Itaca vist i no vist!

M'ha costat una mica trobar aquest local de motos al mig de Perm, als Urals russos. Al final, despres de molt preguntar, trobo aquest garaig, truco a la porta i em surt un noi jove. Em mira amb aquesta cara seria que fan els russos quan et parlen per primer cop i llavors veu la meva moto. Se li escampa un somriure d'orella a orella a la cara, em fa entrar, "coffee?" i m'explica que just ahir estaven parlant amb el seu amic motorista de la gent que viatja amb YBR 125, la meva moto. I va i avui arribo jo, amb la Gitaneta. Aixi que li ha fet molta gracia, i jo si li he de fer cas i escriure al blog, no em queda mes remei que escriure sobre ell!

Doncs, senyores i senyors, ja estic a Russia. Altre cop. Si, si, i senyores i senyors, ja he passat per Mongolia. Mongolia! Un any i dos mesos parlant de vaig a Mongolia, vaig a Mongolia, i pam, vist i no vist! Evidentment, aquests dies em sentia que debia un bon escrit al blog sobre la gran, eixuta i salvatge Mongolia, i com mes hi pensava mes complicat se'm feia posar tot aquest pais, canvis de vida i cagarrines en un sol escrit. Molt dificil.

Aixi que Mongolia. La sintesis es 11 dies, dos dels quals a la ciutat barbara d'Ulan Bator que combina dels edificis envidriats d'alt estandard empolsegats pels carrers que queden sense esfaltar, i els 9 dies restants resseguint els caminots de Mongolia pel paisatge llunatic cap a l'oest, direccio a l'Altai rus.

Vaig a ajudar al xavalin a canviar les pastilles de frenu, que resulta que tambe les tenia gastades. Ja deia jo que feia un soroll estrany...

Ahir a la nit vaig arribar a Irkutsk un altre cop, despres de passar uns dies a la illa d'Olkhon, al Baikal. Aquest cop, pero, arribo a les 10 de la nit i quan vaig al lloc amb ordinadors i internet, ja estava tancat. Casum, ara no puc trobar un CouchSurfing per dormir... amb aixo que decideixo fer una passejadeta, a veure si apareix alguna idea. A la primera cantonada passo una terrassa, on hi ha un noi d'uns trenta anys fumant un puret i parlant per telefon, i aixi que passo gemega: "Help?" Jo que me'l miro, i no se si esta parlant amb mi. I em repeteix "Help?". I jo, doncs, si, es clar... Com li havia de dir que necessitava un lloc amb internet, a les 10 de la nit. Em pregunta si tinc laptop, i jo si, pero el WIFI no em funciona, perque... "Dona'm l'ordinador. Soc programador de xarxes electroniques. Aqui a aquest cafe hi ha internet". Bingo. Agafa l'ordinador, tecleja quatre coses, apareix el Google, em paga el cafe i em dona el telefon per si el Couch Surfing no dona resultat. I despres encara te la barra de dir que no enten perque venim a Russia a viatjar, que es tant perillos i tanta gent dolenta! Vaig trobar lloc per dormir.

A Olkhon passo quatre dies desconnectant del comptaquilometres. Aquesta illa a una banda del Baikal, al nord est d'Irkutsk, es un dels paisatges mes extraordinaris que he vist en ma vida. Estepes que comencen amb la platja de sorra i acaben a dalt la muntanya fent boscos de cedres que no havia vist mai, retrobament amb motxileros viatgers de mon sencer. El petit poblet que hi ha esta sent explotat pel turisme a mes no poder, i hi ha ferri gratuit a l'illa, oficina d'informacio, multiples activitats per gaudir dels dies a la natura, com passejar-se amb quats, excursions amb les furgonetes 4x4 o rituals xamantics a mida de turista. Tot i aquesta aglomeracio turistica, es el lloc mes precios que he vist a Russia. I va d'un pel que no m'hi quedo, un home CouchSurfer que va per capella m'ofereix feina de fuster i manetes i casa per trobar la pau interior... marxo corrents a buscar la meva visa. Una hora mes amb ell i no marxo de l'illa.

Siberia, la Republica de Jakasia, la Republica de Tuva, el Baikal i Olkhon, Irkutsk i la seva gent, oberta i riallera, hospitalaria, curiosa, nomes han fet que obrir una escletxa en la curisitat i ara mateix sento que vull viatjar un any sencer per aquesta Siberia preciosa. Estepes, llacs, rius que corren. Ulls axinats, pells fosques i rialleres. Ortodoxos, buriatis i xamans. Cants harmonics i ofrenes a la mare natura.

Be, nomes us volia dir que avui que tinc l'ordinador arreglat, aprofito per penjar el text que tenia guardat a dins, una mica enrere en el temps, el de quan soc als Urals, entrant a Siberia.

Aixi que aqui hi ha el text, del 20ialgu de Juliol.


De Kazan als Urals.

I doncs resulta que no puc dormir. Suposo que entre el cafe de la tarda, el canvi horari i l'esveramenta que m'agafa quan trobo un lloc tant xulo per plantar la tenda, ara estic ben desvetllat. I mira, doncs es moment per aprofitar aquest ordinador que vaig carretejant quilometres enlla i que tant poc faig servir. Aqui el que em caldria es una bona destral per fer llenya!

Despres de preguntar a aquell home amb la pell recremada del sol i les dents mig desfetes on podia trobar un bon lloc per plantar la tenda, m'he dirigit cap al llac Gran Kuyaix, que es troba a la banda asiatica dels Urals. Ostres, quin bon lloc. Avui es dilluns hi s'hi poden veure totes les restes del cap de setmana: fogueres apagades amb una pila de llenya al costat ben a la vora del llac, l'herba aixafada de les tendes i el tipic raco amb una muntanya de deixalles que els que les deixen no se pas qui pensen que les vindra a buscar. I es aixo el que fan molts russos de la ciutat, muntar un campament en un dels molts llocs preciosos enmig de la gran natura que els envolta.

De Kazan vaig marxar tot cofoi amb la meva roda nova, direccio a l'est, per les meves carreteres secundaries. I de seguida que surto de la ciutat, torno a trobar aquest paisatge que he anat gaudint des de que vaig topar per primer cop amb el riu Volga, un paisatge ondulat governat per camps d'herba o de cereal fins a l'infinit, puntejat per pobles amb les seves mesquites i de tant en tant, un assentament rural (pobles molt grans que fan la funcio de ciutat per aqui al mig, pero sense infraestructures de ciutat i amb pinta de poble). A mi que ja m'agradava el Pla de Bergus alla a sobre Els Caus, aqui hi navego amb aires tranquils.

Ara es temps de segar l'herba, i als camps hi ha molta gent amb forques i dalles que fan piles d'herba, imagino que per assecar-la. A les carreteres hi abunden els camions i remolcs arrebossats d'herba a mes no poder que van deixant traça a la carretera com aquell conte de les molletes de pa.

Com sempre, a mi em fa gracia aquesta part etno-linguisitca (toma paraulota m'acabo de patillar), i ja des de Kazan, capital de la Republica de Tatarski, s'hi podia apreciar aquesta barreja etnica. Cartells bilingues, mesquites i gent mes morena de pell que no l'entenc pas quan parlen entre ells. Aixi doncs, la cambrera d'un cafe una mica atrotinat m'assegurava que ella es 100% tatar mentre em regalava un cartronet amb el dibuix del Kremlin de Kazan per donar-me bona sort a la carretera. No gaire mes al nord pero a un mon dues hores mes enrere -aqui el canvi horari es directament de dues hores!- hi ha la Republica d'Udmurtia, on els udmurts son una gent que parlen una llengua de la branca fino-ungaresa, i em va fer l'efecte que tambe tenen aquell color palid de pell i el ros que es pot veure en paisos com Finlandia i Estonia. I despres em vaig dirigir a la Republica de Bashkiria, amb Ufa com a capital... pero imagino que no cal seguir; un pais molt variat, vaja.

Aprop de Izhevsk em sorpren trobar-me de cop amb aquelles estructures de ferro que fins ara nomes havia vist a les pel.licules: molins de petroli, o com se diguin. Home, jo me'ls imaginava mes grans, pero el fet es que aquesta part occidental dels Urals esta plena de molinets d'aquests que van bombejant, amunt i avall. Em va fer la sensacio que els pobles d'aqui al mig de Russia estan mes cuidadets; potser son les cabres i vaques que tenen al voltant de les cases, que els hi mantenen l'herba tallada a ras, pero crec que al ser una regio rica en petroli fa que els carrers estiguin mes ben asfaltats, les cases mes polides, pintades, recobertes de fusta amb detalls.

Una cosa que em comença a passar sovint ara que estic mes lluny de la capital es que la gent quan sent o em pregunta d'on soc i d'on vinc, els hi fa molta gracia i es volen fer fotos amb mi, em graven en video... i evidentment a mi tambe em fa gracia. Aixi doncs, tot i ser timidot, començo a tenir una bona col.leccio de fotos posant amb Tatars, Bashkiris o noies repijetes amb ulleres de sol de vacances.

