Etapa Zero: Els Caus

Les Fotos de Els Caus.

On és Els Caus?

L'1 de Juny, marxo de viatge. Després d'una temporada per les masies de Salo i Matamargó, ha arribat aquell cuquet que et diu que marxis de viatge, que ara en tinc ganes i forces, sembla que és el moment. M'aparto d'un lloc que ha arrelat en mi, una casa. Els Caus. Envoltada de camps d'ordi i pols, m'encanta aquesta zona on les converses de sobretaula que parlen de múrgoles, esparvers o gelades passen per damunt de qualsevol estatut o volcà islandès. Tot i així, ara me'n vaig.

Aquest lloc és bonic i tranquil. Pertany a un paisatge que tira cap al secà. S'hi combinen els boscos de pi i roure amb els camps d'ordi i blat que donen al lloc una marcada estacionalitat. Tardor marró; hivern verd de sembrat; primavera verda viva; estiu groc.

La vida també és estacional als Caus. A l'hivern hi fot bastant fred, gela sovint, neva algun cop i plou gairebé sempre. A fora hi ha fang per tot arreu, i de rebot la casa també se n'omple. A quarts de sis, ja és fosc, i ja et pots tancar a casa. És el moment de viure davant de la llar de foc, de llegir, de fer feinetes de dins de casa, de veure pel.lícules, podar algun arbre o plantar algun all... La primavera és explotant, canviant a velocitats brutals. Plou de tant en tant, i comença a fer bo. Tot explota: els arbres, l'hort, les herbes, els ocells, la llum del dia. Arriben les orenetes, i aviat les mosques. Ja podem començar a menjar a fora, i si no vigiles, de tant bé que s'hi està et pots cremar. Diuen que el Sol d'Abril i Maig és molt dolent. Serà perquè és tant agradable? I l'estiu és tòrrid. No sé si existeix aquesta paraula, però em recorda a alguna cosa entre torrat i àrid. I és així. Una calor assecant durant el dia, pròpia de grans migdiades dins de casa. El fang de l'hivern es converteix en pols. Pols per tot arreu.

Viure amb els ritmes de la terra és molt bonic. A mi m'agrada que les coses senzilles com les pluges, les nevades i la primavera agafin importància dins del ritme de la meva vida. Potser és el que més em fascina d'aquest lloc. I és que no només és a mi, sinó a tota la gent de les terres de Salo i de Matamargó.

A prop de casa, hi tenim la font dels Caus. I la riera. Són racons senzills però molt bonics. Podríem dir que no tenen res d'especial, simplement són tranquils. I la gent, m'agrada la gent.

Moltes vegades, durant aquest mesos que he estat preparant el viatge, m'he adonat que no marxo per trobar alguna cosa millor. De tant en tant em passa pel cap que m'agradaria trobar algun lloc com els Caus, i penso que m'agradaria quedar-m'hi a viure un temps. Llavors és quan ric de mi mateix, perquè ja l'he trobat aquest lloc. Suposo que marxo de viatge simplement perquè tinc ganes de veure coses noves, i ara em sento lliure per fer-ho. No estic gens malament on sóc, però sempre podré tornar.

De fet, no tinc masses coses clares d'aquest viatge, i tot i que porto temps preparant-lo i donant-hi voltes, no sé pas què en sortirà. Segurament, és aquesta una de les definicions del meu viatge.