Viatjant en el Temps

Em trobo a Warsawa -Varsòvia-, capital de Polònia, on avui fa un dia molt assolellat i uns 5 graus positius de temperatura, si es que el termòmetre no anava errat. Tot plegat, una sensació molt i molt agradable que feia temps que no vivia. Em sento com viatjant cap a la primavera. Estic de camí a Manresa tot gaudint del trajecte a traves d'Europa i intentant entendre com se senten tots aquests països que estan lligats per raons històriques al gegant rus; després d'entendre una mica millor com se sent Rússia, es molt interessant veure la historia des de l'altre banda del riu: Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, quatre països en els que Rússia hi ha deixat marques mes enllà del que hi ha escrit en llibres d'història.

Porto una bona temporada sense deixar rastre de Cargol, i per fer-ho entenedor vull posar-ho en situacio. Despres de Reis -o Nadal rus- vaig estar voltant unes tres setmanes per Estonia; llavors vaig anar altre cop a Russia a rematar els meus dies de visat i ara faig via cap a casona tot passant per aquests paisos que queden de cami. Tot sigui dit, les visites a Letonia i Lituania son molt fugaces pero intento treure el maxim de suc als temes linguistics-politics-historics que al final son els que em criden l'atencio. Com es que vaig estudiar biologia?

Quan pensava en com descriure la meva arribada a Estonia -pais que he aprofundit mes-, sempre em venia al cap dir que havia “xocat amb Estonia”. La meva total desinformacio, ignorancia i influencies russes sobre aquests tres paisos que quedaven tant desconeguts per a mi, Estonia, Letonia i Lituania, em van fer pensar que eren paisos on encara s'hi vivia d'una manera tirant a sovietica: hospitalitat, serietat als carrers, cotxes antics, poques normes i les que hi ha no es compleixen gaire. Com una especie d'Ucraina. Pero ostres, que errat que anava. Arribo a Estonia per Narva, una ciutat que fa frontera amb Russia i que queda a l'altre banda del riu. Fa riure perque la frontera es pot travessar caminant pel pont que uneix Ivangorod, a Russia, amb Narva, a Estonia. I el que em va xocar mes va ser veure com d'Europa es Estonia. Carreteres ben asfaltades, monuments, oficines d'informacio turistica, senyals nous i ben posats, cotxes de marques europees i lluents. Els trineus per portar nens petits son substituits per cotxets 4x4. Per fer-ho mes entenedor, volia posar un exemple: a banda i banda del riu hi ha dos castells que vigilen la frontera. Un es rus, i l'altre, al canto europeu, va ser construit pels suecs. Un esta il.luminat dia i nit, amb visites guiades i bla bla bla. L'altre es simplement un gegant a les fosques on hi oneja la bandera de tres colors. Sabeu quin es quin, no? I el que em sorpren mes es que nomes un riu separi aquests dos mons tant diferents.

Be, aixi que de la vida sovietica nomes en puc veure les marques que en va deixar la URSS. A la part mes propera a Russia, la presencia d'edificis sovietics es important, pero les estatues de Lennin han desaparegut del mapa. Actualment, a Estonia hi viuen els fills o nets dels russos que hi van ser enviats durant l'epoca sovietica, durant l'”ocupacio” que anomenen els estonians. Tots aquests descendents son considerats russos, i el percentatge es força elevat. A Narva, el 93% son russos, mentre que a Tartu, al sud, no deuen arribar al 10%. A Tallin, la capital, fifti-fifti. Pero nomes la llengua estoniana es reconeguda com a oficial. Aixo, evidentment, es el conflicte politic i cultural del pais. En alguns llocs, com Narva, es una mica surrealista, ja que la majoria de la gent no enten l'estonia -llengua de la branca fino-hungaresa, xunga del cagar-: tothom parla en rus i tot esta etiquetat en estonia.

El que tambe fa gracia es que aquesta gent de Narva, per exemple, son considerats russos pels estonians, pero quan van a Russia els hi diuen que son estonians. Aixi que ells no saben com ni de qui sentir-se. Jo els hi dic que fer-se del Barça es el millor que poden fer.

Pero no tot es dolent quan neixes a Estonia i ets fill de pares russos: resulta que aquesta gent tenen un passaport que mola molt. Es una especie de passaport rus pero per gent que ha nascut a Europa, i per tant poden travessar la frontera sense vises ni histories. I a mes a mes caminant! Es a dir, que poden viatjar des de Finisterre a Vladivostok sense haver de visitar cap embaixada. El somni de tot viatger!

Les meves estades a Letonia i Lituania son tant curtes que nomes em deixen entendre que Letonia es el que la resta d'Europa anomena Latvia i que queda al mig d'aquests tres paisos, amb Riga com a capital, i que Lituania te Vilnius com a capital pero que ni tant sols visito. Crec que el problema cultural i linguistic ve a ser el mateix que a Estonia: un alt percentatge de persones de parla russa i la resta de percentatge de la poblacio que els hi te un cert recel de regust historic.

Tambe tenen preus similars a la resta d'Europa -com a Barcelona, per exemple- pero sous minims de 200-300 euros, i una mitjana de 600 euros al mes. No es un bon lloc per anar a treballar.

Ah, i per cert, Tallin i Riga son ciutats molt boniques i no gaire grans.

I ara estic explorant Polonia, pais conegut com al paradis de l'autoestop, degut als amables camioneros que travessen tot Europa intrepidament agafant gent que alça el dit a la carretera. M'allotjo a casa d'una gent que viu a les afores de Varsovia en una zona semblant a Pineda pero amb cases el doble de pijes i bosc inclos. A mes, son del Barça i per tant avui veurem el partit.

I res, jo que anant cap al sud em sento com viatjant en el temps, de l'hivern de cojones rus a aquesta mena de primavera que hi ha avui per aqui...