I per acabar de sortir dels Urals, em fico per una zona que pel que em diu la gent que vaig trobant pel cami, es una zona bastant peculiar: passo per Karabaix, un poble que la UNESCO va declarar-lo el lloc mes brut i contaminat del mon, i despres em moc per una zona en la que em recomanen no banyar-me al riu, ja que fa uns anys hi va haver un espetec com a Txernobil i ara tenen un riu radioactiu. De peixos verds amb tres ulls no n'he vist cap.

I ara que acabo d'escriure aixo ja em trobo, ara si, a Siberia.Ai, la somniada Siberia...! Ahir vaig tornar a canviar l'hora altre cop (nomes una) i estic emocionat perque m'he trobat amb dos motoristes austriacs que venen de Mongolia que m'han omplert d'informacio i ganes, aixi que avui tambe estic desvetllat. Aqui ja no hi ha carreteres secundaries, i em toca seguir l'autopista marcada al mapa en direccio Omsk, que acaba sent una carretera d'un carril per banda farcida de camions en linia recta pel mig de camps d'herba i cereal. I de tant en tant, algun viatger.

Amb uns ulls diferents

Avui al mati he tingut una passejada pels carrers d'Irkutsk amb sol acabat d'aixecar i aquell airet de nit fresca. Irkutsk es una ciutat mes aviat petitona, que no arriba al milio d'habitants, i aqui a Russia aixo sembla un poble. A mes, te un encant especial, tranquil, agradable, com la gent de per aqui al mig de Siberia. Somrient, amb cases baixes i de fusta al nucli antic, polida i neta com ja acoustuma a ser mes cap aqui a l'est.

Doncs si, Irkutsk, aquesta ciutat en la que ja s'ensuma l'aire del Baikal, a menys de 200km enlla, a tiro de pedra. Irkutsk, aquell punt que fa tant temps que somiava, aquell lloc mes a l'est que m'havia proposat arribar. I resulta que es encantadora.

Els ultims dies de viatge han sigut una cursa contrarrellotge, contraquilometres. No vaig sobrat de dies del visat rus, i si vull tornar a sortir cap a Europa sense problemes bastant importants, no em puc distreure a tornar cap a l'oest. A mig cami de Siberia, a l'altura d'Omsk, decideixo fer via per intentar arribar el mes aviat possible a Irkutsk i gestionar la visa, i aixi guanyar temps per tornar mes amb calma. Amb aixo, que em trobo amb un altre motorista pel cami, en Magnus, un suec de 55 anys que amb la seva BMW de 800cc i 85 cavalls de potencia travessa Russia per anar fins a Mongolia. Ell tambe va sol, i als dos ens va be tirar endavant plegats. Per cert, a davant jo, amb la meva motoreta obrint pas. I es aixi quan m'endinso en aquest mon que encara no havia descobert, el del moto turista. On no es te en compte les ciutats, sino els quilometres correguts, on el que importa es com de lluny pots arribar cada dia i no les coses boniques que pots veure. En el que es valora si t'agrada un pais o no tot creuant-lo per la carretera general fent 600, 800 o 1000km diaris i mirant a banda i banda de la carretera. I el que mes em rebenta es quan em diuen que estic boig perque no vaig preparat, tot fent notar que no tinc kit de reparacio multi-hai-flinker, inlfadors de pneumatics o rodes de recanvi Off-road amb GPS, i em fot gracia veure que alguns d'aquests motards si que van molt ben preparats travessant Russia i dient "Thank you" en un cafe al mig de Siberia. Thank you... Total, que m'apunto a aquest carro per uns dies i m'entristeix haver de travessar volant tot el que m'atrau a quedar-m'hi mes d'una setmana.

Pero a Siberia es pot veure de tot. Contrariament al que pensava, com de costum, aquells boscos tant frondosos i infinits nomes els veig durant uns 200km, i els paisatges son variats, una mica. Entre Omsk i Novasibirsk el paisatge es summament monoton, planuria infinita de prat d'herba i alguns aiguamolls. A partir de Novasibirsk, el paisatge es comenca a ondular i li dona un toc d'alegria, amb alguns boscos de bedolls, sempre presents a Russia, pi roig i fins i tot un avet que deu ser d'aqui perque jo no havia vist mai -soc un bioleg ben documentat!-. Unes aguiles enormes i juganeres acostumen a sobrevolar la caretera, i una em dona una imatge de National Geographic quan em caca una libelula davant de la roda.

I com mes a l'est, menys gent i paisatges mes espectaculars. Llacs, rius enormes. Cotxes que ens avancen tot pitant i algun que ens demana parar per fer-nos fotos plegats. I anar fent quilometres.

I avui tiro cap a la illa de Olhon, a 400 km d'irkutsk, que es troba a un riba del Baikal. Pel que tothom diu, sembla que es un lloc precios, i que deu estar farcit de motxileros amb tendes que fan la volta al mon. Quatre dies alla, mentre espero que estigui llest el visat per a Mongolia, i llavors recollir-lo en aquest petit consulat de Mongolia, on ja nomes la gent de dins, m'ha fet entrar unes ganes boges d'anar d'una vegades per totes a aquest pais tant repetit, nomes al veure'ls ser amables, somrients i senzills.

Aquell Est no tant llunya

-Text del 22 de Juny, des de Kazan-

Vet aqui que li acabo de posar una roda ben nova gairebe de motocross a la ja estimada motoreta, una que fa un goig que no vegis. Aixo despres d'un mati atrafegat amunt i avall pels mercadillos automobilistics de Казань -Kazan-, posant a prova el meu rus, intentant caure en gracia per no ser timat com a estranger i fent amigotes amb els mecanics i oficinistes de la Yamaha de la ciutat. De moment sembla que he passat les proves amb exit; he de dir, pero, que el fet de portar una matricula europea -dic “europea” perque aquesta E de la matricula aqui ja no saben ben be on ubicar-la, i mes sabent que aquest estat del sud europeu aqui s'anomena “Ispania”...- be, doncs que quan dius que vens de lluny, i amb moto, es veu que es mes facil fer amics. Potser hauria de portar una matricula a la motxilla per fer autoestop... En fi, per comprovar si ha sigut exitos aquest tunning de la moto, caldra veure com roda per aquestes fantastiques carreteres russes mes allunyades de Moscu.

Doncs fa uns dies, despres de repassar la moto de dalt a baix, carrego un altre cop i faig un primer tast de 350 quilometres fins a Grishino, l'ecovila que em va acollir per primer cop ara fa ja justament un any, i on va començar l'aventura ecovilarenya. I he de dir, que ara ja em moc per aquests mons com per casa meva, tothom comença a sonar mes aviat conegut, apareixen mes de dues opcions d'anar cap als festivals hipilonguis als boscos dels voltants i per primera vegada em puc comunicar amb l'Aliska, la filla de 7 anyets de la parella de Grishino, que de cop i volta, per a mi sembla que hagi començat a parlar -es, evidentment, que l'he començat a entendre.

D'alla salto cap a Shilikovo, aquesta epoca ple de gent, on fa riure veure la meva arribada amb la moto enmig dels veins que ara estiuegen a les seves datxes, i el vei Sasha i la Irina em forcen a menjar i beure te a casa seva, en Losha em dona els seus consells motoristics sobre l'estat de les meves rodes i m'explica com s'ho va fer per venir des de Moscu, 800 km, amb la seva moto de 50 cc, i com sempre, l'Igor, aquell que te un dit tallat i sempre va borratxo, m'agafa ben fort tot abraçant-me i m'arrossega a beure vodka amb ell. Aquest cop vaig aconseguir marxar del poble amb nomes dos tragos de 40 graus.

Amb aixo indago sobre el famos mal estat de les carreteres russes, i seguint fidel a la idea de conduir per carreteres secundaries, descobreixo que, aqui al nord, alla on el meu nou atlas super guai marca una carretera asfaltada, pot estar-ho 5 km, seguits de 10 km de carretera de sorra, 14 mes d'asfalt apedaçat, un tros mes que sembla l'eix transversal nou de trinca... no t'aborreixes. I quan ja em dirigia cap a Vologda, capital de l'oblast -comunitat autonoma, per entendre'ns- per una carretera mes o menys digne veig un cartell que indica АРХАНГЛЬСК 650 a l'esquerra. Miro a cap a la direccio indicada i veig un caminot de terra que marxa enlla, 650 km enlla fins a Arhangelsk, una altra capital al nord de tot, a la costa del mar Blanc. Una bona broma començar aquests 650 km per un cami de terra. Jo segueixo cap al sud.

Tot canvia una mica mes quan baixo mes sud est-Vologda continua sent nord-, a la latitud del famos transiberia direccio a Kazan. De moment el que he passat esta fet a mida de moscovita -pixapins- i les vies fan goig. I amb el precios detallat atlas busco apropar-me al Volga, que em sopren amb les seves dimensions. La Lonely em diu que es el riu mes llarg d'Europa, i aixi em fa mes gracia quan hi dormo a la riba, quan el travesso per aquests ponts taaant llargs o faig alguna foto obligatoria quan el creuo en ferri per 100 rubles. Amb el que vaig aprendre aquells dies als llacs de Sanct Petersburg ja he deixat el fogonet al poble, i si no plou procuro cuinar amb foc, que tambe va be per espantar els mosquits i em fa sentir mes cul-xupi-guai. De tant en tant vaig a fer un menu a algun КАФЕ de carretera, que es raonablament barat, tot i que el dia que vaig menjar per 130 rubles (una mica mes de 3 eurus) em vaig trobar un altre fetge al plat -que aquest cop no em vaig menjar.

