Ara mateix volto per

Perm, als Urals de Russia. Mentre em canvien l'oli de la moto m'han deixat l'ordinador amb l'internet... I m'han dit escriu al blog, escriu!

30 d'Agost de 2011

dijous, 16 de desembre de 2010

Крым fora d'hores.

Ahir va fer un dia espeterrant. D'aquells que dius “Oh, que maco!”. El cel ben blau, sol de Desembre, una empolsinada de neu i els paisatges que ofereix l'interior de la peninsula de Krim. Muntanyes i penyasegats. Camps de conreu. Congostos. Poblets petits de cases baixes i senzilles. Вахчисарай –Bakhtxisarai- es el poble mes gran i tambe la capital de la poblacio Tatar. Aqui ja hi trobes algunes avingudes sovietiques amb les seves estatues i edificis tant poc originals -que em fan enfadar una mica en aquests paisatges tant bonics-, pero es conserva una part antiga, amb cases petites, que s'enfila turo amunt fent carrerons estrets i escales recargolades. Per fer-ho mes guai, em deixen una bicicleta de muntanya amb suspensions a davant, i gaudeixo com un nen petit mentre passejo pels camins del poble, i tot descansant al final d'un carrero sense sortida, sento com canten des de la mesquita. Era diumenge, que a mi m'es igual, pero sempre fa mes sensacio de festa.

Esta ben clar que a Крым, Crimea, no hi he vingut a la millor epoca de l'any. El fred m'ha seguit en el meu cami cap al sud, a fora estem a alguns graus negatius i a dins de l'habitacio fa una mica de fred. Tambe hem tingut alguns dies de pluja i vent. Tot plegat, no es el millor per admirar aquesta peninsula tant heterogenia. Pero si per fer-se'n una idea i decidir que s'hi ha de tornar.

El primer lloc a on vaig a parar es a Судак -Sudak-, un poble a l'est de Crimea a on m'allotja una parella de bielorussos que s'han enamorat del Mar Negre i s'han quedat aqui. La cosa ja pinta be des del principi. Em venen a buscar a l'estacio amb la seva filla, l'Aliska, que te un any i tres mesos i es molt graciosa. Abans d'anar a casa a deixar les coses, anem a fer un tast de vins de Crimea, que es el que toca ara a l'hivern. Es molt comu beure vi dolç, que te una retirada al moscatell i que tambe puja rapidament al cap. Alla, tot fent vins, em posen al dia. Resulta que son un bon parell de hippis que viuen en un tipi, mig any a les costes de Meganom i mig any amagats en algun raco de les muntanyes. Viuen de fer collarets, tatuatges, trenetes i rastes durant l'epoca d'estiu a la platja, i durant l'hivern, doncs tasten vins, que es el que toca. Em comenten que aquest es el modus vivendi de la gent de Crimea: treballar sense parar a l'estiu, que tot es rebenta de turistes russos, ucrainians i lativians, i descansar o fer obres a la casa a l'hivern. Com que de casa ells no en tenen, descansen o preparen les trenes. I mes endavant, voltant per Crimea, veig que si, que tota la gent esta en stand by en aquesta epoca de l'any.

M'estic uns bons dies a Судак. Encara no feia gaire fred, i fins i tot fem un xapusso al mar, mes que res per dir que m'he banyat. La ciutat te unes muralles que s'enfilen a l'est, per sobre d'uns turons que rodegen la ciutat. Per fi torno a veure alguna muntanya -des de Noruega que no en veia cap!- i grimpo per alguna de les parets de pedra que hi ha vora la ciutat. Trobo les primeres vies d'escalada... tot fa bona pinta. Pero no en aquesta epoca.

El poble te un aspecte de diumenge a la tarda: tot tancat i barrat. Passejos enllosats i parcs d'atraccions plens de discoteques, cafes-restaurants i internets cafes, pero amb la persiana abaixada. Els carrers que durant l'estiu no s'hi pot ni caminar de la gent que hi ha, ara semblen una pista de ball. Encara queden els autoctons, que no volten per aquests carrers comercials, i donen vida a la part activa del poble.

