que el Suomi, i es veu que hi ha gent que opina que el Basc tambe n'es part, pero no se sap del cert. Diuen que es una llengua molt dificil perque te molts "casos" -les paraules canvien el final o el principi segons la funcio de la paraula a la frase-, uns 14 diuen. Per sort, jo m'he tirat al rus, que nomes en te 9.

L'altre dia, l'Eeva, l'Alejandro i la Virpii, que tambe m'han acollit a casa (el Couch Surfing es molt util), em van ensenyar per internet algunes tradicions tot curioses que tenen aqui a Finlandia. Una d'elles es una carrera que anomenen, en angles, Carry Wife, i que es tracta d'una carrera d'obstacles -fang, barreres, aigua- en la que els homes han de portar les noies a coll-i-be fins al final, tant rapid com puguin. La cosa ja es graciosa, pero ho es mes si us dic que la tecnica mes eficient es la que la noia es posa de cap per avall penjada com un mico a l'esquena de l'home! Feu-hi un cop d'ull al Iutuf, val la pena.
L'altra tradicio graciosa son els partits de futbol que s'organitzen en els terrenys pantenegosos del nord, on el fang arriba als genolls, que es la gracia. Ara no en recordo el nom -catxis!-, pero us podeu imaginar com arriba a ser de divertit, sobretot si n'hi ha que juguen disfressats de dona o en pilotes.
Be, doncs la tornada a Europa ha sigut... be, Europa, es Europa. Gent molt educada, ben vestida i tot molt ben senyalitzat. Conduccions prudents i que no excedeixen gaire el limit de velocitat. Quan vaig a comprar al supermercat amb una noia ella carrega la meitat de les bosses i no he d'obrir les portes a ningu. Trobo accessos gratuits a internet a les biblioteques municipals i coses d'aquestes. La veritat es que he vist que m'estava acostumant molt be a Russia, i que m'hi sentia molt a gust.

Per fi he pogut esbrinar com se senten els finesos dins del mon escandinau, ja que com us vaig dir quan estava a Noruega, la gent de Finlandia era la mes menyspreada per la resta de nord-europeus: basicament, deient que eren uns deprimits i aborrits. Be, doncs resulta que els Finlandesos tambe se n'enriuen dels Suecs. La riota es original: diuen que "tots" els suecs son "gays". Be, doncs amb aixo, aquests dies s'esta fent forca famos per aqui a dalt un anunci d'una beguda finlandesa on hi surt un noi que representa que es gay i suec. Quines coses de pensar.
Ah, i tot mirant al mapa hi descobert que hi ha un poble que es diu Nokia. No es una casualitat, doncs es el lloc on es va crear la famosa marca de telefons, i que fins ara ha sigut una empresa ben important dins de l'economia finladesa. Fins ara, ja que ahir van canviar el director autocton del pais per un d'america, cosa que es noticia a tot el pais.

Pero com he dit, he decidit aprofitar aquest dies aqui, aixi que avui m'he mudat a Turku, una ciutat situada a la costa sud de Finlandia i molt propera, per mar, a Estocolm. Des d'aqui tinc previst agafar un barquet cap a Äland, una illa que hi ha entre Finlandia i Suecia, que pertany a Finlandia pero hi parlen suec. Sembla que aquesta illa es bonica i que ara no hi haura gaire turisme, aixi que aprofitare aquests ultims dies de bon temps per estar per alla -em mereixo unes vacances despres d'aquests dies de feina a Helsinki- abans d'acabar de travessar aquest petit tros de mar que em separa d'Estocolm i de l'Arnau.
Arnau, que vinc!


On es Helsinki, Turku i Åland? Veure el mapa!

Veure les fotos de Finlàndia.

SantPeterburginant o tornant a la civilització.