I aixi anar fent, doncs he arribat a Kazan amb aquesta excusa de canviar la roda, fer Couch Surfing, dutxar-me, rentar roba i parlar una mica. Resulta que aqui tambe hi ha Tatars, com a Crimea, i doncs els cartells son bilingues -rus i tatar- i al Kremlin s'hi alcen els minarets i les punxes aquestes amb les llunes sobre les mesquites. Per cert, Kazan precios, tot i que encara no he fet cap foto. Sembla que es temps de Couch Surfing i aqui on m'allotjo tambe hi ha un parell de fotografs americans de Utah, i aquesta tarda quan hem anat al parc del Llac Negre ens hem acabat reunint, encara no se com, una vintena de viatgers i Kazanites. I dema tinc una cita amb un tal Teo d'Italia, amb el que ens vam creuar ahir amb les nostres respectives motos per dins de Kazan i que hem pogut contactar a traves del CS; resulta que tambe va cap a l'Est i amb la moto. Em va semblar veure que tambe te una roda xula amb tacos com ara la meva nova, aixi que potser ens entendrem i tot.

Aquells paisos petitets del nord

Despres d'uns dies aixi emprenyadors amb nuvols plujosos passatgers alternats amb soleiades de minuts, vaig superar amb mes o menys exit i sense mes caigudes la travessa per Eslovaquia i Polonia i les seves curioses carreteres. Un paisatge mes tranquil amb aquests aires post sovietics que t'hi acabes acostumant, pobles sense placa, esglesies diferents i brutes igual que les voreres plenes d'ampolles i plastics. Camps fins a l'horitzo, nius de cigonyes als pals de telefon al costat de les cases i iaies assentades en un tamboret que venen dos o tres pots de maduixes acabades de collir al costat de la carretera.Aixi es que arribo a allo que anomenen els Paisos Baltics, fa cosa de tres setmanes. Lituania, Letonia i Estonia... aquests paisos petitons, perduts per aqui dalt al nord, que no saps ben be com ni on col.locar-los. Uns paisos que cada cop em sorprenen mes, que com mes els coneixo, mes m'agraden. Tinc la sort de poder passar les tres nits de cami, a Vilnius (Lituania), Smiltene (Letonia) i Koogi (Estonia) a casa de Couch Surfers, cosa que em permet socialitzar-me una mica mes del que faig sobre la moto i a mes enterar-me una mica del que es viu en per aqui. I en surto amb una sensacio de que tenen una cosa com especial i desconeguda, una cultura, llengua i tradicions que no lliga amb res del voltant, i sovint ni entre ells. I aixo em sorpren, que paisos tant petits, siguin tant forts i independents culturalment, com van saber demostrar davant l'ocupacio de la СССР, fent una cadena humana el 1989 de mes de 600km unint les tres capitals per a demanar les seves independencies. Quan viatjo per aqui, a vegades no se com sentir-m'hi: preus tant o mes cars com els que tenim a Manresa pero es mengen les fulles de la ceba, carreteres molt ben asfatlades combinades amb pistes quilometriques de sorra ben aplanades, casalots envoltats de gespa que ja ens agradaria tenir a molts de nosaltres envoltant edificis 100% sovietics sense aigua calenta a l'estiu, targetes de credit amunt i avall per pagar el menjar tant tradicional dels "paisos de l'Est", smetana (llet agra), sopes de patates, llet dins de bosses de plastic, amanides sense enciam... imagino que es el resultat d'un desenvolupament "UE" a partir de l'ocupacio sovietica... i a mi a vegades em confon!
A Estonia retrobo amics CouchSurferos i celebrem dignement la Revetlla de Sant Joan sense petardus pero amb barbacoa -dia molt festiu per aqui a dalt!- i tenim la sort que fa vent i per tant els mosquits no surten de casa -que son l'infern ara en aquestes terres! Deixo descansar dos dies la moto, i aixi descobreixo la platja estoniana, sense cases al voltant, extremadament plana i molt verge; aixi doncs, em batejo en el mar Baltic en un d'aquests dies assolellats (aqui tambe fa estiu!), que resulta ser molt poc salat, pero jo ja estic content perque la platja d'aqui a dalt era una cosa que em quedava pendent despres de passar-hi sempre en dies d'hivern.Amb aixo, el 25 de Juny arribo a Sant Petersburg, ciutat que no descansa mai, i menys ara que fa mes de 30 graus C i que quan sembla que es vagi a fer fosc torna a sortir el sol, el que han comercialitzat com a "White Nights", vaja. Amb aquesta mateixa excusa, la Maixa i la Marfa m'ensenyen una cara oculta de la ciutat que encara no havia vist, el carrer Dumskaya, ple de bars-discoteques que obren fins a les tantes... que vaja, es diferencien dels nostres en que a dins encara es pot fumar i que si alguna benvestida et dona un cop de colze a la cervesa que acabes de comprar i te la tira a terra, et ve un segurata i et fa pagar 100 rubles pel got trencat (2 eurus i mig, ehh?!) amb cara de mala llet.Tambe ens escapem amb el tren electric per uns dies a buscar la pau interior a les vores del llac Ладожкое (Ladoshkoie), al nord de Sant Petersburg. Es una massa d'aigua immensa sobre un paisatge molt pirinenc, de pedra granitica i bosc de pi, avet i bedoll. I molts mosquits, es clar. El llac es realment molt gran, no es veu l'altra banda! La cosa es simple, tu arrives a alguna vora del llac, busques un raco bonic -pots triar amb gent o sense-, si tens barca t'apalanques a alguna illeta, i alla plantes la tenda, busques llenya per fer el foc i cuinar, menjar, dormir, llegir... o com fan els russos, pescar i beure cervesa de dia, menjar pollastre i beure vodka al vespre vora el foc... vaja, que els Escoltes tenim feina per atrapar aquests campaments russos, apart de que la majoria de coses que fan estan prohibides a casa nostra...

Les fotos
I el mapa del Man-Russia en moto.

Trauma post-Alpi o la plana nord europea

Abans d'ahir vaig sortir dels Alps. Si, durant el dia vaig començar a deixar enrere les muntanyes mes altes, per passar entre congostos de parets altes i finalment acabar desembocant a la plana on hi ha situat Viena. I llavors va ser quan em vaig adonar dels llocs preciosos per on havia passat, aquesta magnifica ruta que havia creat travessant els Alps, la grandesa de viatjar entre muntanyes, el seu anar fent. I la gracia afegida d'haver fet aquesta travessa sense haver planejat la ruta i nomes intentant esquivar les carreteres grosses.

La primera sensacio estranya ja la vaig tenir quan m'acostava a les afores de Viena. Els cotxes neguitosos, apretant per darrere per poder avançar. Quines presses! Feia dies que no ho veia. Llavors comencen els monocultius de cereals i girasols. Camps immensos que pugen i baixen les terres ondulades. S'han acabat, doncs, els prats petits i enfilats de darrere cada casa, els petits tractors voltejant l'herba, les rengleres de llenya tallada i ben ordenada i els homes vells apilant l'herba amb la forca.

Les carreteres petites i recurvades i els paisatges, un cop a la plana, els trobes a faltar. A Suissa m'havia de contenir per no parar cada 10 minuts a fer una foto preciosa, i fins i tot m'enfadava de no poder assaborir mes temps tot el que veia. Si... tot aixo s'ha acabat, els revolts, els cims i els cotxes tranquils!

A Viena ni la veig, i vaig directament cap a Bratislava, la capital d'Eslovaquia. I aixi entro al mon aquest que en diem de l'Europa de l'Est, mes deixadot, amb carreteres apedaçades com un puzzle i gent que sembla que estigui enfadada. I quan entres, doncs et xoca una mica. Despres vas veient que no n'hi ha per tant, tot es molt mes barat i la gent nomes sembla que estigui enfadada.

I per acabar de posar nom al trauma post-Alpi, avui he decidit que que cony, que aniria a fer un menu per dinar d'aquests que anuncien per la carretera de 2'75 eurus. Que ja esta be de fer el tirat. I paro a un baretu d'aquests de poble, i em demano un plat que no entenc ben be que es. I au, ja el tens. Un bon fetge! Com m'agrada -de poc! Pero amb el menjar no s'hi juga, i m'ho acabo menjant. Quan acabo amb la batalla, plou a bots i barrals. Espero a que afluixi, i llavors torno a la carretera, sota un plugim... i em comença a venir un atac de cagalera d'aquella forta, que et fa pensar en el plat de dinar. I per adobar-ho, resulta que a les carreteres d'Eslovaquia hi posen oli per que quan plou s'hi facin aquelles sanefes de colors petrolifers a l'aigua. Es clar, jo aixo no ho he vist fins que nosaltres ja estavem a terra, despres de passar una rotonda fent esqui sobre oli de carretera i per terra al voral. M'aixeco, i estic be, cagum, la primera caiguda! I no s'acaba aqui, perque la cagalera continuava apretant, i molt, i he de correr a treure el fetge mentre encara estic amb el xoc de l'aterrissada, llavors es fot a ploure com un boig... i em passa pel cap de tot, i sobretot em cago amb tots els eslovaquians i eslovaquianes, que me'ls imagino de bon mati tirant oli a les carreteres...