Sota minims

Torno a passar uns dies de transit a la ciutat russa que he escollit com a camp base del meu viatget, Sant Petersburg. Torno al mon de l'internet, dels anuncis i les presses amunt i avall despres de voltar un mes per la Russia rural. Aqui no hi trobo lloc per poder tallar llenya, ni печка per encendre i escalfar la casa, aixi que decideixo treure pols al Cargolet. Fa temps que no plasmo les meves sensacions sobre paper, enmig de tot aquest periode tant esvalotat de Nadals -catalans i russos-, seminaris ecovilarencs i caps d'anys. Totes les sensacions que recullo, pero, conflueixen en el mateix punt que fa tant de temps que esperava: la Russia hivernal.

El tren de Crimea a Moscu em transporta de pet de la tardor ucrainiana al gelid hivern rus. A Moscu, per primer cop, se'm congela el bigoti nomes sortir de l'estacio. Literalment. A -11 ºC, se't congelen els bigotis. Els pels es posen de punta, i l'aire que trec pel nas es solidifica instantaniament al voltant de cada pel; i si et toques el bigoti amb els llavis, punxa molt. I als carrers, hi ha neu i gel a punta pala. M'agrada.

Marxo rapidament de Moscu cap a algun lloc encara mes fred, com es ara Vologda. Alla experimento una d'aquelles situacions que al final del viatge fan riure, pero que vols fondre't quan et passen. Abans d'anar cap a l'ecovila Big Stone, he de fer-me el registre -papeleo visatil-, com cada cop que entro a Russia. Com que som uns xulos, amb la familia de Big Stone decidim que aquest cop ho farem a Vologda (ciutat rural!). Aixi doncs, una amiga de la familia m'ajuda a que un amic seu, de Vologda, em faci el registre a casa seva. Coses que tenen el papeleo, quatre hores mes tard del que ens pensavem, acabem de fer els papers amb l'amic de l'amiga dels meus amics, i acabo implicant a la seva filla russa i rossa i la seva iaia de 82 anys. Tot plegat a 20 sota zero. No vegis quina gracia els hi va fer.

Dades practiques de l'hivern a l'ecovila Балшой Каминь: No pugem dels -25ºC els primers 12 dies, i durant tota l'estada no es passa dels -16ºC. El dia que fa mes fred arribem a -33ºC durant el dia. Normalment al voltant de -30. 40-50 cm de neu. El Cubena, el riu, transitable -caminant per sobre. La neu te la textura de la sal fina, ja que fa tant fred que no s'enganxa. A dins de casa hi ha una temperatura d'uns 17ºC al sostre i de 2ºC al terra.

Experimento coses curioses. Per exemple, ara el bigoti es gela en questio de mig minut, i al cap de 4 minuts tambe la barba i tota la roba al voltant de la boca Vegeu la foto! Aprenc que s'han de mantenir els peus, les mans i el cap calents. Pels peus, em deixen unes botes fetes de llana, anomenades algo aixi com “batinquis”. Son com uns mitjons molt tupits, sense sola, que fan la funcio de bota i que a primer cop d'ull semblen una broma pero acabes descobrint que no hi ha res millor per mantenir els peus calents. Una cosa que em sorpren molt es que la neu no mulla. Fa tant fred que mai es humida. I com que a fora tot es net, nomes hi ha neu seca, pots caminar fora i dins de casa amb el mateix calçat sense embrutar el terra.

Continuem anant a buscar aigua al riu cada dia amb el trineu vermell. Han fet un forat en forma de quadrat al que vindria a ser el terra -o sostre- del riu, per trobar l'aigua. Cada dia, pero, hem de tornar a trencar la capa de gel que es forma per sobre de l'aigua amb un punxo de ferro molt pesat, i despres omplir les garrafes. Al segon dia vaig aprendre que es millor destapar les garrafes a dins de casa i anar al riu amb les garrafes i els taps separats, perque si intentes desenroscar el tap un cop a fora, aquest se t'ha congelat a la garrafa i feinada tens a treure'l. I aquestes son petites coses que vas aprenent a tants sota zero.

Pero aqui la vida continua. Abrigats, pero continua. El vei segueix amb el cotxe atrotinat amunt i avall, el gall segueix cantant a dins de casa. Jo continuo tallant llenya al bosc quan no hi ha altra feina a fer, tot i que em diuen que a menys de -20ºC no puc fer servir la motosserra electrica. Els homes que estan montant la linia electrica nova al costat de la casa tambe treballen a -25 fent forats al terra, i es que en aquesta epoca de l'any es quan es mes facil transitar per els camins que porten als petits pobles de Russia. La Tonya em comentava que a alguns pobles perduts de la Russia siberiana, nomes s'hi arriba sobre rodes a l'hivern. I es que la neu dona sentit a Russia.

Seguim fent баня -banyes-, tot i que ara hem de procurar calçar xancletes al sortir a fora, sino els peus molls se'ns quedarien enganxats al terra gelat. Tambe hem d'anar alerta a tocar coses metaliques amb les mans molles, que ens passaria el mateix. I aixi entenc el perque dels panys de les portes recoberts de draps. El fred tambe dona sentit a les coses. I a mi em segueix fent riure veure com et pots estar cinc minuts en pilota picada a 25 sota zero, sense patir el mes minim. Aixo de la banya es meravellos.

Tal i com demanava l'Urbici, vam fer el “prorup”, banyar-nos a l'aigua del forat del riu. La sensacio es forta, com tantes coses de Russia. La historia te una mica de ritual: despullar-se dins de casa, posar-se les botes de llana, l'abric de pell de 4 quilos i el gorro. I cap al riu. Alla et treus la roba, et suques a l'aigua i surts! Mes que mil paraules. Llavors comença el compte enrere. L'aigua que et cau del cos comença a glaçar, et poses les botes, abric i gorro i a correr. Els genolls, que queden al descobert, comencen a gelar-se. I les galtes. Dins a casa ens espera la печка -el forn- ences, que fa una mena de llit a sobre, molt calent, i que acostuma a ser un lloc molt concorregut aquests dies d'hivern. Salvats.

