Cròniques d'autoestopista: Oslo-Bergen

On passa tot això?
Les fotos de Noruega

Viatjar fent autoestop no és fàcil. Ni ràpid. Ni còmode. Més aviat pot arribar a ser molt frustrant i depriment. Ben mirat, viatjar fent autoestop no té cap sentit pràctic; potser podria arribar a tenir un sentit econòmic, és molt barat, però les hores d'espera a la carretera i la infinitat de coses que et passen pel cap quan veus passar tants cotxes de llarg no compensa el que et val un tiquet de bus i la comoditat d'arribar allà on vols anar. I et comences a plantejar què carai hi guanyes desplaçan-te així, quin sentit té passar-te tantes estones a la carretera, els minuts se't fan eterns, busques alternatives... i llavors para un cotxe. "Are you going to Bergen?" "Yes, come in, come in!" I al cap d'un moment tot és genial.

El trajecte de l'aeroport d'Oslo a Lygra -una petita illa a una horeta de Bergen- em va fer una certa gràcia, em va agradar. Bé, he de dir que vaig arribar ben emocionat. Va ser un viatge de dia i mig, però molt ben aprofitat. Des d'un primer moment, em van avisar que fer autoestop a Noruega no és fàcil, doncs es veu que la policia els recomana no agafar a ningú, "perquè hi ha molts polonesos" - deu ser que són molt dolents, i que a més, deuen tenir el costum de viatjar fent autoestop.

A vegades no és el fet d'arribar el que et fa feliç, sinó el què sorgeix en aquests trajectes que comparteixes amb un desconegut que, durant aquella estona, hi pots abocar una confiança molt curiosa que acaba desapareixent al final amb un cop de porta. I em fa feliç veure com la dona que em va treure de l'aeroport, va donar la volta a la rotonda de fora per tornar-me a recollir, i que tot i no voler agafar-me de primeres i mostrar-se molt distant, va acabar reconeixent que estava molt contenta d'haver-me acostat a Oslo. Que se n'alegrava molt que fes aquest viatge que a ella li hagués agradat fer quan vivia a Àustria, i que no va arribar a fer mai. I em deia que sabia que no me n'enpenediria. I també em van fer molt feliç els donuts i la coca-cola que em van donar la dona que abans devia ser rossa i que ara ballava el hula-hop, amb el seu marit filipí i el seu fill amb rastes rosses, quan em van treure d'Oslo.

Però em va fer especial gràcia quan em va parar l'Arild el matí del segon dia a 471 km de Bergen. Un home crec que devia tenir molts diners -tot i que a Noruega tothom és molt ric, de debò-, ja que la seva feina constava en ensenyar a través d'internet com cuidar-se les ungles. Sincerament, si no era per una bona herència, no sé com podia tenir el cotxe que tenia i totes les cottages -cases d'estiu- que tenia en llocs privilegiats. I que ves per on, després d'unes hores de viatge i d'establir confiança em va portar a una de les seves cottages, que segons ell, no podia perdre la oportunitat de veure un lloc com aquell que només alguns poden anar-hi. La veritat és que era molt bonic. Espectacular. I tampoc hi tenia res a perdre, ni tenia pressa. Un cop allà a dalt de les muntanyes, a la cottage de l'Arild, em vaig adonar de la màgia de fer autoestop. D'on era i perquè hi era. I que si hagués comprat el bitllet a l'estació de tren, no hauria menjat donuts, ni cafè ni hauria vist el paisatge llunàtic a només 1000 m d'altura.

I el mateix Arild va parlar amb el conductor d'un tràiler que anava cap a Bergen, i que va acceptar portar-me. I aquest conductor, amb barba i cabells ben grisos, va acabar parant el camió al mig del túnel més llarg d'Europa perquè pogués fer la foto que ningú més a Spain pot tenir. I em va explicar la vida de cada un dels 30 túnels que vam passar per arribar a Bergen. I que em va dir que fer de camioner "is not a job; It is a life style", des de darrere de les seves ulleres de sol i sota la gorra negra amb la marca de Norway 2010.

Doncs és per això que faig autoestop, i és per això que estic content quan puc arribar a Lygra, a la granja on hi ha la Montserrat, amb un munt de sensacions molt positives a sobre.

Ah, sí, i això el segon dia, és clar.