Be, passat el trauma, ha sortit el sol. Nosaltres estem be; jo cap rascada, i a la moto del cop se li ha arreglat el comptequilometres que s'havia espatllat a l'ultima caiguda. I he anat a parar a un camping al costat d'un llac, on tothom fot fogueres per aqui i per alla i sembla un concurs de veure qui posa mes alta la musica del cotxe. Es el que dic, que costa una mica d'entendre al principi. Es una altra manera d'anar fent.

Man-Russia en moto!

Aixi que arriba el Juny, i torno a empaquetar la motxilla que encara estava a mig desmontar a sobre el llit de l'habitacio. Aquest cop, pero, no pas sol. Jo i la meva moto. ""Nosaltres". Carrego els trastos sobre la meva petita moto, la YBR125. I es que aquesta es l'espina que tenia mes clavada des de que vaig començar aquesta mena de viatge, la de “com seria viatjar amb la moto”? Ja no valien excuses de “quina por les carreteres russes”, “hi haura esfalt per alla a dalt?”... despres de la toma de tacto fent autoestop, anar en moto nomes podia ser un plaer.

I be, doncs aixo, un plaer. Una aventura, un anar descobrint. Dormir en tenda i fer el menjar amb el fogonet no es nou. Pero tota la resta, si. I no nomes un viatge amb moto, sino els Alps. Suissa, Austria. Aixi que tot plegat, resulta que es bonic.

Vaig marxar de casa sense saber quina carretera agafaria. De fet, imagineu fins a quin punt que, a l'Eix, vaig decidir si tirar cap a Berga o cap a Girona. L'unic que tenia clar es quines no volia agafar, les autopistes -i no per ser catala, que tambe, sino per que la meva moto no passa dels 100km/h. Tambe vaig decidir que volia evitar passar per Alemanya -i no pels E.Colis, que tambe, sino perque ja hi havia passat tot baixant-, doncs vaig decidir tirar direccio al nord d'Italia.

I aqui he anat a parar, al final, passant pel mig dels Alps i creuant, de moment, 8 colls de mes de 2.000 metres d'altitud – que pels moteros, aixo d'anar a fer un coll es una mica semblant a pujar un cim pels excursionistes: pujada dura amb revolts molt tancats, patiment (“ai que peta el motor”), llarg cami per davant i arribada amb abraçades i foto final. I llavors baixar i encarar les paelles, que tampoc es facil. En fi, i que el que semblava ser una ruta aixi a l'atzar, ha acabat sent el paradis de les motos: bars moteros amb cartells “Motards welcome”, desfilades de grups fent-se senyals amb els dits i peus, hotels amb parquing gratuit per a les motos... un bon lloc per anar a espetegar.

O sigui, que en general molt be. Suissa es espectacularment bonic, com tothom diu, tenen rao. A mi m'ha sorpres que conreen vinyes penjades de les muntanyes, que jo no se com carai fan la verema, si amb escales o grampons. A Austria estan segant l'herba aquests dies, i no se si es per que plou o per que toca, l'airegen i l'assequen durant el dia. Fa goig de veure tanta activitat de gent als camps i la importancia de l'herba en aquests paisos.

I jo anar fent. Vaja, nosaltres. Cada dia estimo mes a la meva moto. Tota petitona ella, amb el seu motoret, i vinga carregada com un ruc i a fer colls de 2.500m. Ole. I l'endema mes. I llavors me la miro quan parem a algun prat a dormir al mig de Suissa, i penso, quins collons! M'ha portat fins aqui! On estaves abans de que ens coneguessim? Comhe pogut viure tant temps sense tu?

Si, si, en general, m'agrada.

Les fotos aqui!

Viatjant en el Temps

Em trobo a Warsawa -Varsòvia-, capital de Polònia, on avui fa un dia molt assolellat i uns 5 graus positius de temperatura, si es que el termòmetre no anava errat. Tot plegat, una sensació molt i molt agradable que feia temps que no vivia. Em sento com viatjant cap a la primavera. Estic de camí a Manresa tot gaudint del trajecte a traves d'Europa i intentant entendre com se senten tots aquests països que estan lligats per raons històriques al gegant rus; després d'entendre una mica millor com se sent Rússia, es molt interessant veure la historia des de l'altre banda del riu: Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, quatre països en els que Rússia hi ha deixat marques mes enllà del que hi ha escrit en llibres d'història.

Porto una bona temporada sense deixar rastre de Cargol, i per fer-ho entenedor vull posar-ho en situacio. Despres de Reis -o Nadal rus- vaig estar voltant unes tres setmanes per Estonia; llavors vaig anar altre cop a Russia a rematar els meus dies de visat i ara faig via cap a casona tot passant per aquests paisos que queden de cami. Tot sigui dit, les visites a Letonia i Lituania son molt fugaces pero intento treure el maxim de suc als temes linguistics-politics-historics que al final son els que em criden l'atencio. Com es que vaig estudiar biologia?

Quan pensava en com descriure la meva arribada a Estonia -pais que he aprofundit mes-, sempre em venia al cap dir que havia “xocat amb Estonia”. La meva total desinformacio, ignorancia i influencies russes sobre aquests tres paisos que quedaven tant desconeguts per a mi, Estonia, Letonia i Lituania, em van fer pensar que eren paisos on encara s'hi vivia d'una manera tirant a sovietica: hospitalitat, serietat als carrers, cotxes antics, poques normes i les que hi ha no es compleixen gaire. Com una especie d'Ucraina. Pero ostres, que errat que anava. Arribo a Estonia per Narva, una ciutat que fa frontera amb Russia i que queda a l'altre banda del riu. Fa riure perque la frontera es pot travessar caminant pel pont que uneix Ivangorod, a Russia, amb Narva, a Estonia. I el que em va xocar mes va ser veure com d'Europa es Estonia. Carreteres ben asfaltades, monuments, oficines d'informacio turistica, senyals nous i ben posats, cotxes de marques europees i lluents. Els trineus per portar nens petits son substituits per cotxets 4x4. Per fer-ho mes entenedor, volia posar un exemple: a banda i banda del riu hi ha dos castells que vigilen la frontera. Un es rus, i l'altre, al canto europeu, va ser construit pels suecs. Un esta il.luminat dia i nit, amb visites guiades i bla bla bla. L'altre es simplement un gegant a les fosques on hi oneja la bandera de tres colors. Sabeu quin es quin, no? I el que em sorpren mes es que nomes un riu separi aquests dos mons tant diferents.

Be, aixi que de la vida sovietica nomes en puc veure les marques que en va deixar la URSS. A la part mes propera a Russia, la presencia d'edificis sovietics es important, pero les estatues de Lennin han desaparegut del mapa. Actualment, a Estonia hi viuen els fills o nets dels russos que hi van ser enviats durant l'epoca sovietica, durant l'”ocupacio” que anomenen els estonians. Tots aquests descendents son considerats russos, i el percentatge es força elevat. A Narva, el 93% son russos, mentre que a Tartu, al sud, no deuen arribar al 10%. A Tallin, la capital, fifti-fifti. Pero nomes la llengua estoniana es reconeguda com a oficial. Aixo, evidentment, es el conflicte politic i cultural del pais. En alguns llocs, com Narva, es una mica surrealista, ja que la majoria de la gent no enten l'estonia -llengua de la branca fino-hungaresa, xunga del cagar-: tothom parla en rus i tot esta etiquetat en estonia.

El que tambe fa gracia es que aquesta gent de Narva, per exemple, son considerats russos pels estonians, pero quan van a Russia els hi diuen que son estonians. Aixi que ells no saben com ni de qui sentir-se. Jo els hi dic que fer-se del Barça es el millor que poden fer.

Pero no tot es dolent quan neixes a Estonia i ets fill de pares russos: resulta que aquesta gent tenen un passaport que mola molt. Es una especie de passaport rus pero per gent que ha nascut a Europa, i per tant poden travessar la frontera sense vises ni histories. I a mes a mes caminant! Es a dir, que poden viatjar des de Finisterre a Vladivostok sense haver de visitar cap embaixada. El somni de tot viatger!

Les meves estades a Letonia i Lituania son tant curtes que nomes em deixen entendre que Letonia es el que la resta d'Europa anomena Latvia i que queda al mig d'aquests tres paisos, amb Riga com a capital, i que Lituania te Vilnius com a capital pero que ni tant sols visito. Crec que el problema cultural i linguistic ve a ser el mateix que a Estonia: un alt percentatge de persones de parla russa i la resta de percentatge de la poblacio que els hi te un cert recel de regust historic.