Pel que fa a les celebracions nadalenques, una mica d'explicacio. Russia es un pais majoritariament ortodox, cosa que comporta que les festes religioses es facin amb un parell de setmanes de retard en comparacio a les nostres. Es a dir, el 25 de Desembre no es celebra res -be, a Big Stone vam cagar el Tio... va cagar vins de Crimea, ves per on-, i per ells el nen Jesus va neixer el 7 de Gener. El Cap d'Any es celebra el mateix dia que nosaltres, pero dues hores mes tard! Els nens van a escola fins al 29 de Desembre i per tant, el Nadal es fa el dia 7 de Gener. Cal fer incis tambe en que el Pare Nadal -i el sopar familiar i regals- no venen per Nadal, sino que ho fan per Cap d'Any. Aixi doncs, aquest dia es un dia molt familiar.

Per altra banda, la Tonya i l'Ivan fan el Seminari d'Hivern -al voltant del 23 de Desembre- a l'ecovila, on es cel.lebra el dia mes curt de l'any i el començament de la nova temporada amb els dies mes llargs. Focs, menjar, pastissos, danses i cants tradicionals. Ve gent de fora a Big Stone i son uns dies mogudets amb molta vida social.

El Nadal -rus-, despres de Cap d'Any, el vaig a cel.lebrar a un altre ecovila, Blagadats, a la regio de Yaroslavl', amb la Tonya i la Masha, que imparteixen el seminari de Nadal. Mes danses i cants tradicionals amb la gent del poble -per primer cop participo en ensenyar als russos com es fan les seves danses tradicionals-, on tambe hi fem una mena de Caramelles a la russa pero amb el mateix fons.

Dies molt bonics a Blagadats, on als vespres la Masha treu la гармошка -garmoshca, l'acordio rus- i m'ensenyen a ballar picant amb els talons a terra i a seduir a les femelles, o recollint mocadors amb les dents per mostrar les meves habilitats de matxo alfa.

I aixi torno a SPB, on els carrers patinen molt, les voreres s'han fet estretes i a les teulades hi ha treballadors que tiren gel i neu daltabaix de forma controlada.

Propera estacio, Estonia.

Moltes fotos de tot plegat.

I el mapa.

Крым fora d'hores.

Ahir va fer un dia espeterrant. D'aquells que dius “Oh, que maco!”. El cel ben blau, sol de Desembre, una empolsinada de neu i els paisatges que ofereix l'interior de la peninsula de Krim. Muntanyes i penyasegats. Camps de conreu. Congostos. Poblets petits de cases baixes i senzilles. Вахчисарай –Bakhtxisarai- es el poble mes gran i tambe la capital de la poblacio Tatar. Aqui ja hi trobes algunes avingudes sovietiques amb les seves estatues i edificis tant poc originals -que em fan enfadar una mica en aquests paisatges tant bonics-, pero es conserva una part antiga, amb cases petites, que s'enfila turo amunt fent carrerons estrets i escales recargolades. Per fer-ho mes guai, em deixen una bicicleta de muntanya amb suspensions a davant, i gaudeixo com un nen petit mentre passejo pels camins del poble, i tot descansant al final d'un carrero sense sortida, sento com canten des de la mesquita. Era diumenge, que a mi m'es igual, pero sempre fa mes sensacio de festa.

Esta ben clar que a Крым, Crimea, no hi he vingut a la millor epoca de l'any. El fred m'ha seguit en el meu cami cap al sud, a fora estem a alguns graus negatius i a dins de l'habitacio fa una mica de fred. Tambe hem tingut alguns dies de pluja i vent. Tot plegat, no es el millor per admirar aquesta peninsula tant heterogenia. Pero si per fer-se'n una idea i decidir que s'hi ha de tornar.

El primer lloc a on vaig a parar es a Судак -Sudak-, un poble a l'est de Crimea a on m'allotja una parella de bielorussos que s'han enamorat del Mar Negre i s'han quedat aqui. La cosa ja pinta be des del principi. Em venen a buscar a l'estacio amb la seva filla, l'Aliska, que te un any i tres mesos i es molt graciosa. Abans d'anar a casa a deixar les coses, anem a fer un tast de vins de Crimea, que es el que toca ara a l'hivern. Es molt comu beure vi dolç, que te una retirada al moscatell i que tambe puja rapidament al cap. Alla, tot fent vins, em posen al dia. Resulta que son un bon parell de hippis que viuen en un tipi, mig any a les costes de Meganom i mig any amagats en algun raco de les muntanyes. Viuen de fer collarets, tatuatges, trenetes i rastes durant l'epoca d'estiu a la platja, i durant l'hivern, doncs tasten vins, que es el que toca. Em comenten que aquest es el modus vivendi de la gent de Crimea: treballar sense parar a l'estiu, que tot es rebenta de turistes russos, ucrainians i lativians, i descansar o fer obres a la casa a l'hivern. Com que de casa ells no en tenen, descansen o preparen les trenes. I mes endavant, voltant per Crimea, veig que si, que tota la gent esta en stand by en aquesta epoca de l'any.

M'estic uns bons dies a Судак. Encara no feia gaire fred, i fins i tot fem un xapusso al mar, mes que res per dir que m'he banyat. La ciutat te unes muralles que s'enfilen a l'est, per sobre d'uns turons que rodegen la ciutat. Per fi torno a veure alguna muntanya -des de Noruega que no en veia cap!- i grimpo per alguna de les parets de pedra que hi ha vora la ciutat. Trobo les primeres vies d'escalada... tot fa bona pinta. Pero no en aquesta epoca.

El poble te un aspecte de diumenge a la tarda: tot tancat i barrat. Passejos enllosats i parcs d'atraccions plens de discoteques, cafes-restaurants i internets cafes, pero amb la persiana abaixada. Els carrers que durant l'estiu no s'hi pot ni caminar de la gent que hi ha, ara semblen una pista de ball. Encara queden els autoctons, que no volten per aquests carrers comercials, i donen vida a la part activa del poble.

L'Оля, la mare, em porta a Meganom, alla on planten el tipi a l'estiu. Meganom es un cap de terra mar endins que gaudeix del privilegi de no tenir cap edificacio. I per tant es molt bonic. El paisatge em recorda molt al de Cabo de Gata: turons semidesertics -sense arbres i amb vegetacio baixa- formats per l'erosio de l'aigua. Meganom es famos a Crimea per ser el lloc hippi per excel.lencia. Cada estiu s'omple de gent que es passeja en pilotes -cosa que no havia vist fins ara fora d'Espanya..!- que hi planta la seva tenda i hi passa les seves dues setmanes -o 6 mesos- d'estiu. Banyar-se, fer focs per cuinar, anar a buscar aigua a la font, pendre el sol... vacances, vaja. Ara al desembre encara m'hi trobo alguns resistents que desafien la fresca.

