Cròniques d'autoestopista: Bergen-Tromsø

Ruta de Bergen-Tromsø.

Quan el Jordi, un català instal.lat a Utrecht que va viure un parell d'anys a Noruega, em va dir fa un parell de setmanes que de Bergen a Tromsø, al nord de Noruega, hi ha aproximadament unes 3 hores d'avió, vaig comencar a dubtar de la possibilitat de fer aquest trajecte fent autoestop. Molts Noruegs també farden de que si agafes Noruega en un mapa, la retalles, claves una xinxeta a Oslo i deixes que el país pengi de la capital, de cap per avall, el nord d'aquest llaaarg país arriba a Roma o a Barcelona. Per sort, no ho vaig provar, m'hagués acollonit. I vam decidir tirar endavant, carretera enllà, i veure què passava amb el hitchhiking de llarga distància. Quatre dies i mig més tard, arrivàbem a casa del Roger, a Svarvaren, un conjunt de cases a 30 km al nord de Tromsø. Mil vuit-cents quilòmetres més amunt de Bergen; per sobre el cercle polar àrtic. Estem realment cofois d'haver aconseguit arribar, i fent autoestop tot el camí. La Montserrat diu que creu que ha fet més quilòmetres en aquests 5 dies que en tota la seva vida a dins de la seva Volkswagen Transporter.
Tot i comencar el viatge a Bergen sota la l'aigua, vam veure que érem afortunats d'estar fent autoestop a un país tant preparat per fer vida en dies de pluja. Vam descobrir les boniques parades de bus per casualitat la primera mateixa nit (que és de dia). Casetes de fusta, amb teulada genial, parets i bancs. La meva tenda nova hagués fet pena al seu costat, així que vam decidir fer nit a la parada. I genial. De les quatre nits, tres en casetes de fusta -una tenia tauletes i tot-; l'altre a la tenda: la pitjor de totes. Per sort el fogonet -també nou- ens va ser útil, i va calmar la meva "ràbia" envers aquest país tant ben preparat que m'ha fet comprar una tenda en va.
Hem fet jornada complerta amb hores extres d'autoestop. Ens llevàvem al matí, esmorzar i de pet a la carretera. Dinar ho fèiem en algun lloc on els cotxes es negaven a agafar-nos. Pa i formatge marró de la granja de l'Erik. I al vespre, quan estàvem cansats, buscàvem el lloc per dormir. La gràcia d'aquest país és que no se't fa fosc (ara), i no has de córrer mai per buscar un lloc per dormir. I quina tonteria agafar el frontal...
La veritat és que ha sigut una miqueta dur... Els trajectes aquí a Noruega són eterns. Llarguíssims. Hem agafat una vintena de cotxes, alguns dels quals ens han transportat durant 4 o 5 hores. Etern. I a sobre el mapa... una misèria. Crec que és per això que aquí a Escandinàvia s'han inventat una mesura: la milla -escandinava- que, curiosament, equival a 10 km. Deu,no és borma. Així suposo que els aixeca la moral: no és el mateix que et faltin 20 milles per arribar que 200 km, no? Són molt llests aquests vikings.
Durant el trajecte no hem visitat moltes coses, ni ciutats. Molta carretera, això sí. Hem tingut sort amb alguns conductores que ens han fet una mica de guies, ens han explicat històries de la zona o ens han convidat a algun cafè. També vam escoltar un llibre en Norueg. Sí, tenen els llibres gravats en CD's: els posen a la ràdio del cotxe i quan han arribat a casa seva -nou hores més tard-, s'han llegit el llibre sobre el Rei Artur.
Això sí, paisatges els que vulguis. Hem travessat els fiords del sud amb els ferris tant típics d'aquí, amb la vegetació que vindria a ser semblant a la de ribera dels nostres Pirineus. A vegades, amb aquest paisatge, no saps si estàs veient el mar o un llac. Qualsevol llac pot ser enorme, i els fiords molt estrets, una vintena de metres. Ara per ara, només ho sé diferenciar per si hi ha algues o no. I costa de creure, però l'aigua del mar a vegades és blau turquesa, com la de Formentera. Si no fos perquè vaig amb el forro, barretina i no sona el "Tonight, tonight", em tiro de cap a l'aigua. Les muntanyes, ben aprop de mar, nevades encara, per la primavera que està essent molt freda aquest hivern. I muntanyots granítics ben erosionats per les glaceres, arrodonits com còdols, que m'han fet pensar en el Roc. I ple de Cervinos. Aquests noruegs es passen molt amb el paisatge. Avui dèiem que això de ser tant bonic no pot ser bo; al final no ho gaudeixes prou.
Ah, i per últim em volia cagar una mica -no gaire, ja ho vam fer prou durant el trajecte- amb els collons de guiris que hi ha aquí a Noruega: danesos i anglesos amb les seves autocaravanes. Són una plaga. Tots cap al Cap Nord. I el pitjor de tot: no paren mai als autoestopistes. Ja sé que hi ha gent que li costa, que no tothom li agrada. Però quan n'has vist passar unes 300 i tots fan un "no, no" amb el cap fent morritus amb els llavis, comencen a fer ràbia. I quan saps que t'han hagut d'haver vist uns tres cops a la carretera (anàvem a la mateixa velocitat de creuer) a tres llocs diferents i no et paren, ja comences a menysprear-los. En fi, i al final decideixes que els noruegs, iraquians i polonesos són gent molt més maca que els de les autocaravanes, i que l'únic que faré és reivindicar-ho al blog perquè aquells que tenen autocaravanes -papes i tiets...- no segueixin l'exemple d'aquests centre europeus i agafin a la gent maca i bonica que volta pel món fent autoestop.