He canviat el paisatge del prat de davant la caseta per un edifici gris-groguenc amb finestres petites, i el gruac! dels corbs pel conegut soroll dels cotxes que es cola pel tunel que fa d'entrada al nostre edifici. Escric des de Sant Petersburg, ciutat que ja comenca a ser massa normal per a mi i a on ja m'hi comenco a orientar sense haver d'obrir un mapa com un guiri qualsevol. He deixat enrere el poblet que m'ha marcat, a part de les meves entranyes, les meves mans, que ara encara presenten duricies a llocs que no hagues imaginat mai que n'hi podrien arribar a sortir. I he arribat al mon de la civilitzacio, dels preus, el diner, la rentadora i l'aixeta amb aigua calenta. Del menjar a la botiga del costat. I amb tot aixo, les converses que ja no recordava, sobre la crisis, la historia de quelcom o els problemes a nosequina part del mon.
La tornada amb autoestop em va fer adonar que he apres a comunicar-me en rus mes del que em pensava, i que ara em puc moure bastant solet si els altres hi posen paciencia i bon humor. Com la gent que et para fent autoestop. Et regalen te, sopars, mes te, et desitgen molt bona sort... L'arribada a SPB va ser digne d'inici de pel.licula de por. A la una de la nit, en Sergey, que em va oferir el seu cotxe de la feina per no dormir sota la pluja torrencial, em va portar al lloc on aparcaria el vehicle que ens va conduir plegats al nostre desti: un parquing a la zona del port. Sense llums. Amb portes de ferro metal.liques que les obria un noi amb una gorra vermellosa, molla de la pluja. I a dins del parquing, un gos immens que em recordava a les ienes del "Rey Leon" lligat amb una cadena a prova de la seva forca. La situacio era clara: Les dues de la nit, plovent a bots i a barrals, un parquing amb un gos ferotge i sense llum, i jo dormint sol dins d'un cotxe que ni tant sols era de l'home amb el qual ens haviem conegut una mica mes de 7 hores abans, i al que ara hi dipositava tota la meva vulenrabilitat. Resultat esperat: la fi del Nil o l'inici de la pel.li Les mafies del port de SPB; resultat final: dormo i sec, em llevo i no plou, pero perdo la barretina intentant marxar d'alla cap a algun lloc il.luminat.
A partir d'aqui, Sant Petersburg. Va, us la descric una mica, que val la pena i tot. Es una ciutat que te uns quants milions mes d'habitants que Barcelona, crec que uns 6 milions, pero no ho se del cert. A mi aquesta ciutat em recorda BCN, una ciutat capital cultural plena de frikisme de tot tipus, que es creuen la ciutat capital cultural del pais -i que potser ho son i tot. Al carrer, doncs, la gent va ben mudada -alguns no- i veus les noies amb les minifaldilles i les botes fins a mitja cuixa, les ulleres de mosca ultratomica. Els nois joves van en grups de 3 i porten aquests pantalons estrets dels turmells pero amples de la cintura i ensenyen els calcotets de color rosa. I porten el pentinat a l'estil llepat de vaca.
SPB tambe te molts canals i ponts, sembla Venecia pero a lo grande. No hi ha gondoles, i el que hi volten son embarcacions motoritzades que expliquen coses als turistes que ara ja es cobreixen amb mantes. Tambe hi ha molts palauets, i la famosa Hermitage, que es un museu molt gran. L'atractiu turistic es anar a veure un dels ponts llevadissos que s'obren a les 2 de la matinada, i que es un dels principals responsables de que en Sergey no em pogues portar a casa dels Kulyasov i hagues de dormir al parquing amb el gos rabios, doncs part de la ciutat -illes- queda parcialment incomunicada -o dificilment comunicada-.
El Pere el Gran, va ser un rei rus que va fundar SPB, fa poc mes de 300 anys. A mi em cau be aquest rei, doncs pel que m'han explicat era una mica excentric i tenia idees d'excentrics; aixi doncs, va pensar que podia fundar aquesta ciutat en un lloc com aquest, ja que aixi Russia tindria una entrada directa al mar Europeu -com no hi havien pensat abans?!-, tot i que el terreny era molt molt pantenegos i per tant dolent, i la gent se li va posar en contra. Tambe era molt treballador i va viatjar per Europa sense dir que era el rei de Russia i treballant com un home mes per aprendre coses d'Europa, que pel que es veu debia creure que era interessant i potser millor. Tambe es veu que va portar molts arquitectes italians a construir edificis, i en general, va procurar que SBP fos la ciutat europea de Russia. Jo crec que ho va aconseguir. Aixi doncs, el nom de la ciutat significa "la ciutat del Pere" -tot i que en altres epoques li van canviar el nom per Stalingrad o Leningrad.
Aqui a la city tambe parlem dels preus i d'aquestes coses. L'altre dia en Ribas em va enviar un mail i em deia que els preus pujaran a Catalunya degut als incendis de Russia. Doncs la Dasha, la germana petita, m'ha explicat que l'сгушонка -la llet condensada- ha passat de valdre 20 rubles a 66 rubles, i la Tonya ens va dir que a Vologda es dificil trobar llet o els derivats. Pero tambe m'han dit que es degut a que ara les fabriques fan especulacio amb els aliments. Jo els hi he dit que no especulin gaire, que a casa nostra... bum, bum. Per cert, que aqui a Russia es veu que no hi ha hagut gaire crisi economica perque la gent no acostuma a tenir hipoteques; si, aixo tambe ho veus perque la gent no te targetes SIM al mobil que els xupa els diners del banc, tothom -o molta gent- te targetes d'aquestes que han d'anar carregant. Si n'hi ha, se'ls gasten; sino, senyals de fum.
Els problemes de Russia -em diuen que- son basicament les carreteres i l'alcohol. Realment veuen molt Vodka, i es normal veure gent al carrer altrenant tragos de vodka amb suc de pressec, i cada dia acostumes a veure algu molt borratxo pel carrer, pero del pal que no sap ni caminar. I al poble de Shilikovo, alguns veins tambe bebien de tant en tant, i llavors et venien a saludar tot efusivament. I les carreteres, tambe son un desastre. No se com es que no us ho havia dit abans. Hi ha uns forats, uns bonys i unes irregularitats generals que si et pillen anant rapid, destrosses el xassis. Pero realment un desastre. Aixo les grans carreteres, es clar. Perque per arribar al poble, ni te cuento. Aquests 4x4 que tenen els pixapins de BCN, no hi arriben pas.
I avui tot parlant amb una noia que ha estat fa poc a Navarra fent voluntariat, m'ha fet molta gracia quan m'explicava com de xocant va ser a l'arribar a Espanya que cap home no els va ajudar a transportar les maletes, ni els obria la porta. I que ara que torna a ser aqui realment s'adona de com de ben educats son els homes russos. I que esperaven trobar homes tocant la guitarra i dones ballant flamenco sota el sol d'estiu, i clar, a Navarra el que van fer va ser aprendre paraulotes: gilipollas, de puta madre, puta mierda... i a beure calimotxo sota la pluja. M'ha agradat enriure'ns dels tipics topics que no lliguen ni amb pintura amb la realitat, i compartir aquestes sensacions que en aquest pais em costen d'explicar.
Si tot va be, dema anire cap a l'Europa de les banderes, a veure que hi passa alla.