A les afores de Судак em sorpren un detall. Els terrenys semidesertics de vora la carretera estan plens de petites casetes (veure foto), algunes mig destruides. Son unes edificacions de 4 metres quadrats: quatre parets, teulada, una porta i una finestra, i que aperentment semblen deshabitades. Pregutno a l'Оля, i sento per primer cop la paraula Tatar. Cases de Tatars. Mig amb les explicacions en rus de l'Оля i mig amb la guia d'Ukraina, acabo descobrint una mica mes d'historia de Crimea.

Resulta que els Tatars son els habitants originaris de Crimea. Son una poblacio-nacio musulmana, que tenen la pell mes fosca que els russos, com nosaltres, vaja. Parlen la seva propia llengua, el tatar, que es semblant al turc i tenen la seva propia cultura i plats tradicionals. Pero, hi ha un pero. Resulta que han sigut molt matxacats al llarg de la historia pels russos i sovietics. Fa cosa d'uns 200 anys, una tzarina russa ja va començar a destruir els seus monuments, i a l'epoca sovietica, tota la poblacio tatar va ser deportada d'un dia per l'altre (literalment) cap a Uzbequistan -majoritariament-, camps de concentracio siberians o simplement assessinats, perque Stalin els va acusar de col.laboracio amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

Fa cosa de 10 anys que se'ls hi ha concedit la peticio que tant de temps han demanat: poder tornar a la seva terra natal. Alguns, doncs, han tornat -la guia diu que ara son un 12% de la poblacio de Crimea-, pero no han trobat res del que tenien abans. Durant un temps, hi havia una mena de buit a la legislacio que va fer que els tatars poguessin adquirir un tros de terreny si tenien una petita caseta en algun lloc durant 5 anys, i es per aquest motiu que els camps de la vora de Судак estan plens de construccions que es van fer en una nit, per evitar que els locals (ukrainians-russos) els hi destrueixin a mig fer. La legislacio es va afanyar a corregir aquest buit, i vet aqui el perque d'aquest mar de casetes buides.

Amb la Irene, una viatgera catalana que tambe diu que va a Mongolia, ens trobem a Судак per començar a recorrer la costa de Crimea cap a l'oest, direccio Sevastopol. Mig autoestop mig autobusos, ens plantem a Алушта -Alushta-. Aqui el paisatge canvia i podem entreveure entre els nuvols muntanyes mes escarpades i boscos mes verds. Tambe canvia la tranquilitat de les cases petites de Судак, doncs la costa de l'oest esta molt mes edificada i es mes famosa per els seus pobles d'estiueig, que ara mateix son fantasmes.

A Алушта ens donen una lliço d'hospitalitat. Uns dies abans contactem amb una noia del Couch Surfing, que ens diu que esta a Mexic, pero ens dona el telefon de la seva mare, que viu a Алушта. Arribem alla a la tarda-vespre, i en veure que plantar la tenda sera mes dificil del que ens pensavem, decidim trucar a la mare -que nomes parla rus-, a veure que passa. Que passa. Doncs que la dona, despres d'entendre qui carai erem, ens ve a buscar, ens porta a casa -que esta en obres-, ens cuina, ens renya per no haver-la avisat amb temps per cuinar un bon menjar, ens demana perdo per les obres i ens ofereix el seu llit per dormir. Ella dormira a la cuina, on ara hi te un altre llit. Tot plegat em fa sentir una mica malament, tanta hospitalitat, ja que la meva manera de pensar d' “a veure que passa” fa que la dona que no ens coneix de res ens acabi oferint tot el que te a la nevera i la seva tarda enfeinada, a mes d'oferir-se per canviar els seus plans de l'endema si decidiem quedar-nos mes dies. Hospitalitat sovietica vs l'anar fent a la catalana.

Alguns pobles de la costa oest de Crimea pinten bonicons, pero ens plou i ens fa un temporal de vent... i decidim refugiar-nos al que podriem anomenar el sumum del Couch Surfing: una parella que te una mena de bungalows de turisme rural i que s'han apuntat al Couch Surfing, i per tant ens deixen les seves instal.lacions ara que no tenen gent. Viuen a Ваштановка -Bashtanovka-, a l'interior de Crimea, en un petit poblet aprop de Bakhtxisar envoltat de paisatges fantastics. I compartim bons moments. Tambe fan excursions guiades per Crimea en bicicleta de muntanya -amb suspensions al davant-, i em deixen una d'aquestes bicicletes. Tot plegat, genial -i una mica paradoxal...-.

I aixi acabo de passar els ultims dies super guais -embrutant la bici de fang i neu a mes no poder, com un nen!- de Crimea, gaudint de paisatges nevats i escarpats.

Per acabar, una anecdota molt sovietica: Un intent de soborn amb totes les de la llei! Agafo el tren des de Crimea a Moscu. Nomes 25 hores. Se m'assenta al davant un noi que ja fa olor de cervesa, i en porta tres mes en una bossa. Me n'ofereix i li dic que no, tot mirant l'enganxina que te sobre el cap d'una ampolla de vi tatxada amb el simbol de “prohibit”. Me'n torna a oferir, no gracies. Es beu les tres cerveses ell sol. Al cap de dues hores, el tren para, ell baixa del tren i torna amb dues cerveses mes. Vinga, va, ara no li fare el lleig, i a mes, tothom beu al tren. Obre les dues cerveses i les posa sobre la taula. Faig un glop.