L'Оля, la mare, em porta a Meganom, alla on planten el tipi a l'estiu. Meganom es un cap de terra mar endins que gaudeix del privilegi de no tenir cap edificacio. I per tant es molt bonic. El paisatge em recorda molt al de Cabo de Gata: turons semidesertics -sense arbres i amb vegetacio baixa- formats per l'erosio de l'aigua. Meganom es famos a Crimea per ser el lloc hippi per excel.lencia. Cada estiu s'omple de gent que es passeja en pilotes -cosa que no havia vist fins ara fora d'Espanya..!- que hi planta la seva tenda i hi passa les seves dues setmanes -o 6 mesos- d'estiu. Banyar-se, fer focs per cuinar, anar a buscar aigua a la font, pendre el sol... vacances, vaja. Ara al desembre encara m'hi trobo alguns resistents que desafien la fresca.

A les afores de Судак em sorpren un detall. Els terrenys semidesertics de vora la carretera estan plens de petites casetes (veure foto), algunes mig destruides. Son unes edificacions de 4 metres quadrats: quatre parets, teulada, una porta i una finestra, i que aperentment semblen deshabitades. Pregutno a l'Оля, i sento per primer cop la paraula Tatar. Cases de Tatars. Mig amb les explicacions en rus de l'Оля i mig amb la guia d'Ukraina, acabo descobrint una mica mes d'historia de Crimea.

Resulta que els Tatars son els habitants originaris de Crimea. Son una poblacio-nacio musulmana, que tenen la pell mes fosca que els russos, com nosaltres, vaja. Parlen la seva propia llengua, el tatar, que es semblant al turc i tenen la seva propia cultura i plats tradicionals. Pero, hi ha un pero. Resulta que han sigut molt matxacats al llarg de la historia pels russos i sovietics. Fa cosa d'uns 200 anys, una tzarina russa ja va començar a destruir els seus monuments, i a l'epoca sovietica, tota la poblacio tatar va ser deportada d'un dia per l'altre (literalment) cap a Uzbequistan -majoritariament-, camps de concentracio siberians o simplement assessinats, perque Stalin els va acusar de col.laboracio amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

Fa cosa de 10 anys que se'ls hi ha concedit la peticio que tant de temps han demanat: poder tornar a la seva terra natal. Alguns, doncs, han tornat -la guia diu que ara son un 12% de la poblacio de Crimea-, pero no han trobat res del que tenien abans. Durant un temps, hi havia una mena de buit a la legislacio que va fer que els tatars poguessin adquirir un tros de terreny si tenien una petita caseta en algun lloc durant 5 anys, i es per aquest motiu que els camps de la vora de Судак estan plens de construccions que es van fer en una nit, per evitar que els locals (ukrainians-russos) els hi destrueixin a mig fer. La legislacio es va afanyar a corregir aquest buit, i vet aqui el perque d'aquest mar de casetes buides.

Amb la Irene, una viatgera catalana que tambe diu que va a Mongolia, ens trobem a Судак per començar a recorrer la costa de Crimea cap a l'oest, direccio Sevastopol. Mig autoestop mig autobusos, ens plantem a Алушта -Alushta-. Aqui el paisatge canvia i podem entreveure entre els nuvols muntanyes mes escarpades i boscos mes verds. Tambe canvia la tranquilitat de les cases petites de Судак, doncs la costa de l'oest esta molt mes edificada i es mes famosa per els seus pobles d'estiueig, que ara mateix son fantasmes.