Per cert, he pujat mes fotos de Big Stone a l'album de Picasaweb. Veure fotos!

On es Sant Petersburg?

Redireccionant!

Fa uns dies recordava el que havia escrit fa temps en aquest blog, el primer escrit que vaig fer. Alla parlava dels Caus, de com m'hi sentia a gust, amb la terra, el lloc i la manera de fer. Des d'alla imaginava com seria el meu viatge, i desitjava que les circumstancies em portessin a llocs tant bonics i tant tranquils com els Caus, llocs on es viu amb la terra i per la terra... M'agrada viure als llocs i endinsar-m'hi per coneixer la gent, la manera de fer, el temps i les verdures que hi poden creixer. Els veins i les paraules que fan servir. Descobrir els petits racons d'aquest lloc. I sembla que tot arriba quan un ho vol. Despres d'un temps de donar-hi voltes, he decidit dedicar mes temps a Russia i a l'ecovillage Big Stone. I a Mongolia ja hi arribare. Al cap i a la fi, com em va dir l'Ivan, Mongolia no es moura de lloc. Tot plegat, pero, no es una tasca facil, doncs els visats no perdonen. Aquesta decisio em porta a fer-me de nou un visat rus i a afrontar tota aquesta peripecia que aixo comporta -i que tots els que viatgem n'acabem parlant. Aixi doncs, ben aviat em mudo a Helsinki (Finlandia) amb la intencio de de fer-me el nou visat i poder tornar a entrar a Russia.

Aqui a Big Stone m'hi he tirat cosa d'un mes i mig. Ara es un poblet ben tranquil; ha arribat el fred -per a mi- i la pluja, i la majoria de veins han marxat cap a les seves respectives ciutats despres d'haver passat un estiu d'allo mes caloros al poble de tota la vida. Ja no ens anem a banyar al riu cada dia, i nomes hi baixem per omplir les garrafes d'aigua que farem servir per rentar els plats. Big Stone m'agrada. I l'estil de vida. I la gent que m'hi acull, per descomptat. La Tonya i l'Ivan son uns amants de la vida rural i tradicional. Aixi doncs, l'electricitat es una cosa existent pero que utilitzem d'allo menys: els treballs els fem a ma. De moment, amb les nostres mans, hem fet una taula molt ben parida, un porta genial i ja soc capac de tallar amb la serra sense que em quedin estelles. I esberlant llenya estic fet un hacha.