Tambe tenen preus similars a la resta d'Europa -com a Barcelona, per exemple- pero sous minims de 200-300 euros, i una mitjana de 600 euros al mes. No es un bon lloc per anar a treballar.

Ah, i per cert, Tallin i Riga son ciutats molt boniques i no gaire grans.

I ara estic explorant Polonia, pais conegut com al paradis de l'autoestop, degut als amables camioneros que travessen tot Europa intrepidament agafant gent que alça el dit a la carretera. M'allotjo a casa d'una gent que viu a les afores de Varsovia en una zona semblant a Pineda pero amb cases el doble de pijes i bosc inclos. A mes, son del Barça i per tant avui veurem el partit.

I res, jo que anant cap al sud em sento com viatjant en el temps, de l'hivern de cojones rus a aquesta mena de primavera que hi ha avui per aqui...

Sota minims

Torno a passar uns dies de transit a la ciutat russa que he escollit com a camp base del meu viatget, Sant Petersburg. Torno al mon de l'internet, dels anuncis i les presses amunt i avall despres de voltar un mes per la Russia rural. Aqui no hi trobo lloc per poder tallar llenya, ni печка per encendre i escalfar la casa, aixi que decideixo treure pols al Cargolet. Fa temps que no plasmo les meves sensacions sobre paper, enmig de tot aquest periode tant esvalotat de Nadals -catalans i russos-, seminaris ecovilarencs i caps d'anys. Totes les sensacions que recullo, pero, conflueixen en el mateix punt que fa tant de temps que esperava: la Russia hivernal.

El tren de Crimea a Moscu em transporta de pet de la tardor ucrainiana al gelid hivern rus. A Moscu, per primer cop, se'm congela el bigoti nomes sortir de l'estacio. Literalment. A -11 ºC, se't congelen els bigotis. Els pels es posen de punta, i l'aire que trec pel nas es solidifica instantaniament al voltant de cada pel; i si et toques el bigoti amb els llavis, punxa molt. I als carrers, hi ha neu i gel a punta pala. M'agrada.

Marxo rapidament de Moscu cap a algun lloc encara mes fred, com es ara Vologda. Alla experimento una d'aquelles situacions que al final del viatge fan riure, pero que vols fondre't quan et passen. Abans d'anar cap a l'ecovila Big Stone, he de fer-me el registre -papeleo visatil-, com cada cop que entro a Russia. Com que som uns xulos, amb la familia de Big Stone decidim que aquest cop ho farem a Vologda (ciutat rural!). Aixi doncs, una amiga de la familia m'ajuda a que un amic seu, de Vologda, em faci el registre a casa seva. Coses que tenen el papeleo, quatre hores mes tard del que ens pensavem, acabem de fer els papers amb l'amic de l'amiga dels meus amics, i acabo implicant a la seva filla russa i rossa i la seva iaia de 82 anys. Tot plegat a 20 sota zero. No vegis quina gracia els hi va fer.

Dades practiques de l'hivern a l'ecovila Балшой Каминь: No pugem dels -25ºC els primers 12 dies, i durant tota l'estada no es passa dels -16ºC. El dia que fa mes fred arribem a -33ºC durant el dia. Normalment al voltant de -30. 40-50 cm de neu. El Cubena, el riu, transitable -caminant per sobre. La neu te la textura de la sal fina, ja que fa tant fred que no s'enganxa. A dins de casa hi ha una temperatura d'uns 17ºC al sostre i de 2ºC al terra.

Experimento coses curioses. Per exemple, ara el bigoti es gela en questio de mig minut, i al cap de 4 minuts tambe la barba i tota la roba al voltant de la boca Vegeu la foto! Aprenc que s'han de mantenir els peus, les mans i el cap calents. Pels peus, em deixen unes botes fetes de llana, anomenades algo aixi com “batinquis”. Son com uns mitjons molt tupits, sense sola, que fan la funcio de bota i que a primer cop d'ull semblen una broma pero acabes descobrint que no hi ha res millor per mantenir els peus calents. Una cosa que em sorpren molt es que la neu no mulla. Fa tant fred que mai es humida. I com que a fora tot es net, nomes hi ha neu seca, pots caminar fora i dins de casa amb el mateix calçat sense embrutar el terra.

Continuem anant a buscar aigua al riu cada dia amb el trineu vermell. Han fet un forat en forma de quadrat al que vindria a ser el terra -o sostre- del riu, per trobar l'aigua. Cada dia, pero, hem de tornar a trencar la capa de gel que es forma per sobre de l'aigua amb un punxo de ferro molt pesat, i despres omplir les garrafes. Al segon dia vaig aprendre que es millor destapar les garrafes a dins de casa i anar al riu amb les garrafes i els taps separats, perque si intentes desenroscar el tap un cop a fora, aquest se t'ha congelat a la garrafa i feinada tens a treure'l. I aquestes son petites coses que vas aprenent a tants sota zero.

Pero aqui la vida continua. Abrigats, pero continua. El vei segueix amb el cotxe atrotinat amunt i avall, el gall segueix cantant a dins de casa. Jo continuo tallant llenya al bosc quan no hi ha altra feina a fer, tot i que em diuen que a menys de -20ºC no puc fer servir la motosserra electrica. Els homes que estan montant la linia electrica nova al costat de la casa tambe treballen a -25 fent forats al terra, i es que en aquesta epoca de l'any es quan es mes facil transitar per els camins que porten als petits pobles de Russia. La Tonya em comentava que a alguns pobles perduts de la Russia siberiana, nomes s'hi arriba sobre rodes a l'hivern. I es que la neu dona sentit a Russia.

Seguim fent баня -banyes-, tot i que ara hem de procurar calçar xancletes al sortir a fora, sino els peus molls se'ns quedarien enganxats al terra gelat. Tambe hem d'anar alerta a tocar coses metaliques amb les mans molles, que ens passaria el mateix. I aixi entenc el perque dels panys de les portes recoberts de draps. El fred tambe dona sentit a les coses. I a mi em segueix fent riure veure com et pots estar cinc minuts en pilota picada a 25 sota zero, sense patir el mes minim. Aixo de la banya es meravellos.

Tal i com demanava l'Urbici, vam fer el “prorup”, banyar-nos a l'aigua del forat del riu. La sensacio es forta, com tantes coses de Russia. La historia te una mica de ritual: despullar-se dins de casa, posar-se les botes de llana, l'abric de pell de 4 quilos i el gorro. I cap al riu. Alla et treus la roba, et suques a l'aigua i surts! Mes que mil paraules. Llavors comença el compte enrere. L'aigua que et cau del cos comença a glaçar, et poses les botes, abric i gorro i a correr. Els genolls, que queden al descobert, comencen a gelar-se. I les galtes. Dins a casa ens espera la печка -el forn- ences, que fa una mena de llit a sobre, molt calent, i que acostuma a ser un lloc molt concorregut aquests dies d'hivern. Salvats.

Pel que fa a les celebracions nadalenques, una mica d'explicacio. Russia es un pais majoritariament ortodox, cosa que comporta que les festes religioses es facin amb un parell de setmanes de retard en comparacio a les nostres. Es a dir, el 25 de Desembre no es celebra res -be, a Big Stone vam cagar el Tio... va cagar vins de Crimea, ves per on-, i per ells el nen Jesus va neixer el 7 de Gener. El Cap d'Any es celebra el mateix dia que nosaltres, pero dues hores mes tard! Els nens van a escola fins al 29 de Desembre i per tant, el Nadal es fa el dia 7 de Gener. Cal fer incis tambe en que el Pare Nadal -i el sopar familiar i regals- no venen per Nadal, sino que ho fan per Cap d'Any. Aixi doncs, aquest dia es un dia molt familiar.

Per altra banda, la Tonya i l'Ivan fan el Seminari d'Hivern -al voltant del 23 de Desembre- a l'ecovila, on es cel.lebra el dia mes curt de l'any i el començament de la nova temporada amb els dies mes llargs. Focs, menjar, pastissos, danses i cants tradicionals. Ve gent de fora a Big Stone i son uns dies mogudets amb molta vida social.

El Nadal -rus-, despres de Cap d'Any, el vaig a cel.lebrar a un altre ecovila, Blagadats, a la regio de Yaroslavl', amb la Tonya i la Masha, que imparteixen el seminari de Nadal. Mes danses i cants tradicionals amb la gent del poble -per primer cop participo en ensenyar als russos com es fan les seves danses tradicionals-, on tambe hi fem una mena de Caramelles a la russa pero amb el mateix fons.

Dies molt bonics a Blagadats, on als vespres la Masha treu la гармошка -garmoshca, l'acordio rus- i m'ensenyen a ballar picant amb els talons a terra i a seduir a les femelles, o recollint mocadors amb les dents per mostrar les meves habilitats de matxo alfa.

I aixi torno a SPB, on els carrers patinen molt, les voreres s'han fet estretes i a les teulades hi ha treballadors que tiren gel i neu daltabaix de forma controlada.

Propera estacio, Estonia.

Moltes fotos de tot plegat.

I el mapa.

Крым fora d'hores.

