Tot marxant de Noruega

Avui al matí ha marxat la Montserrat. Per fer una mica de temps i com que és l'últim dia, hem decidit anar a fer un cafè per esmorzar. Però aquí a Noruega això no és fàcil. No hi ha bars, ni llocs on seure i fer un cafetó tot llegint el diari. I tampoc fa sol. Normalment. Però avui sembla que la sort em vulgui donar una empenteta en aquest dia que continuo sol el viatge, i que vulguis o no, em fa sentir aquell nus a la panxa... doncs avui hem trobat una botigueta que s'assemblava molt a una cafeteria típica de casa nostra, i a on a més hi feien cafè de cafetera i hi havia croissants. Totalment utòpic per un català aquí a Noruega. Jo he sortit a la terrasseta amb el meu cafè amb llet i el platet amb el croissant amb una llargimeta als ulls. I és que a sobre, fa sol. I és que aquestes són les coses que valores quan passes tants dies menjant de fogonet; són les coses que valores quan comences a conèixer Noruega. I la Montserrat m'ha convidat.

Avui comenco a tirar cap al nord -encara més-, cap a la terra dels Sami, una ètnia que es reparteix al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Antigament vivien nòmadament amb els seus rens i els tipis, aquelles tendes que tenen els indis de les pel.lícules. Resulta que aquí al nord de Noruega (també) els tenen. Avui en dia, alguns Sami també tenen rens i tipis, però els que hem vist estan enfocats de cara al turisme.

La meva intenció és acabar d'arribar a la frontera de Rússia el més aviat possible, en un o dos dies. Noruega és molt bonic i m'hi podria estar un mes més sense aborrir-me gens, però els visats no perdonen i m'he d'afanyar si vull veure quelcom més que el tren transiberià abans d'arribar a Mongòlia. No m'agraden aquestes presses -perdó pels que treballeu cada dia, je...- però de moment les fronteres existeixen i les fem servir.

Deixo enrere aquest país llarg com un dia sense pa, i car com el pa que surt del Jorba si la Rosa no et coneix de res i fas cara de tenir diners. Què dic! Molt més car! Ahir vam anar a fer una pita amb la Montserrat i el Heine -un noi alemany que volta per Tromsø-: més de 10 € la pita. I no és estrany. I no era un lloc turístic. I la resta de coses, regla de tres. Tot és ultra-extra-mega caríssim.

Per sort, les nostres estades a les granges i a cases de gent han reduït les despeses. Aquí a Tromsø, la ciutat més gran del nord de Noruega, vam estar fent wwoofing a la granja del Roger. Semblava un acudit: "Un suec, una americana, una canadenca i dos catalans es troben a una granja d'un norueg...". Hem descobert moltes coses. Com que els americans realment tenen pistoles a casa i que segueixen religiosament la visita setmanal al McDonald's i al Burger King. I que no fan servir els fogons, sinó el microones. I que els suecs, que són la rialla dels noruegs, se'n riuen dels finlandesos, i així tots se senten bé -no sé de qui se'n riuen els finlandesos...-, i el Roger, de la granja, ens ha ensenyat a cultivar patates, maduixes i pastanagues, que és el que poden fer aquí. I sent orgullosos com són, diuen que les maduixes són les millors de tot noseon, ja que els hi toca la llum les 24 hores -que no el Sol-. Cosa curiosa, aquí fertilitzen amb algues del mar i herba fermentada. I l'important no és regar -que què??-, sinó tapar el sòl amb plàstics i teles per donar-li més calor. A més, aquest any ha sigut molt fred, i els ha glacat a més de 2'5m per sota de terra, que es veu que es molt. Diuen que des de l'any 1930 no glacava tant profund. Ja deia jo que aquí feia molt fred... Collons, que cap dia hem passat dels 10 graus C!

Els catalans també hem explicat les nostres coses, i els hi hem intentat fer entendre que el català és una llengua, igual que el norueg. I els hi hem explicat coses de casa, costums, i també els vam fer truita de patates i pa amb tomàquet. Van dir que els agradava. Fins i tot ens van penjar una estelada a la casa. Si, si. Una estelada. No em pregunteu com va arribar, però allò feia goig, amb aquells paisatges... et feia sentir una mena de rum rum ben estrany a la panxa.

Hem visitat les Lofoten i la Dàlia, una amiga de la Montserrat que està vivint-treballant allà. I ens ha donat casa, cotxe i ens ha portat a llocs on anar. Les Lofoten són una mica el súmum de Noruega. Un conjunt d'illes i penínsules amb muntanyes de 1.000 m que s'enfilen a la vora del mar. I una carretereta que va de punta a punta. Amb les autocaravanes d'Alemanya corresponents per l'època de l'any. I ciclistes. I gent fent autoestop. Això sí, és preciós, però quan fa sol. Un dia. Un dia de Sol és el que hem tingut. Ens ha sigut suficient per poder veure el Sol de Mitjanit, cosa que no havíem pogut fer en els 15 dies que portem per sobre el cercle polar àrtic. Molt bonic. Veus com a tres quarts i cinc minuts de dotze tots els habitants de les autocaravanes que passen la nit encarades al nord surten del llit amb les seves càmeres per immortalitzar aquest moment tant esperat aquí al nord. Jo també ho vaig fer, no fotem. No sempre es pot veure el Sol a mitjanit.
I ara que fa sol, cosa molt poc habitual, és moment que deixi pas a un altre usuari de la biblioteca de Tromsø per fer servir l'ordinador. I cap amunt! Cap a Rússia... a ensenyar el meu jersei nou -ja no tant-, que ja ha provocat algunes que altres rialles. Per cert, ja tinc un destí a Rússia. Es diu Grishino, i és una "ecovillage" -el nom sona bé- que m'han acceptat per anar-hi a treballar a canvi de lloc per dormir -i potser menjar!-. Pel que sembla, hauré de treballar a l'hort i ajudar amb la construcció de cases de palla. I espero aprendre rus. Només una mica. Si us fa gràcia, tenen pàgina web i tot: www.grishino.ecology.net.ru.
I si tot va bé i trobo algun ordinador rus amb lletres llatines, ja sabreu quelcom més de mi ben aviat.
M'en vaig a prendre el Sol.