A sota de la petita pica que tenim dins de casa hi tenim una galleda. "Vidro" es el que he de dir quan trec la galleda a fora per buidar l'aigua, i aixi evitar que un altre es renti les mans i mulli tot el terra. A sobre hi ha un petit diposit de 4 o 5 litres que serveix per abocar l'aigua a la pica. I al costat, les garrafes que hem omplert al riu. Estic convencut que em rento les mans amb una setena part d'aigua de la que feia servir a casa nostra per rentar-me-les. Deixeu-vos estar de campanyes de conscienciacio per estalviar aigua. Anem a buscar l'aigua al riu.

La familia Kulyasova tambe te uns quants pomers silvestres que sobreviuen a cada hivern. Aquest any, tot i el fort estiu que ha fet, tenim moltes pomes. Es bonic veure com l'Ivan i la Tonya aprofiten tots i cadascun dels recursos que la natura els ofereix. No malgastem ni una sola part de les pomes. Despres de tallar-les, del cor en fem suc -manualment- i de la resta en podem fer melmelada, "compota" o be les assequem per mantenir-les durant l'hivern. Les triadues que sobren del cor que exprimim, les assequem per fer-ne te. I el que pugui arribar a fer-se malbe, es dona de menjar a les gallines. Aixi podeu imaginar quines son les ganes que tenen de que arribin els bolets, que aquest any ja van tard degut a la sequera; i de l'escorca dels troncs que esberlo en farem torxes per celebrar els solsticis tal i com feien tradicionalment; i mengem herbes i liquens, que barregem a la sopa. I es coneixen totes i cadascuna de les propietats de les plantes per guarir-se les malalties. I celebrem les festes de la mel i del pa tot encenent la "pitxca" -un bon forn- i cuinant pa i pastissos per tota la setmana.

Aquestes son algunes de les coses que em fan decidir a quedar-me mes temps aqui. A ells els agrada tenir voluntaris que els ajudin a costruir les cases que tenen a mig fer o a tallar pomes, i a mi m'agrada ser util i aprendre d'una vida una mica mes aprop de la natura que ens envolta. I tinc ganes de veure com pot ser un hivern a Russia, en cases de fusta i vestits amb abrics que pesen mes de 6 quilos.

De fet, temps es el que tinc, i si els visats em deixen, Russia dona molt de si. Aixi que propera estacio: Helsinki and the Visa's Peripecia.

Fotos de Big Stone

On es Big Stone?

Plats i olles.