Ahir va fer un dia espeterrant. D'aquells que dius “Oh, que maco!”. El cel ben blau, sol de Desembre, una empolsinada de neu i els paisatges que ofereix l'interior de la peninsula de Krim. Muntanyes i penyasegats. Camps de conreu. Congostos. Poblets petits de cases baixes i senzilles. Вахчисарай –Bakhtxisarai- es el poble mes gran i tambe la capital de la poblacio Tatar. Aqui ja hi trobes algunes avingudes sovietiques amb les seves estatues i edificis tant poc originals -que em fan enfadar una mica en aquests paisatges tant bonics-, pero es conserva una part antiga, amb cases petites, que s'enfila turo amunt fent carrerons estrets i escales recargolades. Per fer-ho mes guai, em deixen una bicicleta de muntanya amb suspensions a davant, i gaudeixo com un nen petit mentre passejo pels camins del poble, i tot descansant al final d'un carrero sense sortida, sento com canten des de la mesquita. Era diumenge, que a mi m'es igual, pero sempre fa mes sensacio de festa.

Esta ben clar que a Крым, Crimea, no hi he vingut a la millor epoca de l'any. El fred m'ha seguit en el meu cami cap al sud, a fora estem a alguns graus negatius i a dins de l'habitacio fa una mica de fred. Tambe hem tingut alguns dies de pluja i vent. Tot plegat, no es el millor per admirar aquesta peninsula tant heterogenia. Pero si per fer-se'n una idea i decidir que s'hi ha de tornar.

El primer lloc a on vaig a parar es a Судак -Sudak-, un poble a l'est de Crimea a on m'allotja una parella de bielorussos que s'han enamorat del Mar Negre i s'han quedat aqui. La cosa ja pinta be des del principi. Em venen a buscar a l'estacio amb la seva filla, l'Aliska, que te un any i tres mesos i es molt graciosa. Abans d'anar a casa a deixar les coses, anem a fer un tast de vins de Crimea, que es el que toca ara a l'hivern. Es molt comu beure vi dolç, que te una retirada al moscatell i que tambe puja rapidament al cap. Alla, tot fent vins, em posen al dia. Resulta que son un bon parell de hippis que viuen en un tipi, mig any a les costes de Meganom i mig any amagats en algun raco de les muntanyes. Viuen de fer collarets, tatuatges, trenetes i rastes durant l'epoca d'estiu a la platja, i durant l'hivern, doncs tasten vins, que es el que toca. Em comenten que aquest es el modus vivendi de la gent de Crimea: treballar sense parar a l'estiu, que tot es rebenta de turistes russos, ucrainians i lativians, i descansar o fer obres a la casa a l'hivern. Com que de casa ells no en tenen, descansen o preparen les trenes. I mes endavant, voltant per Crimea, veig que si, que tota la gent esta en stand by en aquesta epoca de l'any.

M'estic uns bons dies a Судак. Encara no feia gaire fred, i fins i tot fem un xapusso al mar, mes que res per dir que m'he banyat. La ciutat te unes muralles que s'enfilen a l'est, per sobre d'uns turons que rodegen la ciutat. Per fi torno a veure alguna muntanya -des de Noruega que no en veia cap!- i grimpo per alguna de les parets de pedra que hi ha vora la ciutat. Trobo les primeres vies d'escalada... tot fa bona pinta. Pero no en aquesta epoca.

El poble te un aspecte de diumenge a la tarda: tot tancat i barrat. Passejos enllosats i parcs d'atraccions plens de discoteques, cafes-restaurants i internets cafes, pero amb la persiana abaixada. Els carrers que durant l'estiu no s'hi pot ni caminar de la gent que hi ha, ara semblen una pista de ball. Encara queden els autoctons, que no volten per aquests carrers comercials, i donen vida a la part activa del poble.

L'Оля, la mare, em porta a Meganom, alla on planten el tipi a l'estiu. Meganom es un cap de terra mar endins que gaudeix del privilegi de no tenir cap edificacio. I per tant es molt bonic. El paisatge em recorda molt al de Cabo de Gata: turons semidesertics -sense arbres i amb vegetacio baixa- formats per l'erosio de l'aigua. Meganom es famos a Crimea per ser el lloc hippi per excel.lencia. Cada estiu s'omple de gent que es passeja en pilotes -cosa que no havia vist fins ara fora d'Espanya..!- que hi planta la seva tenda i hi passa les seves dues setmanes -o 6 mesos- d'estiu. Banyar-se, fer focs per cuinar, anar a buscar aigua a la font, pendre el sol... vacances, vaja. Ara al desembre encara m'hi trobo alguns resistents que desafien la fresca.

A les afores de Судак em sorpren un detall. Els terrenys semidesertics de vora la carretera estan plens de petites casetes (veure foto), algunes mig destruides. Son unes edificacions de 4 metres quadrats: quatre parets, teulada, una porta i una finestra, i que aperentment semblen deshabitades. Pregutno a l'Оля, i sento per primer cop la paraula Tatar. Cases de Tatars. Mig amb les explicacions en rus de l'Оля i mig amb la guia d'Ukraina, acabo descobrint una mica mes d'historia de Crimea.

Resulta que els Tatars son els habitants originaris de Crimea. Son una poblacio-nacio musulmana, que tenen la pell mes fosca que els russos, com nosaltres, vaja. Parlen la seva propia llengua, el tatar, que es semblant al turc i tenen la seva propia cultura i plats tradicionals. Pero, hi ha un pero. Resulta que han sigut molt matxacats al llarg de la historia pels russos i sovietics. Fa cosa d'uns 200 anys, una tzarina russa ja va començar a destruir els seus monuments, i a l'epoca sovietica, tota la poblacio tatar va ser deportada d'un dia per l'altre (literalment) cap a Uzbequistan -majoritariament-, camps de concentracio siberians o simplement assessinats, perque Stalin els va acusar de col.laboracio amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

Fa cosa de 10 anys que se'ls hi ha concedit la peticio que tant de temps han demanat: poder tornar a la seva terra natal. Alguns, doncs, han tornat -la guia diu que ara son un 12% de la poblacio de Crimea-, pero no han trobat res del que tenien abans. Durant un temps, hi havia una mena de buit a la legislacio que va fer que els tatars poguessin adquirir un tros de terreny si tenien una petita caseta en algun lloc durant 5 anys, i es per aquest motiu que els camps de la vora de Судак estan plens de construccions que es van fer en una nit, per evitar que els locals (ukrainians-russos) els hi destrueixin a mig fer. La legislacio es va afanyar a corregir aquest buit, i vet aqui el perque d'aquest mar de casetes buides.

Amb la Irene, una viatgera catalana que tambe diu que va a Mongolia, ens trobem a Судак per començar a recorrer la costa de Crimea cap a l'oest, direccio Sevastopol. Mig autoestop mig autobusos, ens plantem a Алушта -Alushta-. Aqui el paisatge canvia i podem entreveure entre els nuvols muntanyes mes escarpades i boscos mes verds. Tambe canvia la tranquilitat de les cases petites de Судак, doncs la costa de l'oest esta molt mes edificada i es mes famosa per els seus pobles d'estiueig, que ara mateix son fantasmes.

A Алушта ens donen una lliço d'hospitalitat. Uns dies abans contactem amb una noia del Couch Surfing, que ens diu que esta a Mexic, pero ens dona el telefon de la seva mare, que viu a Алушта. Arribem alla a la tarda-vespre, i en veure que plantar la tenda sera mes dificil del que ens pensavem, decidim trucar a la mare -que nomes parla rus-, a veure que passa. Que passa. Doncs que la dona, despres d'entendre qui carai erem, ens ve a buscar, ens porta a casa -que esta en obres-, ens cuina, ens renya per no haver-la avisat amb temps per cuinar un bon menjar, ens demana perdo per les obres i ens ofereix el seu llit per dormir. Ella dormira a la cuina, on ara hi te un altre llit. Tot plegat em fa sentir una mica malament, tanta hospitalitat, ja que la meva manera de pensar d' “a veure que passa” fa que la dona que no ens coneix de res ens acabi oferint tot el que te a la nevera i la seva tarda enfeinada, a mes d'oferir-se per canviar els seus plans de l'endema si decidiem quedar-nos mes dies. Hospitalitat sovietica vs l'anar fent a la catalana.

Alguns pobles de la costa oest de Crimea pinten bonicons, pero ens plou i ens fa un temporal de vent... i decidim refugiar-nos al que podriem anomenar el sumum del Couch Surfing: una parella que te una mena de bungalows de turisme rural i que s'han apuntat al Couch Surfing, i per tant ens deixen les seves instal.lacions ara que no tenen gent. Viuen a Ваштановка -Bashtanovka-, a l'interior de Crimea, en un petit poblet aprop de Bakhtxisar envoltat de paisatges fantastics. I compartim bons moments. Tambe fan excursions guiades per Crimea en bicicleta de muntanya -amb suspensions al davant-, i em deixen una d'aquestes bicicletes. Tot plegat, genial -i una mica paradoxal...-.