Amb aquestes que passen dos policies. Saluden a un noi, i un d'ells ens mira. Ens diu algo en rus i el xaval del meu davant agafa la birra i se l'amaga a l'esquena, davant del jeto del policia. A mi em mira i em diu: Documenti! Veu que soc guiri, somriu maliciosament, i em diu que el segueixi. Em porta a la cuineta que tenen les assafates del tren, li diu a la assafata que surti i m'hi fa entrar. Em treu un llibret amb la bandera d'Ukraina i me l'obre per qualsevol pagina. Alla hi ha les lleis, que jo no entenc, i em vol fer entendre que esta prohibit beure al tren. Jo penso que nomes fa servir aquest llibre per acollonir a la gent. Comença a treure formularis i em senyala alla on diu “suma de grivnes”, es a dir diners que em costara la multa. Tot aixo amb el somriure malicios. Jo maleeixo haver dit que si al cique cop que m'ofereixen la cervesa, pero entreveig que el paio no te pas ganes d'omplir el formulari. Aguanto una mica la conversa, evitant dir “quan vols que et doni perque no omplis els formularis?”, fins que arriba l'altre policia i tots dos van mig rient, com enfotent-se de mi i remirant el meu passaport, i al final, posa els documents sense omplir dins la carpeta i em diu clarament: “money, money!”. Trec el meu moneder i els hi ensenyo. Em queden 9 grivnes, 90 centims d'euro per sobornar-lo. Em fa gracia donar-los-hi per poder explicar que he sobornat a un poli, pero es foten a riure i em diuen que em quedi la xatarra i que no deixi la cervesa sobre la taula, que l'amagui una mica si vull beure. I tot plegat es queda aqui. Aixo es Ukraina.

Fotos d'Ukraina

On es Crimea?

Primeres impressions d'Ucraina.

Ucraïna et dona la benvinguda oferint-te creuar la frontera sense necessitat de paperassa: amb el passaport n'hi ha prou pels ciutadans d'estats europeus. Aquest es bon motiu per dirigir-se a aquest pais. Al llarg del viatge, tambe he conegut alguns ucrainesos voltant pel mon, que m'han transmes molt bones sensacions i que sempre m'han ofert casa seva en el cas de que algun dia passes per alla aprop. Un altre motiu. Ucraina tambe es un lloc molt “estimat” pels russos, sobretot per anar a estiuejar al Mar Negre o a la peninsula de Krimea. Aixi que me n'havien parlat molt i molt be. Un motiu mes per agafar ganes d'anar a aquest pais una mica desconegut en el context europeu i que jo no tenia ni idea de quina cara feia, i ganes de veure aquest altre mar, que pel que he entes ve a ser semblant al Mediterrani, i on les temperatures s'assemblen molt a casa nostra. I doncs aqui estic, a mig cami entre Odessa i Krimea, mig estirat a dins la tenda d'una plaça amb el nou ordinador que fa joc amb la mida de la tenda, i amb les primeres sensacions d'Ucraina a la butxaca.

Arribo a Kiev, la capital del pais, amb una poblacio oficial de 3 milions de persones i una de real de 6 milions. Ja no fa tant fred com a Moscu i he de guardar el forro a la motxilla, cosa que m'emprenya perque em pesa mes. Les primeres impressions em recorden a una Russia modernitzada: cotxes mes moderns, gent vestida a l'estil europeu que domina l'angles mes que a casa nostra. Per altra banda, l'empremta de l'epoca sovietica es a tot arreu: els tipics blocs d'edificis rectangulars, monuments de Lenin i estrelles socialistes de mides siberianes, i els tipics “quioscos” que venen de tot a les voreres de la ciutat. Em sorprenen petits detalls, com que els cotxes piten amb molta facilitat, cosa que rarament passa a Russia, i al carrer veig paradetes que venen embotit de porc com el de casa: bulls negres, botifarres i cansalada crua. Feia molt temps que no veia aixo.

La meva percepcio de la modernitat d'Ucraina s'acaba de recol.locar quan em trobo amb la parella que m'ha d'allotjar. En Liosha i la Sasha, un parell de “rastafarais” que estan molt posats en el mon dels iogues, rastes, festes psicodeliques i “m'encanta la India”. La Sasha tambe es una cuinera genial i quan arribo em prepara el “kvorsh”, el plat nacional uncraines. Alguns vespres amb amics seus, i tot comentant la jugada surt el tema de “la Julia es lesbiana”. Ah, be; aqui no es tabu ni has d'estar completament malalt per ser homosexual.

I llavors reconsidero i em dic a mi mateix que estava totalment equivocat en pensar que Ucraina era com Russia. Res a pelar.

Tot i aixi, pel que em venen a fer entendre els meus conductors de cami al sud i els amics de Kiev, Ucraina i Russia tenen una relacio d'amor-odi. Per una banda, em sorpren que la majoria de gent parla rus, i no ucrainia entre ells. A la familia que m'allotja, tant sols el germa d'en Liosha parla ucrainia amb la seva novia, doncs ella es de L'viv, a l'oest, i alla la majoria de gent parla en la llengua del pais. Pero pel que sembla, a Kiev no. I la resta de la familia parla en rus. I a mi em va com a anell al dit, doncs continuo practicant...

Una parella que em va agafar fent dit, em va començar a explicar que Ucraina es encara molt dependent, tant economica com politicament de Moscu, cosa que va fer que l'home, que era molt nacionalista, acabes enfurismant-se amb ell mateix tot parlant del tema. I la professora d'angles de l'Alex, el noi que m'ha allotjat a Mikolaiv, em va posar al dia de les barbaritats que es van fer a l'epoca sovietica a Ucraina, doncs es veu que va ser una regio especialment castigada. Krimea tambe ha sigut escenari de guerres entre russos i ucrainians, doncs es una regio estrategica -i molt bonica-. Encara ara, alguns russos la consideren com a part del seu pais.

I pel que sembla, Ucraina tambe ha sigut castigada per altres bandes, per Polonia, pels alemanys... i em comentaven que es una nacio que sempre ha estat lluitant per tenir la seva independencia, el seu propi pais, i ara que la te, ha de lluitar per tornar a ser una nacio, i no una part de Russia que s'ha desenganxat pero que segueix el seu rastre amb el cap cot.

I que com a norma bastant general, els ucrainians acostumen a tenir tirria en mes o menys mesura als russos, i tenen les seves paraules com nosaltres tenim pels “gavatxus”. I aixi, el noi que avui m'ha portat fins a Kherson i que m'ha fet una rapida visita turistica a la ciutat des de dins del cotxe, ha grunyit quan hem passat per davant de l'estatua de Lenin.