Quan, ara ja fara mes d'un mes, vaig entrar a Russia per la porta de dalt de tot, vaig comencar a notar quelcom que era definitivament diferent al que vivim -o viviu- a casa nostra, a Catalunya, a Europa. Homes i dones, russes i russos. La relacio que hi ha entre ells. El dia que vaig arribar al primer ecovillage que he estat em va sorprendre enormement -i em va costar d'acceptar la situcio- que l'Olga, l'unica noia que hi havia entre nosaltres, ens servis el dinar un per un a tots els "homes" que estavem assentats a la taula. Llavors no vaig gosar preguntar. Mes endavant, vaig anar veient que aqui a Russia, les persones que tenen penis son Homes, i les que no, Dones. I cadascu te el seu paper. I he de dir que ningu se sent superior o inferior, simplement diferents. Gairebe dos mesos despres d'estar per aquest pais, ara per a mi es totalment normal obrir la porta a una noia, carregar amb la seva motxilla quan anem de cami a casa o obrir les llaunes de llet condensada amb l'obrellaunes. Perque "estic fet tot un home". A vegades em fa gracia pensar que si em comportes aixi a casa nostra, m'enduria mes d'un moc o un "ja puc jo sola!".
He estat convivint amb l'Anyia i el seu fill Alik uns 15 dies aqui a l'ecovillage. Ella te 30 anys i ha estudiat psicologia. Es de Sant Petersburg. Son dades per posar-vos en situacio. Aquests dies ha sigut prou divertit estirar a mes no poder els arguments a favor de la diferencia de sexes envers els arguments a favor de la igualtat de sexes i tasques domestiques. Cosa poc habitual en un pais com el nostre, Catalunya, jo era el que defensava que els homes podem (saber-ne ja seria massa) cuinar, fregar plats i escombrar, i l'Anyia posava cara d'incredulitat en escoltar que potser jo pretenia fregar plats. I algun dia ho vaig poder fer, despres de sentir com ella em deia: "que sapigues que m'estic esforcant per no sentir-me malament en veure't fregar plats". Amb el que m'agrada a mi fregar plats. I durant alguns dinars, sortia el tema. Que si els homes han de ser forts i valents, que hem de portar l'aigua a casa nosaltres sols. I que les dones han de servir i fer content al marit. Frases com "una muller perfecte" o "s'ha de respectar perque es un home" em feien riure i enfadar a l'hora. Un dia, quan ja en tenia prou, vaig treure la meva ultima carta. La bona. Escolta Anyia, jo tinc alguns amics homosexuals que viuen en parella. Llavors, qui cuina? Qui porta l'aigua a casa? He estat pensant si dir-vos o no quina va ser la resposta per respecte als meus amics. He decidit que ho fare, perque som prou conscients per analitzar la situacio. L'Anyia em va sortir amb nosequin llibre indi que diu que l'homosexualitat es una malaltia que es deguda a que en vides anteriors es van fer coses molt dolentes. Us prometo que li vaig dir que si jo llegia aixo, cremava el llibre.
Aquest cas es una mica extrem, no totes les dones aqui a Russia son d'aquest pal, pero si que hi ha aquesta certa tendencia sexista. Amb la familia Kulyasova les noies acostumen a cuinar o escombrar, pero de tant en tant tambe ho fa el pare o ho faig jo. Avui els hi he fet truita de carbasso. "Fqusna", bonissima. I quan frego els plats, es una situacio totalment normal. Pero si les noies arriben de la ciutat amb la motxilla, la descarreguen i me la donen a mi perque els hi porti a casa. Ni es pregunta. Aixi que, Tremendes, aqui hi ha molta feina a fer.
Altres coses curioses son les salutacions. Els homes ens donem la ma. I amb mes frequencia que a casa nostra, doncs fins i tot n'hi ha que se la donen quan es troben i no es diuen res, ni tant sols s'aturen. Les noies s'abracen una mica o molt entre elles. Curios i xocant alhora es quan saludes a una noia, perque no hi ha gens de contacte fisic. Ni moviment. Nomes dius "Priviet". I aqui es queda. En alguna situacio pots arribar a donar-te la ma, pero sempre ha de ser la dona la que fa el primer pas a allargar la ma, mai l'home. Curios. Aixo si, quan et coneixes, llavors ens abracem amb mes efusio del que acostumem a fer nosaltres per despedir-nos.
Paragraf per l'Urbici. Els noms i els cognoms. Be, i sobrenoms. Perque aqui a Russia, cada nom te el seu sobrenom. Per definicio. Es a dir, cada persona te el seu nom oficial, pero que nomes el fan servir per coses series; i es fan dir per el seu sobrenom, que alhora pot tenir altres sobrenoms o diminutius. Aixi, els nois que es diuen Vanya en realitat es diuen Ivan, les Mashes son Maries i les Aleksandres son Sashes. I aixi amb tots els noms. Ja podeu imaginar el meu careto el dia que vaig descobrir que la Sasha, la Masha i la Dasha, amb les quals havia estat convivint unes setmanes, en realitat es deien Aleksandra, Maria i Daria. Pero son noms oficials i no es fan servir. I els noms i els cognoms. Els russos acostumen a tenir 3 noms. El nom, el nom del pare i el cognom. Aixi doncs, la Dasha, per exemple, es diu Daria (nom) Ivanovna ("filla de l'Ivan") Kulyasova (cognom). Ah, i la mare, per costum, perd el cognom en casar-se i agafa el del pare, tot i que aixo va canviant i ara es negocia quin cognom posar.

I jo de moment continuo aqui en aquest poblet. Russia comenca a fer respecte al seu nom, i en deu dies he passat d'anar sense samarreta a lluir el jersei que amb tant d'amor alguns em van regalar. Comenca a fotre fred, algunes nits glaca i plou dia si dia no. Els pollancres han comencat a canviar el color de les fulles i avui amb el vent ja en queien les primeres. Nomes em vaig a banyar al riu quan acabo de tallar la llenya que preparem per a l'hivern, que per molt que l'olor d'home sigui tant masculina, tanta tanta segur que no es agradable per menjar. Ni tant sols per a l'Anyia. Eccs, quines frases! I de tant en tant anem caminant al poble del costat a comprar llet i derivats o altres productes, a una hora de cami. I aprenc a tallar fustes de manera correcta, a assaborir el menjar que l'hort ens dona i a fer les coses manualment. I rus, aprenc rus!

Be, Ona, el gall fa en rus: Cuccaricu!

Ah, per cert, aqui no tenim incendis -ni n'he sentit a parlar-, pero estic segur que si n'arribes algun, els homes de la casa seriem els ultims en salvar-nos.

Les fotos de l'Ecovillage Big Stone

On es Big Stone?

A la russa.