A Алушта ens donen una lliço d'hospitalitat. Uns dies abans contactem amb una noia del Couch Surfing, que ens diu que esta a Mexic, pero ens dona el telefon de la seva mare, que viu a Алушта. Arribem alla a la tarda-vespre, i en veure que plantar la tenda sera mes dificil del que ens pensavem, decidim trucar a la mare -que nomes parla rus-, a veure que passa. Que passa. Doncs que la dona, despres d'entendre qui carai erem, ens ve a buscar, ens porta a casa -que esta en obres-, ens cuina, ens renya per no haver-la avisat amb temps per cuinar un bon menjar, ens demana perdo per les obres i ens ofereix el seu llit per dormir. Ella dormira a la cuina, on ara hi te un altre llit. Tot plegat em fa sentir una mica malament, tanta hospitalitat, ja que la meva manera de pensar d' “a veure que passa” fa que la dona que no ens coneix de res ens acabi oferint tot el que te a la nevera i la seva tarda enfeinada, a mes d'oferir-se per canviar els seus plans de l'endema si decidiem quedar-nos mes dies. Hospitalitat sovietica vs l'anar fent a la catalana.

Alguns pobles de la costa oest de Crimea pinten bonicons, pero ens plou i ens fa un temporal de vent... i decidim refugiar-nos al que podriem anomenar el sumum del Couch Surfing: una parella que te una mena de bungalows de turisme rural i que s'han apuntat al Couch Surfing, i per tant ens deixen les seves instal.lacions ara que no tenen gent. Viuen a Ваштановка -Bashtanovka-, a l'interior de Crimea, en un petit poblet aprop de Bakhtxisar envoltat de paisatges fantastics. I compartim bons moments. Tambe fan excursions guiades per Crimea en bicicleta de muntanya -amb suspensions al davant-, i em deixen una d'aquestes bicicletes. Tot plegat, genial -i una mica paradoxal...-.

I aixi acabo de passar els ultims dies super guais -embrutant la bici de fang i neu a mes no poder, com un nen!- de Crimea, gaudint de paisatges nevats i escarpats.

Per acabar, una anecdota molt sovietica: Un intent de soborn amb totes les de la llei! Agafo el tren des de Crimea a Moscu. Nomes 25 hores. Se m'assenta al davant un noi que ja fa olor de cervesa, i en porta tres mes en una bossa. Me n'ofereix i li dic que no, tot mirant l'enganxina que te sobre el cap d'una ampolla de vi tatxada amb el simbol de “prohibit”. Me'n torna a oferir, no gracies. Es beu les tres cerveses ell sol. Al cap de dues hores, el tren para, ell baixa del tren i torna amb dues cerveses mes. Vinga, va, ara no li fare el lleig, i a mes, tothom beu al tren. Obre les dues cerveses i les posa sobre la taula. Faig un glop.

Amb aquestes que passen dos policies. Saluden a un noi, i un d'ells ens mira. Ens diu algo en rus i el xaval del meu davant agafa la birra i se l'amaga a l'esquena, davant del jeto del policia. A mi em mira i em diu: Documenti! Veu que soc guiri, somriu maliciosament, i em diu que el segueixi. Em porta a la cuineta que tenen les assafates del tren, li diu a la assafata que surti i m'hi fa entrar. Em treu un llibret amb la bandera d'Ukraina i me l'obre per qualsevol pagina. Alla hi ha les lleis, que jo no entenc, i em vol fer entendre que esta prohibit beure al tren. Jo penso que nomes fa servir aquest llibre per acollonir a la gent. Comença a treure formularis i em senyala alla on diu “suma de grivnes”, es a dir diners que em costara la multa. Tot aixo amb el somriure malicios. Jo maleeixo haver dit que si al cique cop que m'ofereixen la cervesa, pero entreveig que el paio no te pas ganes d'omplir el formulari. Aguanto una mica la conversa, evitant dir “quan vols que et doni perque no omplis els formularis?”, fins que arriba l'altre policia i tots dos van mig rient, com enfotent-se de mi i remirant el meu passaport, i al final, posa els documents sense omplir dins la carpeta i em diu clarament: “money, money!”. Trec el meu moneder i els hi ensenyo. Em queden 9 grivnes, 90 centims d'euro per sobornar-lo. Em fa gracia donar-los-hi per poder explicar que he sobornat a un poli, pero es foten a riure i em diuen que em quedi la xatarra i que no deixi la cervesa sobre la taula, que l'amagui una mica si vull beure. I tot plegat es queda aqui. Aixo es Ukraina.