I aixi acabo de passar els ultims dies super guais -embrutant la bici de fang i neu a mes no poder, com un nen!- de Crimea, gaudint de paisatges nevats i escarpats.

Per acabar, una anecdota molt sovietica: Un intent de soborn amb totes les de la llei! Agafo el tren des de Crimea a Moscu. Nomes 25 hores. Se m'assenta al davant un noi que ja fa olor de cervesa, i en porta tres mes en una bossa. Me n'ofereix i li dic que no, tot mirant l'enganxina que te sobre el cap d'una ampolla de vi tatxada amb el simbol de “prohibit”. Me'n torna a oferir, no gracies. Es beu les tres cerveses ell sol. Al cap de dues hores, el tren para, ell baixa del tren i torna amb dues cerveses mes. Vinga, va, ara no li fare el lleig, i a mes, tothom beu al tren. Obre les dues cerveses i les posa sobre la taula. Faig un glop.

Amb aquestes que passen dos policies. Saluden a un noi, i un d'ells ens mira. Ens diu algo en rus i el xaval del meu davant agafa la birra i se l'amaga a l'esquena, davant del jeto del policia. A mi em mira i em diu: Documenti! Veu que soc guiri, somriu maliciosament, i em diu que el segueixi. Em porta a la cuineta que tenen les assafates del tren, li diu a la assafata que surti i m'hi fa entrar. Em treu un llibret amb la bandera d'Ukraina i me l'obre per qualsevol pagina. Alla hi ha les lleis, que jo no entenc, i em vol fer entendre que esta prohibit beure al tren. Jo penso que nomes fa servir aquest llibre per acollonir a la gent. Comença a treure formularis i em senyala alla on diu “suma de grivnes”, es a dir diners que em costara la multa. Tot aixo amb el somriure malicios. Jo maleeixo haver dit que si al cique cop que m'ofereixen la cervesa, pero entreveig que el paio no te pas ganes d'omplir el formulari. Aguanto una mica la conversa, evitant dir “quan vols que et doni perque no omplis els formularis?”, fins que arriba l'altre policia i tots dos van mig rient, com enfotent-se de mi i remirant el meu passaport, i al final, posa els documents sense omplir dins la carpeta i em diu clarament: “money, money!”. Trec el meu moneder i els hi ensenyo. Em queden 9 grivnes, 90 centims d'euro per sobornar-lo. Em fa gracia donar-los-hi per poder explicar que he sobornat a un poli, pero es foten a riure i em diuen que em quedi la xatarra i que no deixi la cervesa sobre la taula, que l'amagui una mica si vull beure. I tot plegat es queda aqui. Aixo es Ukraina.

Fotos d'Ukraina

On es Crimea?

Primeres impressions d'Ucraina.

Ucraïna et dona la benvinguda oferint-te creuar la frontera sense necessitat de paperassa: amb el passaport n'hi ha prou pels ciutadans d'estats europeus. Aquest es bon motiu per dirigir-se a aquest pais. Al llarg del viatge, tambe he conegut alguns ucrainesos voltant pel mon, que m'han transmes molt bones sensacions i que sempre m'han ofert casa seva en el cas de que algun dia passes per alla aprop. Un altre motiu. Ucraina tambe es un lloc molt “estimat” pels russos, sobretot per anar a estiuejar al Mar Negre o a la peninsula de Krimea. Aixi que me n'havien parlat molt i molt be. Un motiu mes per agafar ganes d'anar a aquest pais una mica desconegut en el context europeu i que jo no tenia ni idea de quina cara feia, i ganes de veure aquest altre mar, que pel que he entes ve a ser semblant al Mediterrani, i on les temperatures s'assemblen molt a casa nostra. I doncs aqui estic, a mig cami entre Odessa i Krimea, mig estirat a dins la tenda d'una plaça amb el nou ordinador que fa joc amb la mida de la tenda, i amb les primeres sensacions d'Ucraina a la butxaca.

Arribo a Kiev, la capital del pais, amb una poblacio oficial de 3 milions de persones i una de real de 6 milions. Ja no fa tant fred com a Moscu i he de guardar el forro a la motxilla, cosa que m'emprenya perque em pesa mes. Les primeres impressions em recorden a una Russia modernitzada: cotxes mes moderns, gent vestida a l'estil europeu que domina l'angles mes que a casa nostra. Per altra banda, l'empremta de l'epoca sovietica es a tot arreu: els tipics blocs d'edificis rectangulars, monuments de Lenin i estrelles socialistes de mides siberianes, i els tipics “quioscos” que venen de tot a les voreres de la ciutat. Em sorprenen petits detalls, com que els cotxes piten amb molta facilitat, cosa que rarament passa a Russia, i al carrer veig paradetes que venen embotit de porc com el de casa: bulls negres, botifarres i cansalada crua. Feia molt temps que no veia aixo.

La meva percepcio de la modernitat d'Ucraina s'acaba de recol.locar quan em trobo amb la parella que m'ha d'allotjar. En Liosha i la Sasha, un parell de “rastafarais” que estan molt posats en el mon dels iogues, rastes, festes psicodeliques i “m'encanta la India”. La Sasha tambe es una cuinera genial i quan arribo em prepara el “kvorsh”, el plat nacional uncraines. Alguns vespres amb amics seus, i tot comentant la jugada surt el tema de “la Julia es lesbiana”. Ah, be; aqui no es tabu ni has d'estar completament malalt per ser homosexual.

I llavors reconsidero i em dic a mi mateix que estava totalment equivocat en pensar que Ucraina era com Russia. Res a pelar.

Tot i aixi, pel que em venen a fer entendre els meus conductors de cami al sud i els amics de Kiev, Ucraina i Russia tenen una relacio d'amor-odi. Per una banda, em sorpren que la majoria de gent parla rus, i no ucrainia entre ells. A la familia que m'allotja, tant sols el germa d'en Liosha parla ucrainia amb la seva novia, doncs ella es de L'viv, a l'oest, i alla la majoria de gent parla en la llengua del pais. Pero pel que sembla, a Kiev no. I la resta de la familia parla en rus. I a mi em va com a anell al dit, doncs continuo practicant...

Una parella que em va agafar fent dit, em va començar a explicar que Ucraina es encara molt dependent, tant economica com politicament de Moscu, cosa que va fer que l'home, que era molt nacionalista, acabes enfurismant-se amb ell mateix tot parlant del tema. I la professora d'angles de l'Alex, el noi que m'ha allotjat a Mikolaiv, em va posar al dia de les barbaritats que es van fer a l'epoca sovietica a Ucraina, doncs es veu que va ser una regio especialment castigada. Krimea tambe ha sigut escenari de guerres entre russos i ucrainians, doncs es una regio estrategica -i molt bonica-. Encara ara, alguns russos la consideren com a part del seu pais.

I pel que sembla, Ucraina tambe ha sigut castigada per altres bandes, per Polonia, pels alemanys... i em comentaven que es una nacio que sempre ha estat lluitant per tenir la seva independencia, el seu propi pais, i ara que la te, ha de lluitar per tornar a ser una nacio, i no una part de Russia que s'ha desenganxat pero que segueix el seu rastre amb el cap cot.

I que com a norma bastant general, els ucrainians acostumen a tenir tirria en mes o menys mesura als russos, i tenen les seves paraules com nosaltres tenim pels “gavatxus”. I aixi, el noi que avui m'ha portat fins a Kherson i que m'ha fet una rapida visita turistica a la ciutat des de dins del cotxe, ha grunyit quan hem passat per davant de l'estatua de Lenin.

En fi, que com sempre, vaig trencant-me les idees previes que tenia del pais abans de conèixer-l amb nomes amb aquestes primeres impressions... i procurar no parlar massa dels russos.

On es Kiev, Mikolaiv, Kherson i Krim?

Fotos d'Ukraina

De cami a Ucraina.

Els quinze dies sol a la casa del poble de Shilikovo i el meu visat em motiven a emprendre de nou el cami. Aquest cop cap al sud, en direccio a Ucraina i amb l'objectiu basic de coneixer el Mar Negre i la pinturesca peninsula de Krimea. Abans de marxar, pero, tot llegint la Lonely Planet m'animo a visitar algunes de les ciutats que hi ha de cami a Ucraina, cosa que va com anell al dit si continuo viatjant amb autoestop: trajectes curts -com el dia- i fent nits a les ciutats russes, on el Couch Surfing funciona de meravella i gaudeixo de llocs comfortables, visites guiades i molt bona gent.

Abans de tot, dir que els quinze dies sol a casa han sigut molt bonics i agradables: la convivencia amb un gat es facil i es sap fer entendre be; descobreixo que si a l'hora de fer lipioshques s'hi posa massa soda, el pa agafa un gust amarg que el fa incomestible; m'arrebosso per primer cop a la neu en pilotes tot fent una banya i si a tot aixo hi sumem que podia tenir acces a internet cada dia i que el Fredi i la Pili es van comprar un bonus de 400 minuts per parlar per l'Skype, no estava ni aborrit ni em sentia sol.