Al cap i a la fi, Russia i casa nostra s'assemblen en moltes coses.
Ara volto per un altre ecovillage, a la regio de Vologda, mes a l'est de Sant Petersburg. M'estic amb una familia que viu en un poblet d'una vintena de cases, la majoria d'estiueig. Ells viuen aqui mes o menys tot l'any, i estan molt interessats en la cultura i tradicions russes, aixi que vivim plenament tal i com han fet els russos fa molts anys. L'Ivan, la Tonya, la Sasha, la Masha i la Dasha fins i tot vesteixen amb els vestits tradicionals russos, mengen tot tipus d'herbes, arbres i liquens que trobem pel bosc i anem a buscar l'aigua al riu cada dia.
Les cases aqui son de fusta, totes. Les parets estan fetes de troncs d'arbres, aixi que son molt gruixudes. El tros de vivenda acostuma a ser petit, i es distribueix tot al voltant de la печка -'pitxca'-, una mena de forn molt gran que fan servir per escafar-se i per cuinar, i que compartimenta la casa en diferents habitacions. Algunes cases, com la nostra, tenen una caseta al costat que es la баня -'banya'-, una mena de sauna a la russa. Es divertit i una mica massoca. El ritual consta en estar en aquesta petita caseta que esta a uns 90 graus centigrads tots els russos -i jo- assentats, aproximadament uns 5 minuts. Quan ja no pots mes, surts i t'en vas a banyar al riu -tambe a l'hivern. Fan un forat al gel i s'hi suquen-. Una altra part del ritual es el de fuetejar-se -o que et fuetegi un altre rus- amb branques de bedoll, totes ben preparades. Es fuetegen amb forca tot el cos quan estan a dins la баня, i despres tornen al riu. I aixi uns 5 o 6 cops, aixo es el que he aguantat jo.
Aqui tambe estem a l'estiu -res de pensar que aqui hi fa fred, aixo nomes passa a Noruega-, a uns 34 o 35 graus durant el dia, cosa que ens permet banyar-nos cada dia al riu. A l'hort, sorprenentment, hi tenim tot el que podriem trobar a casa: carbasso, cogombre, tomaquets, alls, cebes, blat, civada, cols... el que no es tant normal es com es mengen tot aixo.
Mereix un paragraf apart. Els apats russos s'assemblen, en horaris, als nostres. Esmorzar, dinar i sopar, i de vegades tambe berenem. Be, de fet anem picotejant tot el dia. Ja no s'assembla gens com s'utilitzen tots aquests ingredients que la 'cuina mediterrania' fa servir per fer els nostres exquisits plats. Exemples. Per esmorzar, pasta i amanida. La pasta acostuma a ser pasta blanca bullida, i tu te l'amaneixes amb mantega, salsa de soja, сметана -'esmetana'- (una mena de iogurt que posen a tot arreu) o te la barreges amb l'amanida. Ah, i l'amanida es cogombre i tomaquet, a on hi poses l'esmetana per donar-hi mes textura. Llavors, el dinar pot ser exactament el mateix que l'esmorzar. De vegades tambe fem 'blinis', un menjar tradicional rus que s'assembla a un crep frances, i ho amaneixes amb el que trobes. La diferencia amb nosaltres, pero, crec que esta en que la taula esta plena de diferents coses per posar als plats, o per menjar alternativament amb el plat de pasta. Per exemple, sempre hi ha cogombres sencers en un bol, o tomaquets. Els russos els agafen els suquen a un bol amb sal que hi ha sempre a la taula, i nyam, mossegada al cogombre. El mateix amb flors de ceba o d'alls. O cullerades de mel. A palo seco. Si, aixo va aixi, si ho pots mastegar i empassar, es bo. Avui, per ultim, hem menjat carbasso cru amb mel. Es pot menjar. I com mes dies passen, mes m'agrada agafar el cogombre, sucar-lo a la sal i fotre-hi mossegada amb el plat de sopa al costat.
I jo continuo progressant amb el rus, a vegades fins i tot pillo algo del que diuen. I continuo aprenent paraules i llegint les etiquetes de les llaunes de llet condensada que tambe posen a tot arreu.
De moment m'estic en aquest poblet, fent feinetes com a voluntari i convivint amb ells. En mi salsa. L'altre dia vam segar un camp de blat a ma. Amb la falc, i lligant el blat. Va ser inevitable xiular 'Els Segadors', tot i que em va fer gracia que fossin els russos els que m'haguessin d'ensenyar a segar. Bon cop de falc...
Pels amants dels grans monuments, he estat un parell de dies per Sant Petersburg... oh, molt bonica, pero com cansen les ciutats! He vist -per fora- l'Hermitage, ponts i palaus, i tambe vaig veure el simbol de la ciutat. Es un pont llevadis que s'obre -a les 2 de la nit- per deixar passar els barcos. A petar de guiris! Feia molt riure com en un dimecres qualsevol, t'havies de posar de puntetes per veure com s'aixecava un pont. Be, es una d'aquelles coses que algu nes va inventar i que no se sap ben be perque, funciona i atrau molta gent. Com el Nord Kapp, vaig pensar. Que suposo que sabeu que no es el punt mes septentrinoal d'Europa, no? I que s'ha de pagar un munt per arribar-hi? Si, si, pero es una d'aquelles coses que funciona.
Per cert, vaig pujar mes fotos al picasaweb de Noruega i de Russia, aixi que ja hi podeu fer un cop d'ull si voleu.
I per la Clara Abanco: Si que vaig veure els teus deures, i vaig pensar que els faria pero canviant alguna cosa. Tenint en compte que del viatge a Andalusia en vaig treure la conclusio que 'Deu ni do' era una expressio unicament catalana, vaig decidir que demanaria com fa un gall en diferents idiomes. Es a dir, en catala fa 'Kikirikiiii!', doncs que sapigues que en angles america un gall fa 'Cocorudolduu!'. Dema al mati, despres de donar-li menjar, demanare al gall de la casa com s'escriu en rus el seu cant, i a la propera cronica t'ho faig saber, d'acord?