En fi, que com sempre, vaig trencant-me les idees previes que tenia del pais abans de conèixer-l amb nomes amb aquestes primeres impressions... i procurar no parlar massa dels russos.

On es Kiev, Mikolaiv, Kherson i Krim?

Fotos d'Ukraina

De cami a Ucraina.

Els quinze dies sol a la casa del poble de Shilikovo i el meu visat em motiven a emprendre de nou el cami. Aquest cop cap al sud, en direccio a Ucraina i amb l'objectiu basic de coneixer el Mar Negre i la pinturesca peninsula de Krimea. Abans de marxar, pero, tot llegint la Lonely Planet m'animo a visitar algunes de les ciutats que hi ha de cami a Ucraina, cosa que va com anell al dit si continuo viatjant amb autoestop: trajectes curts -com el dia- i fent nits a les ciutats russes, on el Couch Surfing funciona de meravella i gaudeixo de llocs comfortables, visites guiades i molt bona gent.

Abans de tot, dir que els quinze dies sol a casa han sigut molt bonics i agradables: la convivencia amb un gat es facil i es sap fer entendre be; descobreixo que si a l'hora de fer lipioshques s'hi posa massa soda, el pa agafa un gust amarg que el fa incomestible; m'arrebosso per primer cop a la neu en pilotes tot fent una banya i si a tot aixo hi sumem que podia tenir acces a internet cada dia i que el Fredi i la Pili es van comprar un bonus de 400 minuts per parlar per l'Skype, no estava ni aborrit ni em sentia sol.

Pero el fet es que decideixo agafar altre cop la motxilla i fer dit cap al sud. De la regio de Vologda a Ucraina hi queden unes ciutats que les guies les engloben dins del nom de l'Anell d'Or. Aquestes ciutats tenen una certa importancia historica, en molts casos degut als assentaments que alguns Tzars van fer-hi abans de que es declares Moscu com a capital de les Russies, i que per tant s'hi pot visitar algunes -o moltes- esglesies i monuments tot bonicois, aixi com tambe els seus Kremlins.

L'autoestop continua funcionant, pero a curtes distancies per no temptar una nit a la intemperie: 150 o 200km cada dia son suficients per visitar Vologda -ciutat molt rural i autentica russa, amb molt aire sovietic encara-, Yaroslavl', una ciutat gran que aquest any fa 1000 anys que va ser fundada, i que per tant es celebra arreu; Rostov, un poblet amb un Kremlin bonic a la vora d'un bon llac, i finalment arribar a Moscu, la gran capital. Fer dit em continua soprenent, doncs em vaig trobant competencia al llarg del cami: alguns cops hem arribat a ser tres persones al llarg d'un carrer aixecant el brac, i un altre cop una noia amb la cabellera rossa se'm va posar nomes a 5 metres de mi, fent autoestop. Es clar, contra aixo no hi ha res a fer: a ella la recullen en 3 minuts i jo faig nit en aquesta ciutat perque ningu em recull. Tambe veig una avia que aixeca el brac demanant que pari algun cotxe a l'altre banda de la vorera, pero em fa mandra treure la camera i no li faig cap foto.

Durant aquests dies tambe em familiaritzo amb tot tipus de transport public de les ciutats i m'adono que com mes lluny de Moscu, mes d'estar per a casa es aquest tipus de transport. A vologda, per exemple, els autobusos son de tots colors i mides, diferents tipus d'autobusos per tot arreu, no hi ha un model per a la ciutat. A vegades tinc la sensacio que els arrepleguen un a un de diferents ciutats que ja no els volen, i el fet de veure el cartell de "sortida d'emergencia" en alemany em confirma aquesta hipotesi. Tambe aprenc a fer servir els marshutkes, unes furgonetes mes o menys habilitades que funcionen mig com a autobus mig com a taxi. Aquestes furgonetes tenen un recorregut establert, pero son especials perque poden parar a tot arreu, alla on tu els hi demanis. Tambe es curios que es paga directament al conductor -que va buscant el canvi mentre avanca els altres cotxes...!- i em sorpren que la gent que va darrere la furgoneta passi els diners als altres passatgers del davant perque els hi faci arribar al conductor. Sempre penso que a Barcelona el conductor no veuria ni un duro.

Per primer cop em comenco a fixar en aquestes esglesies ortodoxes que tenen les teulades en forma de ceba, de colors daurats, verds o lluents. Normalment s'agrupen al voltant o dins del Kremlin, que es la part mes antiga de la ciutat que acostuma a estar enmurallada. La Luba em va portar a visitar una esglesia per dins, a Yaroslavl', i m'adono que no tenen altar ni bancs. La gent es queda dreta per alla al mig de l'esglesia durant la missa, mentre algu mig amagat entre els pilars recita alguna cosa en rus antic.

A mesura que vaig baixant cap al sud, el fred comenca a apretar de debo. Aixi que arribo a Moscu que ja estem sota zero tot el dia. Al voltant de cinc sota zero. Abans d'arribar a la capital, la gent dels pobles pels que he anat passant m'avisen de dues coses: que Moscu no es Russia i que es mooolt perillos. Afortunadament no m'ha passat res dolent a Moscu, pero si que m'adono que la capital no te res a veure amb la resta del pais, es un mon apart. Evidentment, el grau de "modernisme" -es a dir, voreres ben asfaltades, senyalitzacio ben posada, gent mudada i fashion- es molt mes elevat, i aqui la banya i els blinis -plat nacional- han sigut substituits pel metro i el Macdonalds. Tinc la sensacio que la resta de Russia es com el traster d'una casa per la gent de Moscu, sense importancia i com una part secundaria del pais.