Pero el fet es que decideixo agafar altre cop la motxilla i fer dit cap al sud. De la regio de Vologda a Ucraina hi queden unes ciutats que les guies les engloben dins del nom de l'Anell d'Or. Aquestes ciutats tenen una certa importancia historica, en molts casos degut als assentaments que alguns Tzars van fer-hi abans de que es declares Moscu com a capital de les Russies, i que per tant s'hi pot visitar algunes -o moltes- esglesies i monuments tot bonicois, aixi com tambe els seus Kremlins.

L'autoestop continua funcionant, pero a curtes distancies per no temptar una nit a la intemperie: 150 o 200km cada dia son suficients per visitar Vologda -ciutat molt rural i autentica russa, amb molt aire sovietic encara-, Yaroslavl', una ciutat gran que aquest any fa 1000 anys que va ser fundada, i que per tant es celebra arreu; Rostov, un poblet amb un Kremlin bonic a la vora d'un bon llac, i finalment arribar a Moscu, la gran capital. Fer dit em continua soprenent, doncs em vaig trobant competencia al llarg del cami: alguns cops hem arribat a ser tres persones al llarg d'un carrer aixecant el brac, i un altre cop una noia amb la cabellera rossa se'm va posar nomes a 5 metres de mi, fent autoestop. Es clar, contra aixo no hi ha res a fer: a ella la recullen en 3 minuts i jo faig nit en aquesta ciutat perque ningu em recull. Tambe veig una avia que aixeca el brac demanant que pari algun cotxe a l'altre banda de la vorera, pero em fa mandra treure la camera i no li faig cap foto.

Durant aquests dies tambe em familiaritzo amb tot tipus de transport public de les ciutats i m'adono que com mes lluny de Moscu, mes d'estar per a casa es aquest tipus de transport. A vologda, per exemple, els autobusos son de tots colors i mides, diferents tipus d'autobusos per tot arreu, no hi ha un model per a la ciutat. A vegades tinc la sensacio que els arrepleguen un a un de diferents ciutats que ja no els volen, i el fet de veure el cartell de "sortida d'emergencia" en alemany em confirma aquesta hipotesi. Tambe aprenc a fer servir els marshutkes, unes furgonetes mes o menys habilitades que funcionen mig com a autobus mig com a taxi. Aquestes furgonetes tenen un recorregut establert, pero son especials perque poden parar a tot arreu, alla on tu els hi demanis. Tambe es curios que es paga directament al conductor -que va buscant el canvi mentre avanca els altres cotxes...!- i em sorpren que la gent que va darrere la furgoneta passi els diners als altres passatgers del davant perque els hi faci arribar al conductor. Sempre penso que a Barcelona el conductor no veuria ni un duro.

Per primer cop em comenco a fixar en aquestes esglesies ortodoxes que tenen les teulades en forma de ceba, de colors daurats, verds o lluents. Normalment s'agrupen al voltant o dins del Kremlin, que es la part mes antiga de la ciutat que acostuma a estar enmurallada. La Luba em va portar a visitar una esglesia per dins, a Yaroslavl', i m'adono que no tenen altar ni bancs. La gent es queda dreta per alla al mig de l'esglesia durant la missa, mentre algu mig amagat entre els pilars recita alguna cosa en rus antic.

A mesura que vaig baixant cap al sud, el fred comenca a apretar de debo. Aixi que arribo a Moscu que ja estem sota zero tot el dia. Al voltant de cinc sota zero. Abans d'arribar a la capital, la gent dels pobles pels que he anat passant m'avisen de dues coses: que Moscu no es Russia i que es mooolt perillos. Afortunadament no m'ha passat res dolent a Moscu, pero si que m'adono que la capital no te res a veure amb la resta del pais, es un mon apart. Evidentment, el grau de "modernisme" -es a dir, voreres ben asfaltades, senyalitzacio ben posada, gent mudada i fashion- es molt mes elevat, i aqui la banya i els blinis -plat nacional- han sigut substituits pel metro i el Macdonalds. Tinc la sensacio que la resta de Russia es com el traster d'una casa per la gent de Moscu, sense importancia i com una part secundaria del pais.

Hi ha neu a Moscu i gent que treu el gel de les voreres, pero aquesta ciutat no s'atura. Els embussos son diaris i descomunals. El metro es molt bonic, marbre i llums de candelabre. I en general, tot es gegant. Quan arribo vaig a parar a un lloc amb estatues sovietiques immenses, que em fan pensar que estic al centre. Els cambrers del bar on ho pregunto riuen una mica quan em senyalen les afores de la ciutat al mapa de la Lonely, i jo no em vull ni imaginar que hi pot haver al centre de Moscu. La Placa Roja tambe es molt gran, pero hi estan instal.lant una pista de patinatge al bell mig, i com que fa molt fred, amb la Jenya decidim tornar per dins del centre comercial mes antic -i car- de Moscu. Per coses gegants, tambe vaig a parar a una mena de comunitat hippi que viu al 24e pis d'un immens bloc de pisos, i per primer cop m'enfilo tant amunt sense cordes.

I des de Moscu agafo un tren que em treu d'aquesta gran urbe i del seu pais que no se'l sent seu fins a Kiev, la capital d'Ukraina. De moment poques coses us puc dir. Hi ha molts mes cotxes nous i com els que volten per Manresa, els Sputnik son mes dificils de veure. Tambe s'hi veuen bastants blocs sovietics amb insignies i tot, pero a diferencia de Russia, les parets i baranes estan plenes de papers enganxats anunciant quelcom. Ah, i aqui els cotxes piten a totes hores.

On es Vologda, Yaroslavl', Rostov i Moscu?

Les fotos del cami.

Как дому.

Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.

Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.

Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.

Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.

Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.

Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.

I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.

I anar esperant el fred…

Les fotos de Big Stone de tardor.

Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos

El circ d'Estocolm.

S'acaba la meva estada a Estocolm, una estada marcada pel món del circ i la seva gent. Per l'Arnau i el seu petit gran món del circ. Per a molts de nosaltres, ens és difícil imaginar, senzillament, que hi hagi gent que es dediqui a estudiar circ. Algunes de les persones que, en el meu camí cap a Estocolm, els hi deia que anava a veure un amic que estudiava circ, em miraven amb cara de que els hi estava prenent el pèl. Encara és més difícil comprendre la realitat: no només estudien circ, sinó que és una manera de veure la vida, un modus vivendi, el que els empeny a llevar-se cada dia per perfeccionar la posició d'aquell dit petit del peu que queda arronsat quan és l'hora d'arribar a terra després del salt. I és el què els uneix i fa que tota una colla de francesos, algun suís, algun noruec i algun catalanet es traslladin a viure en una ciutat freda i cara com vindria a ser Estocolm.

M'he allotjat al pis que està a les afores d'Estocolm, a tres quarts d'hora en metro, per ser exactes, del centre d'Estocolm. Entre això i les meves super ganes de visitar els llocs turístics de la ciutat, podríem dir que la meva visita a Estocolm ha estat suficient. Suficient per dir que és una ciutat prou bonica, amb catedrals amb la teulada verd-blavosa i molt molt alta i punxeguda. Que té carrers encara prou bonics, estrets i empedrats, i que hi ha aigua per tot arreu, ja que tot plegat són illes i entrants de mar, i a vegades quan no tenia mapa no sabia cap on quedava el mar i cap on la terra. Però parlant d'això, a dins del metro sempre hi ha una rosa dels vents que indica el nord. És curiós veure això a sota terra. Hi ha parcs molt ben parits i ben grans, que fins i tot m'atreviria a dir que no són parcs, sinó parts de boscos que s'han mantingut sense edificar. De tant en tant he pensat en els llibres de l'Stieg Larson i m'ha fet gràcia recordar alguns noms. Per dir "gràcies" es diu tack, que sona igual que en noruec, però s'escriu diferent. I que les afores d'Estocolm és multiracial i hi ha llacs bonics per anar a passejar o pescar.
Jo per aquí he conviscut amb un grup de francesos, entre els quals hi volta el nostre estimat amic de Manresa. De suec poc, però he refrescat quarte paraules que ens va ensenyar el Quinto a l'institut. La meitat d'ells parlen castellà, i l'altre meitat s'han de comunicar amb mi en anglès, cosa que provoca converses quatrilingües -català, castellà, francès i anglès. L'Arnau i cinc d'aquests francesos formen un col.lectiu de balansuà. Entrenen els cinc dies de la setmana a consiciència les disciplines que tenen en comú i per separat. Fa goig veure com s'impliquen en el que estudien. Les converses després de classe sobre com col.locar les mans o hores extres d'entrenament els diumenges a la tarda.
I l'Arnau, per aquells que el coneixem, el de sempre. El que pessiga la tita al noi que està fent la vertical, el que ensenya als francesos a dir "Pim, pam, toma Lacasitos!" o el que ha fet famosa la cançó del Waka-waka a les festes que fan de tant en tant. També fa riure veure com parla francès com un gavatxu i com ja domina l'anglès per parlar de verticals. Pel que fa a la llengua del país, de moment es fa el suec.

I jo divendres marxo cap a Finlàndia altre cop, a veure si enllestim el visat rus!


On és Estocolm? Veure el mapa!

Veure les fotos del circ! -i algunes d'Estocolm.