Fotos d'Ukraina

On es Crimea?

5 comentaris:

  1. Cordons Nil, has vist i fet de tot en una miqueta més de mig any. I te n'han passat de tots colors. De veritat que espero els teus relats amb impaciència!
    I deixa'm dir-te que ja sabia que ets bon noi, però ho deus portar escrit a la cara. La gent és hospitalària, segur, però tu deus fer cara de sant.
    Endavant amb el viatge i que la sort et segueixi acompanyant per trobar gent de la bona, com tu.

    Petons,
    Montse Puig

    ResponElimina
  2. Iep Nil,

    encara que no hagi piulat fins ara, desde que em van dir que tenies un blog he anat fent el xafarder per anar seguint la baba del cargol.. Olé pel viatge i sobretot per la manera com l'estas fent!;) Jo de fet també estic un xic lluny de Catalunya i per aixo suposo que agrada encara més veure que fan els compatriotes en altres raconades. Dema acabo un voluntariat de tres mesos i mig per Costa Rica.. després d'aprofundir forsa en el país ara toca comensar a creuar fronteres.. M'ha agradat la idea del googlemaps que tens i de fet com que no tinc blog m'he creat també el meu mapilla perque la gent em vagi seguint la pista! Res Nil, endavant i arribis a Mongolia o no l'imporant és el que ja has recollit, la resta són afegits..

    Pura vida que diuen per aquestes terres bastant més calentes que les teves!

    Salut,

    Marsi

    ResponElimina
  3. Ei Nil, la teva maleta de records i vivències serà tan grossa que necessitaràs kilòmetres de prestatgeries per poder-los-hi posar.
    El divendres al vespre, mentre empaitem el pare noel per allà fora l'era, mirarem els estels i t'enviarem tot el nostre alè, perquè t'escalfis una mica.
    Una forta abraçadíssima.

    josep emili

    ResponElimina
  4. Uf! Feia dies que no miràvem les fotos tan guapes que fas i que no llegiem les teves vivències i les descripcions dels paisatges, els colors, la gent, el temps... Ja ho veus, ens tens enganxats a les teves històries, que seguim amb admiració, un punt d'enveja, i amb molta satisfacció.
    Aquest vespre, al Puig, mentre xerrem, bevem i cantem, potser se'ns escaparà una llàgrima mal dissimulada tot pensant en tu.
    Cuida't molt, Nil, i segueix vivint a cor què vols la teva vida.
    Una abraçada dels de Terrassa (ara ja som molts: La Calala i el Màrius, l'Adrià i el Juanmi, el Guillem i la Montse, l'Anna i el Carlos)

    ResponElimina
  5. Eeps Nil!!

    com prova l'any nou? També el celebren per aquí o és només un canvi del calendari occidental? Potser tenen el seu calendari propi com els musulmans i encara són a l'edat mitjana... hehe. Em sona que els ortodoxos celebren la setmana santa i potser el nadal de manera diferent i en altres dates, potser tu encara estàs a l'any passat! Per cert, si la gent és tan tradicional també deuen ser molt religiosos, no? si més no en quan a rituals, els extremismes no crec que siguin tradicionals... últimament s'han sentit notícies d'enfrontaments a rússia entre cristians i musulmans de les repúbliques del caucas.

    per aquí anem fent bé, cada dia se'm cala menys la moto!! la veritat és que em va molt bé, i quan vingui el bon temps crec que encara anirà millor! encara estic buscant l'enganxina però, aviam si em trobo alguna de xula. Aquest any vem tornar a fer el cap d'any a la vinya, nosaltres potser no érem tants però també hi havia els amics de la montserrat i en total hi havia molta gent!! però tot molt bé, últimament li estem treient molt partit!

    Bueno, que seguixis descobrint-nos tan bé racons de món, hauries de passar currículums per fer de reporter de viatges!

    una abraçada i fins aviat!!

    urbici

    ResponElimina