Hi ha neu a Moscu i gent que treu el gel de les voreres, pero aquesta ciutat no s'atura. Els embussos son diaris i descomunals. El metro es molt bonic, marbre i llums de candelabre. I en general, tot es gegant. Quan arribo vaig a parar a un lloc amb estatues sovietiques immenses, que em fan pensar que estic al centre. Els cambrers del bar on ho pregunto riuen una mica quan em senyalen les afores de la ciutat al mapa de la Lonely, i jo no em vull ni imaginar que hi pot haver al centre de Moscu. La Placa Roja tambe es molt gran, pero hi estan instal.lant una pista de patinatge al bell mig, i com que fa molt fred, amb la Jenya decidim tornar per dins del centre comercial mes antic -i car- de Moscu. Per coses gegants, tambe vaig a parar a una mena de comunitat hippi que viu al 24e pis d'un immens bloc de pisos, i per primer cop m'enfilo tant amunt sense cordes.

I des de Moscu agafo un tren que em treu d'aquesta gran urbe i del seu pais que no se'l sent seu fins a Kiev, la capital d'Ukraina. De moment poques coses us puc dir. Hi ha molts mes cotxes nous i com els que volten per Manresa, els Sputnik son mes dificils de veure. Tambe s'hi veuen bastants blocs sovietics amb insignies i tot, pero a diferencia de Russia, les parets i baranes estan plenes de papers enganxats anunciant quelcom. Ah, i aqui els cotxes piten a totes hores.

On es Vologda, Yaroslavl', Rostov i Moscu?

Les fotos del cami.

Как дому.

Quinze dies enrere, a Helsinki vaig aconseguir agafar el minibus que anava a St. Petersburg i que no estava anunciat a la pantalla electronica de l'estacio. En un parquing proper a aquesta estacio, unes dones amb cartells en rus recollien a la gent del carrer que volia creuar la frontera i ens entaforaven al minibus. Sense tiquets, sense reservar seient, sense cartells electronics. Trobes el bus, t'hi entren, pagues al cap de dues hores d'haver comencat el viatge i baixes a St. Petersburg. A la russa, com m'agrada.

Caminant per la ciutat torno a sentir la olor dolca dels "blinis", aquesta mena de crepes russes que m'agraden tant. Retrobo el txai -te- a totes hores i les galetes dolces sempre a sobre la taula. I les llaunes d'сгущонка – llet condensada – per menjar a cullerades. Algunes fotos nocturnes als paisatges que han preparat a SPB i agafem el ja entrenyable tren cap a Vologda. Aquest cop van ser 15 hores, pero ja les supero com si res.

Torno a Shilikovo, a l'ecovillage Big Stone. Al poble ja no hi ha fulles als arbres que abans les tenien grogues. El riu, que a l'estiu ja era ben gros, encara ha crescut mes, i ja no es veuen les barques a la vora; ara estan guardades esperant que arribi altre cop el bo. Uns dies aqui amb la familia russa i fem els preparatius per a l'hivern. Es continua tallant llenya quan no hi ha altra feina. Arriba la primera nevada a Shilikovo, i aquest fred ens obliga a collir els ultims tubercles que quedaven a l'hort: pastanagues i remolatxes, que assequem a la pitxca – el forn- que encenem cada dos dies. Un cop assecades, les guardem en pots per anar-les consumint durant l'hivern. Coses d'aquests paisos tant freds, les gallines –i el gall- tambe s'han de guardar del fred, i a falta d'un cobert calento, les posem a dins de casa, en una llitera-gabia o hotel de 5 estrelles, com diu l'Ivan. Amb la nevada s'obren totes les portes de les tanques que hi ha per fora, no fos cas que neves mes de mig metre i llavors no es poguessin obrir durant tot l'hivern. I desem els bidons que a l'estiu recullen l'aigua, ja que amb el fred es farien malbe. L'aigua, doncs, es torna a gastar en compta-gotes: cada cop que vaig a buscar l'aigua al riu, acabo amb els dits blaus.
Ah, si, i per carretejar coses amunt i avall, he substituit el meu amic carreto per un trineu de plastic. Ara es mes divertit. Tambe em vaig comprar uns mitjons de llana a la oficina de correus del poble del costat, on hi ha una dona amb les dents daurades que a l'estiu em va dir que semblava un terrorista i que ara em demanava si ja he tornat de Mongolia. Diria que no llegeix el bloc. I m'han regalat un bon jersei de llana i un gorro. Diria que aixo nomes em serveix per comencar.

Algunes circumstancies m'han portat a quedar-me sol a Shilikovo per uns deu dies, cuidant de la casa i convivint amb les gallines, el gall i el gat. Tota la familia –humana- ha hagut de marxar, i jo em quedo fent de masover. Per a mi, es com un examen final de tot el que he après fins ara. He d'anar escalfant la casa amb la pitxca, i aixo no es cosa facil. S'ha de seguir una metodologia bastant exacta pel que fa a l'obertura d'entrades d'aire, col.locacio de la llenya, estris a utilitzar, … i com que aprofito per cuinar-hi, el proces es fa mes complex. Pero m'agrada, i he après a fer-me el meu propi pa.

Aqui al poble, entre setmana nomes hi viu un vei, en Sasha. Esta malalt del cor i fuma com un carreter. I es un autentic crac fent xapusses al seu 4x4, i jo em faig creus de fins a quin punt un trasto d'aquests pot arribar a ser apedacat i farcit de cables i xatarra. Em va semblar veure que el parabrises funcionava amb un motoret de rentadora.

Al cap de setmana van arribar altres veins. Al veure'm altre cop aqui, van tornar a insistir a convidar-me a casa seva a prendre algo, tal i com havien fet a l'estiu. A l'estiu els hi havia acabat donant llargues, pero ara tot estant sol, no tenia excusa ni res a perdre. Be, doncs l'experiencia es la tipica que sembla que hauria de ser a Russia. Aprenc beure vodka casola fabricat amb alcohol de farmacia de 95 graus, acompanyat amb cervesa i mengem pollastre i peix sec salat. Per acabar la vetllada, sorprenentment prenem te amb mel –que no es barreja al te!-, ja que aixo es molt sa. Em pregunten moltes coses d'Espanya i de Catalunya, i se m'enfaden quan els dic que bevem cervesa quan anem a algun bar. Diuen que a Espanya nomes hauriem de beure vi, igual que a Italia. Estan molt encuirosits per la temperatura que fa ara a casa meva, i jo m'ho invento una mica perque la veritat es que no ho se molt be.