I per l'Oriol, el link a les Fotos de Russia

On es l'ecovillage Big Stone?


I la pagina web de Big Stone: http://www.ecobs.ru/ , per fer-hi un cop d'ull de que es fa aqui...

Benvinguts a Russia!

On son Murmansk i Grishino?

Les primeres fotos de Russia.

Ja estic a Russia. Si, ja estic a Russia. Hi ha moments, a qualsevol lloc, que em poso a riure mentre penso 'estas al puto mig de Russia...'.
Aixo no es com Europa. Per primer cop des de que estic viajant em sento realment lluny de casa, on en comptes de dir que soc Catala, pregunto si saben on es Espanya. I no es perque m'hagi endinsat molt en aquest pais, sino perque canvia de la nit al dia nomes creuar la frontera. 250 km es el que separen Kirkenes (Noruega) de Murmansk (мурманск), a Russia. Un altre mon. Dues realitats diferents.
Tot acostant-me a la frontera russa, estant a Noruega, la gent ja em va anat malparlant de Russia. 'A la frontera hi ha tots els guardies amb metralletes i registren les motxilles una a una; quan arribes a Murmansk, les noies se't tiren a sobre i et porten a casa on t'esperen quatre tios que et roben i et peguen; Murmansk es la ciutat amb mes mafia de Russia; no hi ha vegetacio quan creues la frontera, tot es mort pel fum de les fabriques'... aquestes son algunes de les coses que em van dir la gent de Noruega. Aixi que jo anava ben 'jinyat' per tot, pel visat de negocis -i la meva pinta- i per la ciutat que m'esperava. I per creuar la frontera.
Pero no feu cas de les males llengues! Vaig creuar la frontera -no podeu imaginar la meva excitacio dins del minibus que ens transportava- on no hi vaig veure metralletes i hi havia la mateixa vegetacio que a Noruega. D'esperar. I si, es cert que hi ha bastants llocs que hi pareixen fabriques tant grans com Manresa mateix, amb mitja dotzena de xemeneis gegants que treuen fums grisos absoluts i tot te un color rovellat, gris i vell. Tetric. Postapocaliptic, descriu aixi la Lonely Planet. Monstruos. Al costat de la monstruosa fabrica hi ha dues coses: la ciutat, a uns dos km de distancia i feta a base de blocs de formigo de nou plantes. Tots. Tots iguals de grisos, i iguals. La facultat de Ciencies de l'UAB es una obra d'art al seu costat. I a l'altre canto de la fabrica, cap on bufa el vent, hi ha la mort. Uns 5 km de turons morts. Com si hi acabes de passar un foc del Bages. Tot rostit, negre, sense cap planta i enboirat pel fum monstruos de la fabrica. Es realment espantos, si.
Aixi es Murmansk, tambe. La unica metropoli que hi ha per sobre el cercle polar artic, on hi viuen unes 300.000 persones (en blocs de nou plantes) i que te una flota de vaixells trencagels nuclars. I submarins. I un port que fa por. I tot es rovellat, com si haguessin parit la ciutat fa 65 anys i no haguessin tocat res mes. Pero s'ha de dir que els russos son molt ben parits. I les russes molt boniques, pero molt timides. Deixeu-vos estar de pel.licules del James Bond. I de tot el que es diu de Russia. La gent d'aquest pais es oberta, maca i viva. Crec que son els que mes s'assemblen a nosaltres. Fan festes, riuen, es toquen, s'abracen. En tot Noruega vaig beure cervesa comptats cops. El primer que vaig tastar a Russia va ser un gotet de vodka. Perdoneu el topic, pero va ser aixi. I sense buscar-ho. Es el que passa quan arriba un mediterrani en una caseta a les afores de Murmansk on hi estan celebrant l'aniversari d'un d'ells. Et converteixes en l''heroi' de la festa, i la gent et crida: Nil, водка!! I t'omplen el got de vodka i vinga a brindar, i que si, que beu. Em vaig passar a la cervesa rapid, que era el primer dia i encara portava el cangueli a sobre.
