Ara mateix volto per

Perm, als Urals de Russia. Mentre em canvien l'oli de la moto m'han deixat l'ordinador amb l'internet... I m'han dit escriu al blog, escriu!

30 d'Agost de 2011

dilluns, 8 d’agost del 2011

Ahir a la nit vaig arribar a Irkutsk un altre cop, despres de passar uns dies a la illa d'Olkhon, al Baikal. Aquest cop, pero, arribo a les 10 de la nit i quan vaig al lloc amb ordinadors i internet, ja estava tancat. Casum, ara no puc trobar un CouchSurfing per dormir... amb aixo que decideixo fer una passejadeta, a veure si apareix alguna idea. A la primera cantonada passo una terrassa, on hi ha un noi d'uns trenta anys fumant un puret i parlant per telefon, i aixi que passo gemega: "Help?" Jo que me'l miro, i no se si esta parlant amb mi. I em repeteix "Help?". I jo, doncs, si, es clar... Com li havia de dir que necessitava un lloc amb internet, a les 10 de la nit. Em pregunta si tinc laptop, i jo si, pero el WIFI no em funciona, perque... "Dona'm l'ordinador. Soc programador de xarxes electroniques. Aqui a aquest cafe hi ha internet". Bingo. Agafa l'ordinador, tecleja quatre coses, apareix el Google, em paga el cafe i em dona el telefon per si el Couch Surfing no dona resultat. I despres encara te la barra de dir que no enten perque venim a Russia a viatjar, que es tant perillos i tanta gent dolenta! Vaig trobar lloc per dormir.

A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.

Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.

Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.

Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.


De Kazan als Urals.


I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!

Despres de preguntar a aquell home amb la pell recremada del sol i les dents mig desfetes on podia trobar un bon lloc per plantar la tenda, m'he dirigit cap al llac Gran Kuyaix, que es troba a la banda asiatica dels Urals. Ostres, quin bon lloc. Avui es dilluns hi s'hi poden veure totes les restes del cap de setmana: fogueres apagades amb una pila de llenya al costat ben a la vora del llac, l'herba aixafada de les tendes i el tipic raco amb una muntanya de deixalles que els que les deixen no se pas qui pensen que les vindra a buscar. I es aixo el que fan molts russos de la ciutat, muntar un campament en un dels molts llocs preciosos enmig de la gran natura que els envolta.


De Kazan vaig marxar tot cofoi amb la meva roda nova, direccio a l'est, per les meves carreteres secundaries. I de seguida que surto de la ciutat, torno a trobar aquest paisatge que he anat gaudint des de que vaig topar per primer cop amb el riu Volga, un paisatge ondulat governat per camps d'herba o de cereal fins a l'infinit, puntejat per pobles amb les seves mesquites i de tant en tant, un assentament rural (pobles molt grans que fan la funcio de ciutat per aqui al mig, pero sense infraestructures de ciutat i amb pinta de poble). A mi que ja m'agradava el Pla de Bergus alla a sobre Els Caus, aqui hi navego amb aires tranquils.

Ara es temps de segar l'herba, i als camps hi ha molta gent amb forques i dalles que fan piles d'herba, imagino que per assecar-la. A les carreteres hi abunden els camions i remolcs arrebossats d'herba a mes no poder que van deixant traça a la carretera com aquell conte de les molletes de pa.

Com sempre, a mi em fa gracia aquesta part etno-linguisitca (toma paraulota m'acabo de patillar), i ja des de Kazan, capital de la Republica de Tatarski, s'hi podia apreciar aquesta barreja etnica. Cartells bilingues, mesquites i gent mes morena de pell que no l'entenc pas quan parlen entre ells. Aixi doncs, la cambrera d'un cafe una mica atrotinat m'assegurava que ella es 100% tatar mentre em regalava un cartronet amb el dibuix del Kremlin de Kazan per donar-me bona sort a la carretera. No gaire mes al nord pero a un mon dues hores mes enrere -aqui el canvi horari es directament de dues hores!- hi ha la Republica d'Udmurtia, on els udmurts son una gent que parlen una llengua de la branca fino-ungaresa, i em va fer l'efecte que tambe tenen aquell color palid de pell i el ros que es pot veure en paisos com Finlandia i Estonia. I despres em vaig dirigir a la Republica de Bashkiria, amb Ufa com a capital... pero imagino que no cal seguir; un pais molt variat, vaja.