I durant la setmana segueixo religiosament la meva terapia de tallar llenya, menjo moltes llegums que em fan tirar pets mentre escric aixo, recullo els ous que em fan les gallines dins de casa, dormo amb el gat i em desperto amb el gall.

I anar esperant el fred…

Les fotos de Big Stone de tardor.

Els colors de la tardor

El que a principis de Setembre pretenia ser una curta estada a Helsinki i una rapida tornada a Russia, ha acabat sent un descobriment dels països que rodegen el Baltic de vora un mes i mig. Autoestop, ciutats, ferris, granges, amics i fred. Ara m'adono que ja torno a estar completament adaptat de nou a la societat nord europea, i que aquella mena d'aborriment que vaig notar tot just tornant de Russia ha desaparegut. Per aqui tambe m'hi moc com a casa... i ara crec que m'haure de concentrar per entrar preparat altre cop a la societat russa i la seva manera de fer. Escric des de Helsinki, amb la nova visa russa a la butxaca -per fi!- i molt content per haver-la obtingut. Aqui ja fa un fred de cojones. Dimarts passat, 12 d'Octubre -Res a cel.lebrar!-, vaig estar content, i no pas perque fos la hispanitat. Ni tampoc era exclusivament perque era el sant de la Pili o l'aniversari de l'Ona (felicitats!). Al mati, doncs, ens vam llevar amb la meva primera neu dels països aquests del nord! El que nosaltres en diriem una bona nevada, una empolsinada per a ells. Jo, ben content de veure la neu i de notar com va arribant aquest hivern que em te intrigat: la vida "normal" a 20 sota zero i tornar a tenir nits clares amb lluna plena. L'Ari i la Marja, simplement van posar les rodes d'hivern al seu cotxe i van esperar que aquesta neu no fos permanent i poguessin continuar fent treballs per fora la casa.

De moment, pero, la neu ja s'ha fos un altre cop i avui plou. El paisatge a Finlandia em sembla excepcional a aquesta epoca de l'any. Bedolls ben grocs que convinen amb el verd dels pins o picees. Aquests colors envolten un mosaic de llacs, molts de petits i alguns de gegants, a la vora dels quals s'hi veuen casetes de fusta amb la seva barqueta, un lloc idilic si no fos pel fred que hi fot. Es l'epoca de cacera del Muss, aquest animal amb banyes tant gros que viu aqui al nord i que el veus dibuixat cada 10 km en les senyals de perill. Sembla que ara es un bon moment per verue'l a la vora de la carretera; tot i aixi, jo no he sigut pas l'afortunat de veure'n cap. Realment en tenia moltes ganes, tot i que molts finlandesos m'asseguren que es millor no creuar-te'n cap mentre condueixes, ja que el podries acabar veient dins del cotxe -provoquen moltes morts cada any a la carretera!

La tornada a Helsinki despres de la visita a ca l'Arnau, va acabar sent mes llarga del que havia previst. Tot plegat, va ser fruit d'una d'aquestes decisions tomades a lo loco. Aquelles coses que sempre penses que faras quan no tinguis cap lligam enlloc, i mira, va arribar a Turku. Aixi en resum, em vaig animar a baixar fins a Alemanya tot fent autoestop des de Turku amb la Martina, una amiga que vaig fer aqui al sud de Finlandia. A part dels meus nervis que em van trair un cop presa la decisio, l'aventureta va ser prou divertida i bonica. Cinc dies d'autoestop per les carreteres de Suecia, Dinamarca i Alemanya, amb les tipiques -o no tant- anecdotes i impressions de cada lloc. La millor anecdota, sense dubte, va ser que ens recollis, a Suecia, un home islandes que mai havia agafat a ningu. Resulta que aquest home va acabar sent el vei i parent politic d'una amiga molt amiga, islandesa tambe, que va fer la Martina quan va viure a Mexic fa cosa de sis anys. Al principi ens pensavem que ens prenia el pel; mig enfadat al veure que no el creiem, l'home va treure el telefon i va marcar un numero islandes. Si, la Martina va parlar amb la seva amiga Matti -en mexica- despres de sis anys de no veure's. El mon es un panyuelu -i una mica surreal.

Tambe vam descobrir que a Dinamarca tenen moltes lleis estupides com per exemple que no es pot fer pipi al bosc, i parlant de lleis, tambe ens va agafar la policia tot fent autoestop i ens va portar a un lloc millor -sense multes i amb un somriure. A Hamburg vam acabar dormint a casa d'una parella que vam coneixer al carrer i que a arrel d'aixo s'han allistat al mon del Couch Surfing. Tot plegat divertit i una nova bona amiga.

Ben tornat a Finlandia, despres de portar els papers al consulat rus em vaig encaminar cap a una "granja d'abelles" que es troba uns 300 km mes amunt de Helsinki. Una setmaneta fent de voluntari/wwoofer en aquesta granja familiar que produeixen mel ecologica, pero a tonelades. Els numeros son com els sous dels futbolistes, que no els atrapes: 700 ruscos repartits a 50 km la rodona de la casa, desenes de milers d'eixams i mes milers de caixes per a les abelles. I tones de mel. I molta feina per atrapar tot aixo. Alla m'hi trobo mes gent molt ben parida, un noi california i un altre d'ucrainia son amb els que m'hi faig mes, i veig com es pot arribar a percebre de manera diferent la realitat; mentre uns estem a la granja "de vacances", fent de voluntaris ecologics, els altres hi estan treballan com bous per poder anar de vacances i guanyar-se be la vida. I tots fent el mateix. Coses de la vida. Pero jo ja escalfo una mica el rus amb els treballadors i ja tinc un lloc on anar a parar si vaig a Ucraina. Bons moments, moltes coses noves sobre les abelles i una caseta de somni amb llar de foc a la vora del llac per dormir. I un caiac, Txoli. Ah, i la neu.

Tot tornant de Korpilahti -el poble de la granja- cap a Helsinki m'agafa el cotxe que fa 100 des de que vaig comencar a viatjar i aixo tambe em fa content. I he pensat que puc fer unes estadistiques amb aquest numero rodo. Pero aixo sera un altre dia, i si tot va be, des de Russia.

Bona tardor!


Els llocs on he estat...

Veure les fotos