I amb el rus...! Tot just comenco a llegir algunes paraules; es com un jugar a desxifrar missatges, com un joc de simbols del Cau... ai, que n'hem apres de coses alli! A vegades estic felic quan em planto davant d'una senyal que hi diu стоп -que evidentment en catala hi diu 'CTOM'- i comenco a investigar: с=s, т=t, о=o i п=p... STOP! I llavors estic molt felic. I vaig provant de llegir coses i de tant en tant n'entenc alguna.
I parlar... ja no es tant divertit. Costa trobar gent que parli angles, i de moment soc el millor parlador d'angles que he conegut a Russia (he millorat molt, de veritat!). Per sobreviure vaig amb el meu llibret de 'Ruso para viajeros' a la butxaca i l'atlas de la ссср que em va regalar el Jonny de Murmansk. De l'any 1986! Una reliquia, pero util per fer autoestop. De moment aixo funciona tu. Els russos son macos i l'autoestop funciona. De Murmansk a Grishino, l'ecopoblet on estic ara, amb autoestop. 1300 km, 48h. Vaig superant records (propis), i estic agafant molta confianca a viatjar aixi, es mes rapid i mes bonic. I molt comu a Russia! Fins i tot hi ha un club d'autoestop a St. Petersburg! Es veu que hi fan competicions i coses aixi, deu ser gracios. De fet, he trobat companya d'autoestop fins als Urals, per quan marxi de Grishino. Ella estava al club aquest, no se si havia guanyat cap copa, pero sempre es millor viatjar acompanyat -sobretot si parla rus!-.
I ara mateix us escric des de Гришино-Grishino, aquest ecovillage del que us he parlat. Aixo es un mon de flor i violes. Res de blocs de formigo, aqui les casetes son de fusta i tot es molt verd i bonic. Aquest poblet deu tenir unes 20 cases i s'hi arriba per cami de carro. Pel mig del poble hi passa un riu, que hem de travessar amb barqueta per arribar a casa. Hi viuen en Vasu i la Monica amb la seva filla, des de fa 15 o 20 anys. Han creat l'ecoaldea i per aqui hi passa molta gent a fer seminaris, meditacions, vacances o a crear totems o escultures de fusta. Deuen ser bastant coneguts, perque ahir va venir la televisio russa a filmar -si, si, sortire a la tv de Russia!-, i es veu que venen dos o tres cops l'any. I jo per aqui hi faig de voluntari, em sembla. Perque de moment m'estic adaptant, al lloc, a la gent i a la llengua. I a vegades no se on paro. Pero estic molt be. A vegades ja m'agrada estar absent, com si no existis, i a vegades intento imaginar i entendre el que parlen entre ells. I sabeu que funciona? El que es pot entendre amb el llenguatge no verbal! I cada dia intento aprendre tres o quatre paraules noves, que em pemeten saber per on van les converses. I com que amb l'angles nanai, n'he d'aprendre per коллонс. Per sort son gent molt maca, i quan veuen que ets de fora et volen cuidar molt.
Aqui m'hi vull passar unes dues setmanes. Ja veurem que passa al final, si marxo abans o despres, pero aqui no hi ha gaire internet, em sembla. Avui n'he pogut tenir, pero no compto pas escriure molt aquests dies. Be, mes que res per si hi ha algun seguidor molt fidel al blog (je), que no n'esperi molt. Ah, i posats a excusar-me, tinc problemes per pujar les fotos -molt, molt lent-, aixi que fa dies que les vaig acomulant a la camera. No patiu que em vaig comprar una bona targeta.
Res mes, nomes us volia fer sentir una bona sensacio de Russia, aquest pais tant poc estimat per la gent de fora, tant temut, pero tant bonic i viu per dins... no en feu cas de les pel.lis del James Bond!
Benvinguts a Russia!

Nil-Нил