Aprop de Izhevsk em sorpren trobar-me de cop amb aquelles estructures de ferro que fins ara nomes havia vist a les pel.licules: molins de petroli, o com se diguin. Home, jo me'ls imaginava mes grans, pero el fet es que aquesta part occidental dels Urals esta plena de molinets d'aquests que van bombejant, amunt i avall. Em va fer la sensacio que els pobles d'aqui al mig de Russia estan mes cuidadets; potser son les cabres i vaques que tenen al voltant de les cases, que els hi mantenen l'herba tallada a ras, pero crec que al ser una regio rica en petroli fa que els carrers estiguin mes ben asfaltats, les cases mes polides, pintades, recobertes de fusta amb detalls.

Una cosa que em comença a passar sovint ara que estic mes lluny de la capital es que la gent quan sent o em pregunta d'on soc i d'on vinc, els hi fa molta gracia i es volen fer fotos amb mi, em graven en video... i evidentment a mi tambe em fa gracia. Aixi doncs, tot i ser timidot, començo a tenir una bona col.leccio de fotos posant amb Tatars, Bashkiris o noies repijetes amb ulleres de sol de vacances.

I per acabar de sortir dels Urals, em fico per una zona que pel que em diu la gent que vaig trobant pel cami, es una zona bastant peculiar: passo per Karabaix, un poble que la UNESCO va declarar-lo el lloc mes brut i contaminat del mon, i despres em moc per una zona en la que em recomanen no banyar-me al riu, ja que fa uns anys hi va haver un espetec com a Txernobil i ara tenen un riu radioactiu. De peixos verds amb tres ulls no n'he vist cap.

I ara que acabo d'escriure aixo ja em trobo, ara si, a Siberia.Ai, la somniada Siberia...! Ahir vaig tornar a canviar l'hora altre cop (nomes una) i estic emocionat perque m'he trobat amb dos motoristes austriacs que venen de Mongolia que m'han omplert d'informacio i ganes, aixi que avui tambe estic desvetllat. Aqui ja no hi ha carreteres secundaries, i em toca seguir l'autopista marcada al mapa en direccio Omsk, que acaba sent una carretera d'un carril per banda farcida de camions en linia recta pel mig de camps d'herba i cereal. I de tant en tant, algun viatger.


4 comentaris:

  1. Cada cop que llegeixo el teu blog em vénen unes ganes boges d'agafar la motxilla i de sortir corrent de Catalunya.
    M'encanta la vitalitat, l'alegria i l'entusiasme de cada una de les teves línies. M'omples els ulls i la cara amb un gran somriure.
    Feliç viatge, Nil.
    Saps que a la tornada... sempre hi som, amb els braços oberts.
    Mil petons,

    Mete*

    ResponElimina
  2. Ei figura no sabia que eres motorista!!! Quina enveja... jo molts cops ho he pensat, almenys un meset, passar del transport públic i anar al meu aire a cavall d'un ciclomotor destartalat... deu ser la canya, això si que és llibertat total...

    Jo ara he acabat el meset a Iran, sóc al kurdistan turc que és fantàstic, i d'aquí una setmaneta tinc vol de tornada a la Xina... ara suposo que comences a sospitar qui sóc, no...? El de les circumstàncies, clar que si! ;)

    Cuida't molt, una abraçada!!!!

    Lluis

    ResponElimina
  3. Per cert, a Olkhon vas estar al Nikita, no? És mític!

    Lluis altre cop...

    ResponElimina
  4. ieehei!!!
    M'acabo d'empassar tots els escrits i fotos des de que vas sortir del alps!!! Quines ganes de més sibèria, baikal i mongòlia, a mi aquests llocs ja m'eren una mica mítics i em sembla que ara encara ho seran més! Molt bé també la gitaneta (mola que tingui nom), un orgull haver-la conduït un temps, hehe.

    per aquí anar fent com últimament, aviam què ens depara el nou curs. t'anirem cuidant el país per quan tornis!

    molta sort, de tot cor!

    urbici

    ResponElimina